La Segona República Espanyola (1931-1936): reformes, bienni conservador i Front Popular

La Segona República va ser una etapa dins la història d’Espanya que va començar l’any 1931 amb la renúncia al poder d’Alfons XIII com a conseqüència de la victòria republicana-socialista en les eleccions d’aquell mateix any i va acabar l’any 1936 amb la insurrecció militar que va donar origen a la Guerra Civil (1936-39) i a la dictadura franquista posterior (1939-75). L’etapa del bienni conservador (1933-1936) va tenir lloc després del bienni reformista (1931-1933), que es diu així perquè, sota un govern de coalició entre el PSOE i els republicans, es varen dur a terme moltes reformes, destacant els canvis en matèria d’igualtat entre homes i dones, les reformes agràries, en l’àmbit religiós, en l’àmbit militar, en l’educació i la política autonòmica. Amb tantes reformes, hi havia molts sectors socials que s’oposaven al govern. Durant el bienni reformista, varen tenir lloc molts successos que varen desacreditar el govern, però cal destacar l’escàndol de Casas Viejas, que va provocar que Alcalá-Zamora convoqués eleccions generals l’any 1933. En aquestes eleccions, les dretes s’hi varen presentar coalitzades i varen guanyar. El líder del nou govern va ser Lerroux, amb el suport de partits radicals com la CEDA i d’altres més de centre. Aquest govern va frenar les reformes agràries, va aprovar un pressupost de culte i clero establint negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu, va aprovar una amnistia als revoltats de Sanjurjo l’any 1932, es va reduir el pressupost en l’educació i es destituïren els ajuntaments que estaven en mans de republicans i socialistes. En matèria agrària, la Generalitat de Catalunya va promulgar la Llei de Contractes de Conreu, permetent als pagesos accedir a la propietat de les terres que treballaven pagant uns preus taxats als propietaris. Arran de la declaració de la inconstitucionalitat d’aquesta llei per part del Tribunal de Garanties Constitucionals, el govern de la República es va enemistar amb la Generalitat de Catalunya. Aquest govern també es va enfrontar als nacionalistes bascos al paralitzar el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Basc. Com a conseqüència d’aquestes reformes, el PSOE i la UGT es varen radicalitzar declarant nombroses vagues que foren reprimides pel govern. Com a conseqüència, la CEDA, un partit radical que formava part de la coalició del govern però que no hi tenia massa protagonisme, va reclamar participar més en el govern. Lerroux va accedir i l’any 1934 va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA, la qual cosa va ser interpretada per l’esquerra com una deriva cap al feixisme i CNT i UGT hi varen reaccionar amb vagues i manifestacions. En aquest any cal destacar també el cop d’Estat de Largo Caballero, que va fracassar per gairebé tota Espanya a excepció d’Astúries, i també la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola per part de la Generalitat de Catalunya, que també va fracassar.

L’any 1935 es va formar un nou govern presidit per Lerroux que inicià la contrarevolució, ja que es va suspendre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va anul·lar la Llei de Contractes de Conreu, es van tornar les propietats als jesuïtes i es va intentar modificar la Constitució abolint el divorci, reduint el poder de les autonomies i eliminant la possibilitat d’expropiar terres. Aquest mateix any, es varen agreujar les divisions dels partits que donaven suport al govern degut als escàndols de corrupció que involucraven a Lerroux i als radicals, destacant el cas de l’estraperlo. Això va desacreditar el govern, fent que Alcalá-Zamora convoqués noves eleccions l’any 1936, on totes les esquerres s’hi varen presentar amb una coalició que va rebre el nom de Front Popular i varen tenir molt d’èxit, acabant amb el bienni conservador.

La Segona República (1931-1939) va ser un període dins la història d’Espanya, que es va instaurar un règim constitucional basat en els drets i llibertats dels ciutadans. Com a context històric, el 1931 es convoquen unes eleccions municipals entre mantenir la monarquia o instaurar un règim republicà. Llavors, el 14 d’abril guanya l’última opció i es proclama la Segona República espanyola. Conseqüentment, comença el Bienni Reformista (1931-1933) amb Niceto Alcalà-Zamora com a president de la República i Manuel Azaña com a cap del govern. Així comencen una sèrie de reformes per modernitzar el país i complementar la nova Constitució del 31. Però, una revolta a Casas Viejas, que es va suprimir amb molta violència, provoca que el govern convoqui unes noves eleccions que varen guanyar les dretes. Així comença el Bienni Conservador (1933-1936), amb un govern liderat per Alejandro Lerroux i es frenen totes les reformes del bienni anterior. Malgrat tot, es varen accentuar les divisions dins la coalició de dretes i, a més, es va descobrir un escàndol de corrupció que involucrava a Lerroux i els radicals (cas de l’estraperlo). Això va provocar que Alcalá-Zamora dissolgués les Corts i convoqués unes noves eleccions. Les esquerres varen formar una gran coalició per guanyar les eleccions (Front Popular), mentre els partits de dretes es varen formar en diverses coalicions (com les candidatures antimarxistes o el Bloc Nacional). També, algunes províncies s’hi van incloure radicals i la Lliga Catalana. Mentre tant, el programa del Front defensava la concessió d’una amnistia per als empresonats per la revolució del 1934, la reintegració als seus càrrecs i llocs de feina per als represaliats i l’aplicació de la legislació reformista suspesa durant el Bienni Conservador. Llavors, les eleccions del febrer del 1936 les varen guanyar les esquerres i, conseqüentment, varen formar un nou govern amb només republicans. Manuel Azaña va ser nomenat president de la República i Casares Quiroga, cap del govern. Amb el nou govern es va endegar el programa pactat en la coalició electoral. Es va decretar una amnistia i es va obligar a les companyes a readmetre els treballadors acomiadats a la revolució del 1934. També, es va restablir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i al País Basc i Galícia van començar les negociacions per aprovar uns estatuts respectius. Mentre tant, els partits d’esquerra i els sindicats varen promoure una mobilització popular. Els anarquistes proposaven accions revolucionàries i sectors del socialisme van promoure solucions radicals com les del PCE. A més, es varen estendre vagues a les ciutats i al camp, on es varen ocupar les terres i la legislació. Aquesta nova situació va rebre l’oposició de les dretes, alguns propietaris varen expatriar capitals i l’Església va començar campanyes contra la República. La situació política va arribar a ser molt conflictiva, derivant en la violència social. La Falange Española i grups d’extrema dreta varen formar patrulles armades per eliminar líders esquerrans, conseqüentment, militants d’extrema esquerra varen cometre assassinats a líders de dreta. Mentre el govern intentava posar ordre, grups militars es varen organitzar per fer un cop d’Estat, dirigit pel general Mola a Pamplona i, en principi, liderat per Sanjurjo, exiliat a Portugal.

Els conspiradors volien restablir l’ordre i l’autoritat, defensar la unitat d’Espanya i de la religió catòlica. Però, aquesta conspiració es va anar ramificant. Finalment, l’assassinat del líder dels monàrquics alfonsins José Calvo Sotelo el 13 de juliol del 1936 per forces policials, com a venjança de l’assassinat del tinent Castillo, va accelerar la insurrecció militar, iniciada el 17 de juliol a Melilla i donant origen a una guerra civil (1936-1939).