Anàlisi del poema 'És quan dormo que hi veig clar' de Foix

Anàlisi del poema 'És quan dormo que hi veig clar' de J.V. Foix

El poema “És quan dormo que hi veig clar” és un poema de Josep Vicenç Foix escrit l’abril del 1939, que està inclòs a On he deixat les claus... (1953).

J. V. Foix va néixer a Barcelona l’any 1893 i va morir el 1987. Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes. Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Aquest poema surrealista ens explica d’alguna manera el que fa quan plou, riu o dorm. Amb el títol del poema “És quan dormo que hi veig clar” ens vol dir que per saber la veritat de les coses no t’has de basar en argumentacions lògiques ni observacions de l’experiència, sinó en les coses sense sentit. D’aquesta manera ho relaciona amb l’inconscient de Freud, ja que el que hi ha en el seu inconscient no ho pot expressar a l’exterior.

Anteriorment hem dit que és un poema surrealista. El surrealisme diu que darrere la superfície hi ha una de més fonda, més genuïna, més autèntica, perquè és la que realment respon als nostres impulsos. Aquesta realitat és l’inconscient. Aquesta realitat s’expressa a través del món dels somnis, d’aquí que el poema estigui farcit d’imatges que tenen un robust caràcter oníric.

Estructura externa del poema

Parlant de l’estructura externa d’aquest poema, podem veure que està compost per tres estrofes de deu versos heptasíl·labs amb el següent esquema de rima: 7a/7b/7a/7b/7a/7b/7b/7a/7a/7b. Cal destacar que cada estrofa es tanca amb la repetició dels dos primers versos, la tornada.

Estructura interna del poema

Analitzant l’estructura interna del poema, el podem separar en tres parts.

Primera estrofa

A la primera estrofa Foix descriu l’escenari en què es mou. Domina la imatge aquàtica, prop del mar, al Port de la Selva, festiu.

En aquest escenari costaner apareix des del primer vers el jo-líric, que es desmarca dels patrons de conducta convencionals i actua d’una forma extravagant. En un dels versos trobem “és quan plou que ballo al sol”, per tant, ens fa pensar que rebutja la racionalitat com un mitjà per poder percebre la realitat.

Segona estrofa

A la segona estrofa fa caricatura d’ell mateix, així com també trobem un canvi en el decorat, que ara passa a ser rural: “al bassal de sota l’era, empaito la masovera, amb una agulla”. Ara, reflectit en el bassal, es veu gepic i continua l’associació del jo-poètic amb aquests aspectes i conductes extravagants.

Com que el poeta es belluga per aquests espais interiors, no hi ha lleis socials ni morals, i pot emergir la sexualitat. És per això que totes les imatges oníriques d’aquesta estrofa tenen aquest simbolisme eròtic.

Segons Freud, els objectes allargats i punxeguts representen l’òrgan genital masculí. Aquest seria el simbolisme de l’agulla sequera i aquest monstre del que es parla, on diu que no mata aquesta agulla, representa el desig sexual.

També es podria fer una interpretació política. Aquest monstre seria el feixisme, que ha humiliat el país. Davant d’aquesta situació, el poeta només pot amagar-se darrere d’aquestes conductes extravagants, darrere d’aquesta bogeria per tal de sobreviure, perquè només pot guanyar aquesta guerra perduda a través de la poesia.

Tercera estrofa

La tercera estrofa està dominada per imatges relacionades amb el sexe femení: el cor d’una petxina, la font del comellar, etc. Entre aquestes imatges, apareix la lluna, la feminitat que reforça a la dona.

Finalment veiem que el vers clau ha estat reforçat amb aquest verb. Foix, per tant, aquestes conductes extravagants de les estrofes anteriors han acabat portant-lo a la bogeria. Boig però d’un verí dolç, una mena de beuratge màgic que el permet accedir al món del somni que representa allò surrealista, allò que el permet veure-hi clar. Així doncs, és un poema que recull molt bé les característiques surrealistes que el fan un poema exemplar.