Variació lingüística del català: dialectes, registres i varietats

Variació lingüística del català

Propietats del llenguatge

Adequació, coherència i cohesió

Dixi

- Qualsevol paraula que ens permet localitzar-la en un lloc:

1. Dixi de persona: ella, meu, tenim...
2. Dixi social: tu, vostè, senyor, professor...
3. Dixi d'espai: aquí, allà, aquest, allò...
4. Dixi de temps: ara, abans, aquest any, d'aquí...

Context

1. Context físic: elements de l'entorn presents en la comunicació.
2. Context d'ús: indret on es produeix la comunicació: privat/públic.
3. Context sociocultural: conjunt d'elements compartits pels interlocutors en un intercanvi verbal.

La variació lingüística

- Grups humans:

• Espai: grups ubicats en diverses zones del territori presenten usos diferents (varietats geogràfiques).
• Temps: grups esdevinguts al llarg de la història d'una comunitat (varietats històriques).
• Grup social, generacional, sexe: diversos grups que formen la societat.

- Les situacions:

Segons el context comunicatiu, s'utilitza un registre o un altre.

Registre lingüístic

Registre formal

Textos que necessiten elaboració, es vinculen amb el canal escrit amb correcció gramatical i en àmbits específics.

• Reg. estàndard: registre formal que s'estableix com a varietat de referència per a tota una comunitat. Intermedi entre els més informals i els més formals.
• Reg. tecnicocientífic: en textos que tenen com a finalitat transmetre coneixement.
• Reg. literari: el trobem en textos literaris, que creen bellesa amb el llenguatge i transmeten emoció.

Registre informal

Interacció social quotidiana, associats a temes generals, espontani, manca d'elaboració i moltes vegades no segueixen la norma gramatical.

• Reg. col·loquial: Espais on es produeix la interacció entre persones en l'àmbit quotidià, en canal oral.
• Reg. vulgar i argots: Argot professional o marginal.

Relació entre la llengua i la variació lingüística

La llengua: codi lingüístic organitzat en signes que permet als parlants d'una comunitat lingüística produir i interpretar missatges. (Norma/Parla)

Variació lingüística: fa referència als canvis que experimenta una llengua segons l'època i el lloc del domini lingüístic en què es parla i del grup social.

Relació: d'inclusió, ja que la llengua és el conjunt de les seves variants. La llengua es manifesta en el conjunt de les seves varietats.

Varietats

• Històriques (generacionals)
• Socials
• Geogràfiques

Dialectes constitutius

Originats als territoris de la Catalunya Vella i van tenir origen en la dialectalització del llatí vulgar que va servir per a fer el català.

Dialectes consecutius

Originats en els territoris que es van incorporar a la corona catalanoaragonesa en l'època de la reconquesta i de l'expansió mediterrània. Doncs l'origen dels dialectes eren amb el repoblament i els transvasaments de població a diferents llocs del Principat.

Català occidental

(Andorra, oest del Principat, la Franja de Ponent i País Valencià)

• Nord-occidental: lleidatà, tortosí, pallarès, ribagorçà.
• Valencià: septentrional, apitxat, meridional.

Característiques generals

• Masculins plans acabats en –e fan el plural afegint –ns (hòmens).
• La primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en [o] o [e] (jo canto, jo cante).
• Davant del verb s'usen formes planes dels pronoms febles (me, te, se, mos, vos, se).
• Els verbs incoatius fan l'increment en –ix, -isca (podrix, podrisca).

Situació de la llengua

Bona vitalitat, la de la Franja de Ponent no té reconeixement oficial. Molt ús col·loquial.

Andorra, català única llengua oficial, encara que el 70% de la població és immigrada. (Castellà o francès)

El valencià és molt viu a les comarques del nord i zones rurals, encara que la castellanització és important.

Català nord-occidental

• La o àtona inicial té tendència a fer diftong "au" (ocell-aucell).
• Mots com redó (rodó) mantenen la primera síl·laba d'origen llatí. De vegades es converteix en i (seroll-siroll).
• S'utilitza l'article masculí arcaic (lo/los: lo llibre, los llibres).
• La primera persona del present d'indicatiu acaba en o (jo miro, temo...).
• Les terminacions del subjuntiu es fan en "e" (ell cante, partíssem).

Lleidatà

• La primera, segona, tercera persona del singular i tercera del plural del present de subjuntiu terminen en –o (que tu camines, que elles preguen).

Tortosí

• Vore, xic.
• Paraules acabades en -rn, -ts fan el plural afegint –s (trists, gents).
• Demostratius de proximitat este/estos eixa/eixes (eixa cadira, este banc).
• Preposició amb passa a ser en.

Pallarès

• El dígraf –ny- sovint es converteix en –n- (bany/ban).
• Demostratius aguell/aguella.
• Preposició per a passa a para.
• Afegeix –o a molts mots masculins (vaso, molto) i fa plurals femenins en –as (cosas, pedras).
• La "l" dels grups cl, gl, fl, pl i bl es fa amb ll (cllosca).
• Imperfets de segona i tercera conjugació fan els plurals amb –eva i –iva (jo correva, ell corria).
• Molla és el verb gens.
• Brenca fa negació: no queda ni brenca de cafè.
• Enta o enda és la preposició "cap a".
• S'usen els adverbis de lloc: ací, astí, allí.

Valencià

• Article determinat el/la/els/les.
• Els noms de persona no duen article personal (Ha vingut Maria).
• Possessius meu/meua seu/seua alternats amb mon/ma ton/ta son/sa.
• Demostratius este/esta eixe/eixa aquell/aquella.
• La primera persona del singular del present indicatiu acaba en –e (jo deixe, jo mire).
• L'imperfet de subjuntiu es fa amb les desinències –ara –era –ira (jo saltara, tu vegueres, ells dormiren).
• Les combinacions de pronoms febles de tercera persona en funció de CI + CD són: li'l, li la, els el, els la, li'n, li ho.
• La preposició amb passa a ser en.

