Teatre grec: la tragèdia, Èsquil, Sòfocles i Eurípides
Resumen
Aquest document repassa els orígens del teatre grec vinculats a les festes religioses i la tragèdia clàssica. Presenta els tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, amb la seva vida, les obres conservades i les característiques i recursos propis de cadascun. Permet entendre l'evolució de la tragèdia i les diferències de temàtica, personatges i estil entre els tres autors.
Puntos clave
- La tragèdia grega va néixer en les festes religioses, i les representacions més importants tenien lloc durant les Dionísies, amb caràcter competitiu.
- Èsquil va introduir el segon actor, Sòfocles el tercer, i Èsquil és considerat el pare de la tragèdia.
- De les 90 obres atribuïdes a Èsquil només se'n conserven 7; de les 123 de Sòfocles, 7 tragèdies i un drama satíric; d'Eurípides, 18 de les 92.
- Èsquil concep el sofriment com a via cap al coneixement, amb una visió religiosa de la justícia divina i trilogies lligades pel mateix tema.
- Sòfocles concentra l'acció al voltant d'una figura central i utilitza la ironia tràgica; Èdip passa d'una situació falsa a una de veritable a través del dolor.
- Eurípides presenta herois que actuen com a humans, amb una forta tendència racionalista, un registre més col·loquial i una reducció del paper del cor.
El Teatre Grec: La Tragèdia
Introducció
A Grècia, el teatre va tenir el seu origen en les festes religioses. Companyies itinerants actuaven a les places de la ciutat, formades per un actor (que representava els diversos personatges) i un cor (format per dotze actors). Èsquil va introduir el segon actor en la representació dramàtica i Sòfocles el tercer. L'escenografia, limitada per la decoració del mur (σχηνh) que servia de fons, es va complicar amb el pas del temps: Èsquil va concebre l'εκκύλεµα, un petit escenari sobre rodes; el Θεολογεῖον era un petit balcó adossat a l'espai escènic en el qual apareixien els déus de l'Olimp. Finalment, es va utilitzar una màquina de volar, proveïda de corrioles, que permetia als déus aparèixer i desaparèixer. Les representacions més importants tenien lloc durant les festes dionisíaques (Dionísies) i tenien caràcter competitiu. Els actors eren sempre masculins i calia que sabessin cant, música i declamació, perquè el públic d'Atenes era considerat molt exigent. Una obra acostumava a ser representada una sola vegada en un mateix teatre. Entre el 480 i el 380 a. de la n. e. van ser estrenades a Atenes prop de 2.000 obres.
Èsquil
Vida
- Neix a Eleusis el 525 a. de la n. e. en el si d'una família noble de terratinents.
- Lluità a les guerres contra els perses a la batalla de Marató (490) i a la de Salamina (480), i va ser testimoni del desenvolupament de la democràcia atenesa.
- Viatjà a Siracusa (Sicília) convidat pel tirà Hièron, on va morir a Gela (456/455).
- Era un home religiós. La justícia divina, a la qual l'home pietós ha d'adaptar-se, és el nucli del seu pensament teològic.
- Està considerat com el pare de la tragèdia per l'espiritualitat que va impregnar la seva obra dramàtica i perquè la va enlairar com a símbol del poble atenès.
- En vida va gaudir d'èxits teatrals, i a la seva mort encara van permetre presentar als certàmens alguna obra inèdita.
Obra
De les 90 obres que li són atribuïdes, només se'n conserven 7:
- Els perses
- Els set contra Tebes (una de les obres de la trilogia tebana: Lai i Èdip perdudes)
- L'Oresitada: Agamèmnon, Les Coèfores i Les Eumènides (l'única trilogia completa que n'ha restat)
- Prometeu encadenat
- Les Suplicants
Característiques
Les obres d'Èsquil eren trilogies lligades per episodis del mateix tema. Èsquil parla d'un univers impregnat pel dolor, l'angoixa, el terror i la por, però tot aquest sofriment té un sentit: a través del dolor s'arriba al coneixement. La causa directa o indirecta del patiment es troba en una acció malvada o insensata, o pot haver estat heretada pels errors dels avantpassats. L'interès central dels seus drames es troba més en la situació i en el seu desenvolupament que en els personatges. Els seus personatges són els herois ideals procedents del repertori mític, plens d'esperit èpic i amb una mena d'equilibri que dóna unitat al seu caràcter. Els déus poden ser severs, implacables o també protectors. De vegades, l'escena final es resol amb persuasió en lloc de violència. Totes les obres tenen un fort caràcter social.
Recursos
- El cor juga un paper important, és part integrant de l'acció dramàtica.
- Afegeix un segon actor per fer possible el diàleg i augmentar l'acció dramàtica.
- Utilitza figures acústiques com l'al·literació, la reduplicació, les cacofonies... i llenguatge metafòric referit al mar, la tempesta, els jocs, la caça..., amb un llenguatge arcaïtzant ple de trets homèrics.
Sòfocles
Vida
- Neix a Colonos (496/495 a. de la n. e.) en el si d'una família benestant, va rebre una educació acurada i va excel·lir en concursos gimnàstics i musicals.
- Tenia un caràcter sociable i obert.
- La seva vida coincideix amb les guerres mèdiques (490-480), l'època de Pèricles, el lideratge d'Atenes sobre Grècia i la guerra del Peloponès.
- Era un demòcrata moderat. Sentia una gran devoció pels ideals democràtics d'Atenes i, alhora, respecte a les tradicions i a les lleis divines, que no podien ser contradites per les lleis de la ciutat.
- Era un home religiós. Per a ell, el centre del món i la mesura de totes les coses és la divinitat. El camí de l'home és saber reconèixer la voluntat dels déus.
