Teatre i assaig en valencià i català: del franquisme als anys 70 — Pedrolo, Benet i Jornet, Fuster i Mira

Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual

Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en valencià. Fins a 1946 la censura no autoritzà representacions que no foren en castellà (les traduccions d'obres estrangeres també estaven prohibides).

A València, el públic demanava obres d'evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet, com la revista musical El tio Estraperlo.

A Catalunya, el 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que va aconseguir dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Va programar clàssics (Shakespeare), va editar traduccions i va posar en escena obres d'autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.

Joan Oliver va escriure comèdies en què criticava mordaçment la burgesia. Joan Brossa va ser el millor representant del teatre d'avantguarda. Va escriure una obra dramàtica abundant, basada en aspectes de la vida quotidiana. Manuel de Pedrolo es va centrar en el tema de la llibertat.

En l'àmbit valencià, va aparèixer una nova generació de dramaturgs, més ben formats culturalment, entre els quals cal destacar, entre d'altres, Martí Domínguez i Barberà (No n'eren deu) i Rafael Villar (Vençut per la ironia).

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

El teatre de Pedrolo es divideix en tres etapes, però només té una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds.

Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques.

Cruma (1950), Pell vella al fons del pou (1957). Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior i no tenen interès pel món dels altres.

La renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

El règim franquista va prohibir el teatre en valencià o català, i el va desconnectar dels corrents innovadors europeus fins uns anys després de la Segona Guerra Mundial. Fins a 1946 no s'acceptaven representacions en valencià, ni tampoc representacions estrangeres traduïdes.

El 1946, autors com Faust Hernández i Rafael Martí van proposar en la premsa que l'escena valenciana s'obrira a nous plantejaments inspirats en conflictes de la societat. A Catalunya es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que va aconseguir dur una programació i uns mètodes de treball rigorosos.

El 1960 es va fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, decisiva en la creació del teatre independent. Joan Oliver criticava la burgesia en les seues comèdies. Brossa va escriure una obra dramàtica basada en aspectes de la vida quotidiana. Pedrolo es va centrar en el tema de la llibertat.

En l'àmbit del valencià, la renovació es va deure al fet que diversos activistes teatrals van trobar ajuda en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. En aquells ambients va aparèixer una nova generació de dramaturgs, per exemple, Martí Domínguez i Barberà.

L'obra teatral de Josep Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

En els anys seixanta, Josep Benet i Jornet va estudiar a la Universitat de Barcelona i va freqüentar l'EADAG, on va entrar en contacte amb les persones que feien el millor teatre català: Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany i Fabià Puigserver. Però no li va interessar el teatre de l'absurd ni el existencialista. És l'únic autor de la seua generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, perquè ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén.

Benet és autor de moltes obres com: Una vella coneguda olor (1963), Descripció d'un paisatge (1978), Desig (1984), Olors (2000). En el teatre de Benet i Jornet es pot observar l'evolució de:

• El realisme social dels primers temps a la recerca d'un territori mític.
• De les obres del cicle de Dudrània.
• El retorn al realisme, focalitzant l'intimitat dels personatges.
• L'apropament al teatre de Harold Pinter.
• El retorn a l'intimisme en què la comunicació es fa impossible.

Durant els primers anys de la seua producció, l'entorn feia els personatges infeliços i cruels. Més endavant s'ha transformat i ha dut els personatges a la dificultat per expressar-se. Benet ha adaptat com a guions cinematogràfics diversos textos teatrals i és un dels referents fonamentals en el camp del guió televisiu de ficció. Ha creat un model autòcton de sèries de ficció populars i de qualitat, i en la difusió televisiva d'adaptacions de textos de referència de la literatura catalana.

L'assaig de Joan Fuster en el context de l'època

Joan Fuster és, sens dubte, l'assagista peninsular més important de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La seua obra, deixant de banda una dedicació inicial a la poesia, es pot classificar en tres blocs:

• Obres de temàtica humanística i general, com Diccionari per a ociosos. En aquests llibres Fuster tracta temes que van de la història a la política, passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana.
• Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres, els valencians i Viatge pel País Valencià, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià.
• Obres de crítica i d'història literàries: estudis dedicats als clàssics medievals valencians com Ausiàs March, i també als dedicats a autors contemporanis com Estellés.

A més d'aquesta varietat temàtica, l'assaig fusterià presenta moltes formes: l'article, el diccionari filosòfic, el diari, l'aforisme i la monografia. De tota manera, els assaigs de Fuster responen sempre a una mateixa actitud: la voluntat de comprendre un fet o un problema, per tal d'aconseguir-ne una comprensió renovada. Fuster utilitza la història com un mitjà de transformació de la seua societat.

En Nosaltres, els valencians, l'examen de consciència característic es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constatava un país provincià que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat.

La influència d'aquesta obra ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L'article d'opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura. Mira ha après de Fuster els recursos essencials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l'adjectiu.

Els coneixements antropològics de l'autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals. Quan observa un poble, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país.

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder i la importància de les llengües per crear consciència col·lectiva ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat.

És un escriptor conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l'experiència vital. Els clàssics i l'humanisme, la democràcia i la raó sustenten la seua forma reflexiva d'examinar la vida.