Septentrional

• Alterna l'article el/els amb lo/los.

Apitxat

• S'utilitza el passat simple: jo parlí, nosaltres férem.

Meridional

• L'article determinat plural (masculí i femení) prenen la forma "es": es xics.

Català oriental

Zona est del Principat, terres de Catalunya Nord, Illes Balears i l'Alguer.

• Rossellonès o septentrional.
• Central: septentrional de transició, salat, barceloní, tarragoní, xipella.
• Balear: mallorquí, menorquí, eivissenc.
• Alguerès.

Característiques generals

• La primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en [u], [i] o res (jo canto, jo canti, jo cant).
• Els verbs incoatius es conjuguen amb -eix, -esca (serveixi, servesca).

Situació de la llengua

On es parla el dialecte central correspon a la que ha tingut més densitat de població i més pes econòmic i polític. El català estàndard actual està basat en aquesta modalitat.

A Barcelona i Tarragona hi ha nuclis grans de població immigrada a causa de les onades dels últims anys, això introdueix els castellanismes.

A les Balears el català té una gran vitalitat. Pel fet d'estar aïllat ha rebut menys influència d'altres llengües.

A la Catalunya Nord el francès s'usa per a allò formal i el català en l'àmbit familiar, ja que en aquesta àrea hi ha molta població immigrada. Ha sorgit nova consciència lingüística en sectors socials i s'han creat escoles de Bressola (infants estudien en català) o publicació de diaris i revistes en català.

L'alguerès té una situació difícil, ja que el català conviu amb el sard i l'italià. Creació d'escoles Pasqual Scanu, el diari L'Alguer.

Rossellonès o septentrional

• Alguns plurals en –ns perden la n (camís/camins).
• El gènere d'alguns mots no coincideix amb el de l'estàndard (la fred).
• La primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en –i (jo canti, jo dormi).
• El verb "ser" s'usa com a auxiliar (s'es fet mal per s'ha fet mal).
• L'infinitiu dels verbs monosíl·labs sol portar –e (dire, sere).
• En oracions negatives desapareix "no" i s'usa pas.

Central

Les seves característiques coincideixen amb l'estàndard, ja que és el patró de què es parteix. És el més heterogeni, ja que ha rebut molta població d'altres llocs.

• La primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en –o (jo miro, jo perdo).
• Els verbs incoatius porten l'increment –eix (desapareix, redueix).

Barceloní

Tarragoní

• Pronoms personals de la primera i la segona persona del plural són naltros/nantros i valtros/vantros.
• Masculins acabats en –e fan el plural amb –ns (hòmens).
• Va/ba.

Septentrional de transició

Comparteix moltes característiques amb el rossellonès per proximitat.

• Infinitius de segona i tercera conjugació porten –e final (creixere, néixere).
• La primera persona del present d'indicatiu afegeix a la –u del central una t o –c.
• Imperfet d'indicatiu –v- inserida (quevia per queia, crevia per creia).

Salat

• Article es/sa/ses.

Xipella

• Convertir e àtones de síl·labes finals en i: quinze anys.

Balear

• S'usa habitualment l'article salat es/sa.
• S'utilitza l'article personal en/na en tots els casos (En Miquel).
• La primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera i tercera conjugació no porta desinència (jo estim, jo dorm).
• Pronoms personals de primera i segona persona del plural noltros, voltros.
• Davant dels verbs s'empren les formes plenes dels pronoms febles: mos i vos.

Mallorquí

Menorquí

• Trets propis: gran quantitat d'anglicismes.

Eivissenc

• Fa els plurals masculins plans acabats en –e intercalant una n (hòmens).

Alguerès

• La primera persona del singular del present d'indicatiu no porta desinència (jo descans).
• Present d'indicatiu del verb ser és: jo so, tu ses, ell es, nos sem, vos seu, ells son. És auxiliar.
• Article determinat masculí es lo/los (lo pare, los arbres).
• Els possessius són meu/mia tou/tua sou/sua nostro/nostra.
• Davant del verb s'usen les formes plenes dels pronoms febles: me diu, se fa.
• El superlatiu se sol formar repetint l'adjectiu: es gros gros.

La Vall d'Aran

L'aranès és una modalitat dialectal de l'occità, no pas del català, encara que ha rebut moltes influències del català, sobretot del nord-occidental.

És una llengua romànica que es va formar a partir de l'evolució del llatí vulgar que parlaven els soldats i colons romans de les terres del sud de França. Amb el temps, l'occità es va diferenciar en tres grups: el nord-occità, l'occità mitjà i el gascó (Gascunya).

L'aranès és parlat per un 80% de la població. L'any 1983, la Generalitat va oficialitzar una normativa per a l'aranès que segueix l'escriptura del gascó (Institut d'Estudis Occitans).

Setembre 1984, es va començar a ensenyar regularment a les escoles.

Al 1985, amb l'objectiu de vetllar per la difusió de la modalitat, es va crear el Centre de Normalització Lingüística de la Vall d'Aran.

• La f de procedència llatina es fa h (festa hèsta).
• La n intervocàlica es perd (lluna llua).
• La r d'inici porta reforç vocàlic (roda arroda).
• Els articles determinats són eth era es.
• Alguns noms, adjectius i pronoms fan el plural afegint –i (toti es bosqui tots els boscos).
• S'utilitza la preposició "entà" per a dir "cap a".
• El lèxic ha rebut influència catalana i castellana.