Figures retòriques en la poesia de Jacint Verdaguer i altres poetes catalans

(Vora la mar):

Jacint Verdaguer fou un poeta i preverecatalà
. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta ROMàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el Març de la Renaixença torna a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.

//

No és sinó la confrontació del poeta amb la glòria i l’activitat literàries. El poeta es gira contra la poesia per acusar-la d’haver-lo enganyat, després d’enumerar amb complaença la fallida de les seves realitzacions i abans d’invocar una altra poesia inesborrable, a l’eternitat. En aquesta contradicció es condensa tot Verdaguer. D’una banda, reconeix l’engany de l’art,  al qual contraposa la vida; de l’altra, no pot sinó servir-se de l’art per acusar-lo. Més encara li demana que sigui etern, definitiu, i si el poeta aspira a escriure versos amb estels, no és sols per una aspiració religiosa vers l’eternitat sinó també pel desig de perdurar com a poeta en el món.

(El pi de Formentor):

Fou un poeta mallorquí
. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia ROMàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut,
Lo pi de Formentor (1875).  El poeta s’inspirà per escriure aquest poema en les visions de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor, a la costa nord-est de l’illa de Mallorca. Composta sota la influència del Romanticisme heroic i declamatori de Víctor Hugó, és tammateix una peça personal i madura, resolta amb un llenguatge d’una noblesa i una puresa sorprenents. El pi se’ns presenta com un heroi d’una epopeia natural, un gegant guerrer, eixut i aspre; arrelat en unes condicions impossibles, assetjat per vents i onades. Però és sacralitzat per Déu. Per tot plegat és equiparat al geni, que lluita, en solitari, contra les adversitats de la vida mundana, per ascendir i mantenir-se a les altures de d’on està en contacte amb la divinitat. Finalment, el poeta el reconeix com a envejable model de vida: lluitar per vèncer.
El poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema:

12A/12B/12A/12A/6b

(Joan Maragall):

Fou un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de Segle XIX al

XX

. La seva obra manuscrita es conserva a l'

Arxiu Joan Maragall de Barcelona. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs.

(Joan Salvat-Papasseit):

Va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'

Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.