Variació Lingüística del Català: Conceptes i Tipus

El Concepte de Variació Lingüística

El llenguatge humà està caracteritzat per la seva diversitat (gran quantitat de llengües) i la seva variació (realitzacions concretes que pot adoptar una llengua, que es dóna en totes les llengües).

L’ús que cada parlant fa de la llengua varia segons diversos factors. Aquests inclouen:

• Variació històrica: varietat de l’època (segle, etc.).
• Variació geogràfica: varietat central, balear, nord-occidental, etc.
• Variació social: culturalitzada o no.
• Variació estilística: varietat estàndard, cientificotècnica, literària, familiar o col·loquial, popular, etc.

La Variació Segons els Grups Humans

1. La Variació Històrica

Sorgeix amb el pas del temps. Hi ha diferència entre el català d’avui i el del 1500, i també entre textos de Ramon Llull i d’Àngel Guimerà.

2. La Variació Geogràfica

Depèn de la situació geogràfica dels parlants: no parla igual un parlant de Vic que un de Maó. Les varietats geogràfiques s’anomenen dialectes, subdialectes o parlars.

Un dialecte és la forma que presenta la llengua en un determinat sector geogràfic del seu domini, delimitat per una sèrie d’isoglosses (línies ideals que marquen l’abast d’un tret o fenomen lingüístic). Tothom parla un dialecte, ja que tot dialecte és una manifestació d'una llengua.

La llengua catalana presenta dos grans grups dialectals:

• Oriental: inclou els dialectes central, balear, rossellonès i alguerès.
• Occidental: inclou els dialectes nord-occidental i valencià.

3. La Variació Social

Causada per la pertinença dels parlants a grups socials diferenciats, poden agrupar-se segons dos criteris:

• Varietats vinculades a una activitat específica d’un grup social: L’activitat específica del grup social genera característiques diferenciadores. Per exemple, el col·lectiu mèdic usa una varietat diferent de la llengua catalana.
• Varietats segons el grau de culturització lingüística del parlant: Podem classificar els usuaris en culturitzats o no. El grau de culturització ve marcat pel domini oral i escrit de la varietat estàndard del català.

En el català s’han estudiat algunes maneres de parlar de determinats grups socials que tenen a veure amb el grau de culturització. Per exemple:

• El parlar xava: barcelonins que no tenen prou domini del català.
• El parlar bleda: persones de determinats barris barcelonins benestants, de to cursi i castellanitzant.
• El parlar ultra: persones que usen correctament la llengua però no saben adequar-se a situacions que exigeixen menys formalitat.

Els parlars xava i bleda són de grups socials urbans que utilitzen preferentment el castellà i s’identifiquen per tenir una fonètica fortament castellanitzada i amb constants interferències morfològiques, sintàctiques i lèxiques.