Anàlisi de la poesia de Josep Carner: Temes i mètrica

Anàlisi de "Cançoneta incerta" de Josep Carner

Cançoneta incerta: El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. El camí del que parla l'autor és la vida. Comença preguntant-se cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent o individualment. Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja.

Estructura i mètrica del poema

A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir fins que no l’haguem ja triat, però que cada camí és una vida. El poema, compost de tres octaves d’art menor, està format per dos grans blocs:

• El primer bloc: Comença i acaba amb la interrogació “Aquest camí tan fi tan fi, / qui sap on mena?”; està format per les dues primeres estrofes.
• El segon bloc: Conté les tres interrogacions “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà” i l'últim vers “I és camí incert cada matí, / n’és cada vida!”.

Són estrofes de 4 versos on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, amb combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs. Rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si, produint-se una alternança de rimes masculines i femenines.

Figures retòriques i simbolisme

Quant a les figures retòriques, trobem:

• Metàfora: Present en tot el poema; el "camí" es refereix a la vida.
• Metonímia: A la primera estrofa amb la “vila” (la vida en societat) i el “pi” (el camí individual).
• Personificació: A “Qui sap si trist o somrient”, ja que es refereix al camí, i també al “lliri blau” i a la “teranyina”.
• Anàfora: Les preguntes “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà...”.

Anàlisi de "La poma escollida"

La poma escollida: El tema principal d’aquest poema és la vellesa. El poema està construït per cinc quartets alexandrins. La rima és encadenada en totes les estrofes (tot i que a la tercera es manté l'esquema). La rima és consonant en tots els versos i en els parells. Són versos d’art major.

Parts del poema i context noucentista

Josep Carner ha dividit el poema en tres parts:

1. Introducció: El primer quartet, on l’autor ens presenta la situació dels dos personatges, Alidé i Lamon, un matrimoni vell que s’estima.
2. Nus: Els personatges recorden com eren abans, en la seva joventut.
3. Desenllaç: Els dos vells saben que han viscut moltes coses i que s’emportaran el seu amor més enllà de la vida. La mort és pròxima, però el seu amor serà etern.

Josep Carner, com a màxim exponent del Noucentisme, ens mostra els trets d’aquesta època: l’ordre, la rigidesa i el perfeccionisme. La comparació entre la joventut i la vellesa és constant. Per representar la vellesa escull una fruita, la poma, que simbolitza la maduresa de la vida humana.

Tòpics i referències culturals

Entre els tòpics noucentistes destaquen el seny i la mesura, la referència a la vida tranquil·la (típica de la burgesia) en el vers “Ara que són al llit, els besa el solellet”, i els elements clàssics com els noms dels personatges. La poma té una gran càrrega simbòlica: des del judici de Paris a la Ilíada d'Homer, fins a la fruita prohibida d'Eva (present en obres de Tiziano o Durero) o la poma de Newton. La poma és, doncs, símbol del coneixement, la passió, la temptació i la seducció, però també de la bona salut i la immortalitat.

Anàlisi del poema "Bèlgica"

El poema Bèlgica pertany al llibre Llunyania (1952) de Josep Carner. Pel que fa a la mètrica, el poema consta de quatre estrofes amb versos majoritàriament alexandrins, excepte alguns decasíl·labs o octosíl·labs. La rima és alternada en consonant i assonant.

Temàtica i estructura per estrofes

El tema principal és el desig de Carner que Catalunya fos com Bèlgica i poder viure-hi plenament; és una oda a Bèlgica des de l'exili.

• Primera estrofa: Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.
• Segona estrofa: Catalunya està afectada per la guerra, situació que l'autor canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica. Desitja que la gent fos hospitalària, s’entendrís per la cultura i que les coses fossin autèntiques, de la terra.
• Tercera estrofa: Segueix parlant del paisatge i dels sentiments personals; comenta que, enmig de tothom, viuria sol però acompanyat.
• Quarta estrofa: Dona importància al jardí arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos on els nens s’atansarien.