Vicent Andrés Estellés: context, etapes i corrents poètics

Text expositiu: funció i gèneres

Text expositiu: Funció: transmetre informació i facilitar la comprensió de fets, conceptes, fenòmens o relacions mitjançant l’exposició organitzada i objectiva de les dades. Gèneres textuals:

• Discurs científic (àmbit acadèmic): articles, monografies, tractats, exposicions, tesis...
• Discurs divulgatiu (àmbit acadèmic i periodístic): articles de revista no especialitzada, conferències, enciclopèdies...
• Discurs didàctic (àmbit acadèmic): manuals, documentació oficial, treballs acadèmics...

Recursos

• Paratextos: títols, subtítols.
• Recursos de modalització: predomini de la modalitat assertiva o declarativa; recursos d’impersonalitat i d’objectivitat.
• Abundància de connectors lògics i d’organitzadors textuals.
• Ordre de paraules tendent a l’estabilitat i a l’ordre tradicional.
• Precisió lèxica i ús de terminologia.

Context històric

Context històric: el context és el de la postguerra i la dictadura del general Francisco Franco. Cultura marcada pel nacionalisme tradicionalista, per l’unificació lingüística i per la homogeneïtzació cultural.

Obra en la trajectòria

Obra en la trajectòria: part central escrita entre 1957-58 i completada el 1968 amb els laterals. Etapa dels seixanta: el ritme d’escriptura és més irregular. Tan sols hi publica L’amant de tota la vida (1965). Treballa en llibres breus i en altres extensos com L’ofici de demà (1972) i El gran foc dels garbons (1972). Al final de la dècada completa El Llibre de meravelles. El llenguatge poètic es diversifica amb noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets, llargs poemes d'alexandrins... Estellés actualitza la poesia del seu context, transcendeix l’àmbit valencià i connecta amb la gran poesia del moment representada per autors com E. E. Cummings o Philip Larkin.

Característiques generals del gènere poètic

En el context de difusió de l’existencialisme, els autors de la generació dels cinquanta defugen tant l’expressió solemne i la fredor formal del garcilacisme oficial com l’esquinçament sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes innovacions formals però també atenta als formats clàssics i, de manera molt destacable, incorporen al llenguatge literari elements de la varietat col·loquial i fins i tot de la vulgar.

• Reivindicació social expressada en preocupació ètica i civil, més que en l’atac frontal al règim autoritari.
• Mescla de tradició i modernitat: innovacions formals junt a formats clàssics.
• Ús abundant de materials lingüístics col·loquials i temes quotidians.

Corrents poètics en el context de l'obra

Postsimbolisme: és un corrent poètic que va eclosionar entre els anys vint i trenta. S'introdueix el concepte de poesia pura, que és independent de la realitat i estèticament completa. El llenguatge hi cobra un valor absolut i presenta una intensa codificació; per això pot resultar obscur o difícil d’interpretar. El poeta parla de vivències individuals interiors i profundament subjectives.

La poesia avantguardista

La poesia avantguardista afegeix la denúncia social a l’objectiu històric d’acabar amb el circuit de l’art tal com l’havia concebut la societat burgesa, amb la creació d’un llenguatge artístic radicalment nou.

Realisme

Realisme: neix als anys seixanta amb l’augment de les protestes i reivindicacions socials i democràtiques, amb una actitud més tolerant per part del règim i acompanyat de moviments artístics paral·lels.

Característiques del realisme:

• Un jo líric identificat amb la societat, la nació i la classe («un entre tants»).
• L’experiència no és sotmesa a un procés de simbolització com passa en el simbolisme.
• Incorporació de materials lingüístics col·loquials i temes quotidians.
• Tendència a la narrativitat; temes centrals: denúncia d'injustícies, demanda de llibertat i reflexió sobre la funció del poeta i la poesia.

Etapes de la creació estellesiana

Etapes de la creació estellesiana: en els cinquanta Estellés aconsegueix el seu estil més genuí: s’accentuen la temàtica de la quotidianitat, la perspectiva testimonial des d’una actitud de crisi i desolació i el recurs literari al registre col·loquial.

• Predomini del vers alexandrí en llargs poemes que combinen seqüències narratives i descriptives sota una mirada elegíaca (lírica).
• Augment de la intertextualitat amb altres poetes, sobretot clàssics, i relacions interdiscursives amb l’activitat periodística (cine, política internacional).
• Adaptació i subversió de models clàssics (èglogues, bucòliques): adopta la perspectiva, l'ethos, l'època i les preocupacions d'Ovidi, Horaci, Catul, Virgili, Garcilaso de la Vega o March per recrear les tensions socials i lingüístiques de la postguerra valenciana.

En els seixanta el ritme d’escriptura és més irregular. Tan sols hi publica L’amant de tota la vida (1965). Treballa en llibres breus i en altres extensos com L’ofici de demà (1972) i El gran foc dels garbons (1972). Al final de la dècada completa El Llibre de meravelles. El llenguatge poètic es diversifica amb noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets, llargs poemes d'alexandrins.

Difusió i reconeixements

El poeta nacional: difusió i reconeixements institucionals. Recuperació de l’obra inèdita i edició de l'Obra Completa (Edicions 3 i 4, 1972-1990). Entre les obres citades: Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, L'inventari clement, Primera audició (1971) i Recomane tenebres. Obra completa I (1972). És editat a Mallorca i a Barcelona i els seus poemes són interpretats per M. del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Al Tall, Celdoni Fonoll... A la tardor intensifica l’orientació més compromesa de la seva poesia i duu una intensa activitat pública en actes culturals i de defensa de la identitat. Completa poemaris d’original intertextualitat amb autors grecollatins.

Una escriptura singular

Una escriptura singular: dues influències conformen la veu lírica de VAE: l’existencialisme francès i el cinema neorealista italià. Rica transtextualitat i distanciament respecte del discurs poètic del postsimbolisme. Identificació parcial amb el realisme històric o poesia social dels seixanta.

• Novetats tècniques: estructures conversacionals polifòniques, monòleg interior i intensa intertextualitat.
• Versificació molt variada entre la tradició i la innovació.
• Contrastos característics: lirisme exquisit vs. narrativitat quotidiana; realisme cru; llengua culta vs. col·loquial; postsimbolisme vs. denúncia realista i experimentalisme; to elegíac vs. discurs testimonial; vivència amorosa familiar vs. sensualitat i erotisme exacerbats.

Nota: "VAE" fa referència a les inicials de Vicent Andrés Estellés.