Varietats diafasiques

LA VARIACIÓ DIASTRÀTICA:

L'ús que els parlants fem de la llengua no és unifome, la variació lingüística s'esdevé en els temps (diacrònica) i en l'espai (diàtopica). La variació lingüística diastràtica, apareix en les formes expressives típiques del grup social a què pertany o amb què es relaciona l'emissor. En els textos literaris, podem trobar aquestes varietats diastràtiques per a caracterizar determinats tipus de personatges: policies, metges... Els textos podem ser formals o col·loquials.

LA VARIACIÓ DIAFÀSICA:

Es produeix com a fenomen d'adaptació, d'adequació pragmàtica del discurs de l'emissor al receptor i a l'àmbit d'ús lingüístics en què aquest se situa. La variació diafàsica, que origina els anomenats registres.
Varietats diafàsiques, funcionals o registres: formal (àmbit acadèmic,jurídic, administratiu), literària (àmbit literari), estàndard (àmbit periodístic,publicitari) i col·loquial (àmbits informals, conversaionals).

Els registres formals:

Les varietats diafàsiques formals corresponen als usos cultes, i amb una sèrie de tecnicismes propis de cada àmbit concret. Així, en l'àmbit administratiu i en el jurídic hi ha textos com la instància, el certificat,etc, que repeteixen determinades formes lingüístiques fixes. D'altra banda, en l'àmbit acadèmic, trobem diferents nivells de formalitat: nivell científic, nivell didàctic i nivell divulgatiu.

El registre literari:

En aquesta varietat el grau de formalitat és variable, depenent del tipus de llenguatge que es vulga reproduir, del gènere triat,etc. Tant la prosa com els vers poden abastar nivells diversos d'artifici i elaboració estètica, si bé el vers sol concentrar un nombre major d'aspectes formals: mètrica, rima, ritme i figures retòriques.

El registre col·loquial:

La varietat col·loquial és la que admet el grau menor de formalitat en la seua expressió. Aquest registre apareix en els usos més quotidians i informals del llenguatge, sovint de forma oral. Es permet lleugeres alteracions de la norma de correció lingüística i empra les frases fetes i els localismes.

L'estàndard:

El registre estàndard és la varietat comuna de la llengua, desenvolupada mitjançant l'ús i compartida per una comunitat lingüística. És comuna perquè té la funció d'aproximar els parlants de varietats allunyades geogràficament, i els parlants de varietats diastràtiques distintes; tendeix a desprendre's dels localismes, argots o tecnicismes, d'ús restringit als àmbits que els són propis. Fem servir l'estàndard quan parlem o escrivim per a tots. L'estàndard és una varietat dinàmica, que s'enriqueix amb l'intercanvi lingüístic entre els parlants i amb l'ús de la llengua diferents àmbits que conformen una societat normal. La llengu literària ha influït de forma molt important en l'estàndard, si bé aquest té una funció més pràctica i prescindeix dels elements estètics que caracteritzen el discurs literari. Cal no confondre, doncs, l'estàndard amb la llengua literària, ni tampoc amb la llengua escrita: hi ha un estàndard escrit i un estàndard oral.

LA COHERÈNCIA SEMÀNTICA:

És la propietat textual referida a la construcción del significat del text i està basada en la selecció i l'ordenació de la informació que es desenvolupa en els enunciats, els paràgrafs o els capítols. Els textos coherents compleixen unes regles:
-El text repeteix determinants elements lèxics relacionats amb el tema, pronoms i d'altres mecanismes de referència que enllacen i repeteixen els elements coneguts per afegir informació nova.
-Hi ha una progressió del significat, és a dir, afegim informació nova a la coneguda, i l'ordenem de forma lògica, temporal o espacial.
-No pot contindre enunciats contradictoris; la informació nova ha de ser compatible, no contradictòria amb la informació coneguda.
-La informació del text, els fets o les idees que s'hi exposen han de tindre relació entre si i amb el context.

El tema:

El significat global d'un text, allò de què parla, la idea principal, és el tema. En el desenvolupament del tema, el text ordena la informació atenent criteris temporals, espacials o lògics. En l'expressió del tema d'un text hem de buscar un enunciat breu i general que en continga tot el significat. En alguns textos (expositius, argumentatius...), certs mots temàtics ens ajuden a reconéixer i anunciar el tema; però en d'altres, sovint no apareixen aquestes paraules que l'expliciten.

L'estructura del tema:

Cada tipus de text ordena la informació d'una manera particular. Cada tipus de text sol seguir un mètode determinant per a seqüenciar la informació i subdividir-la en paràgrafs, capítols,etc.
El paràgraf, en els textos en prosa, té una gran importancia. Cada paràgraf es compon d'un seguit d'oracions relacionades semànticament i sintàctica. En els textos retòrics en vers, l'estrofa té una funció anàloga a la del paràgraf de la prosa, ja que cada estrofa sol desenvolupar una idea o subtema.