Obra
Segons les fonts més fidedignes, va escriure 123 tragèdies. No obstant això, només se'n conserven 7:
- Àiax
- Les Traquínies
- Antígona
- Èdip Rei
- Electra
- Filoctetes
- Èdip a Colonos
i un drama satíric anomenat Els sàtirs rastrejadors.
Característiques
El coneixement de la tècnica teatral, après sens dubte en els anys que va fer d'actor, li va permetre aportar innovacions en el desenvolupament de l'acció tràgica. Concentra l'acció dramàtica entorn d'una figura central. Els seus personatges són els herois ideals procedents del repertori mític, plens d'esperit èpic, engrandit per la fantasia humana. En les seves obres es respira una atmosfera harmoniosa, on no hi ha cap crítica als déus. És el pintor del sofriment, causat per la ignorància o la incomprensió, que permet comprendre el veritable sentit de l'existència. És mitjançant el dolor que Èdip passa d'una situació existencial falsa a una altra de vertadera. Empra l'ambigüitat semàntica (formes verbals i substantius amb significat doble) mitjançant la qual part de la veritat resta desconeguda per al personatge que es troba en escena, però no per a l'espectador, que coneix tota la veritat, i això fa que participi més intensament en el conflicte tràgic (ironia tràgica). L'etopeia: descripció del caràcter del personatge mitjançant el diàleg (por, temors, assertivitat, condició social).
Recursos
- Totes les seves teories dramàtiques i innovacions van ser presentades, i justificades, en el seu tractat Sobre el cor.
- Augment de coreutes (membres del cor) de dotze a quinze.
- Augment del nombre d'actors, de dos a tres.
- Ja no requereix l'ús de les trilogies.
- Va aprofundir en l'ús de decorats pintats.
- El cor té una importància intermèdia, se'l considera com un actor més, però sempre subordinat als actors protagonistes per facilitar-los l'acció.
- Utilitza figures acústiques com l'al·literació, la reduplicació, les cacofonies... i llenguatge metafòric referit al mar, la tempesta, els jocs, la caça...
Eurípides
Vida
- Neix entre el 484 i el 480 a. de la n. e. a Salamina o a Flia (un poble de l'Àtica: Grècia central).
- Coneixem poques coses de la seva vida. Sembla que el seu caràcter era malenconiós i poc amic de multituds.
- Cal suposar que pertanyia a una família benestant per l'acurada educació que va rebre (tenia una biblioteca privada ben assortida).
- La seva vida coincideix amb l'època de Pèricles i de la il·lustració sofista, del lideratge d'Atenes sobre les ciutats-estat gregues i de la guerra del Peloponès.
Obra
Va escriure 92 peces, de les quals coneixem el títol de 74. Només se'n conserven 18.
- Tragèdies d'amor i matrimoni: Alcestis, Medea, Hipòlit, Andròmaca.
- Tragèdies politicopatriótiques: Heraclides, Hèracles foll, les Suplicants, les Troianes.
- Tragèdies amb intriga-complot: Hècuba, Electra, Helena, Ifigènia a la Tàurida, Ió, Orestes.
- Tragèdies tebanes: Les Fenícies.
- Tragèdia satírica: El Ciclop.
- Tragèdies escrites o representades a Macedònia: Ifigènia a Àulida, les Bacants.
Característiques
Els seus herois/antiherois, tot i procedir del repertori mític, actuen com a humans, amb les mateixes passions, vacil·lacions i febleses que els ciutadans del seu temps. Hi ha una forta tendència racionalista. Per a ell, el raonament és l'única font vàlida per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de la realitat. És un excel·lent coneixedor del comportament humà, sobretot femení. En moltes de les seves obres es troben veritables estudis psicològics (Medea, Hècuba, Fedra, Andròmaca...).
Les seves obres presenten un caràcter pessimista (Les Troianes), tot i que l'alterna amb peces d'evasió (Ió). El realisme és un altre dels trets d'Eurípides, que combina amb elements idealistes. Presenta una sèrie de prototipus ètics com l'ambició, la covardia, la perfídia, la traïció, la infidelitat, la venjança, és a dir, tot allò que es pot definir com a "realitat humana" en un món sense déus. És un mestre a l'hora d'aconseguir els màxims efectes patètics, com ressaltar un acte esfereïdor, un perill imminent, la mort, la psicopatologia.
Recursos
- Presenta l'argument de l'obra en el pròleg.
- Redueix la importància de la part coral i musical a favor dels actors protagonistes.
- Utilitza l'estructura simètrica dels diàlegs, de la discussió, de l'oposició de discursos argumentatius: la tesi i l'antítesi tenen el mateix nombre de versos.
- De vegades presenta com a solució del conflicte tràgic la intervenció d'un heroi salvador o d'una deïtat al final de l'obra.
- Per indicar realisme, empra vestidures o caretes adients que serveixen per ressaltar la situació del personatge en qüestió.
- Empra un registre col·loquial, més prosaic, una tendència a la claredat i a la naturalitat, cosa que segurament va contribuir al seu èxit posterior.
Descargar
PDF Word HTMLPreguntas frecuentes
Qui va introduir el segon i el tercer actor en el teatre grec?
Èsquil va introduir el segon actor en la representació dramàtica i Sòfocles el tercer. Això va permetre el diàleg i augmentar l'acció dramàtica.
Quines obres de Sòfocles es conserven?
Es conserven set tragèdies: Àiax, Les Traquínies, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos, a més del drama satíric Els sàtirs rastrejadors.
Per què Eurípides és considerat racionalista?
Perquè per a ell el raonament és l'única font vàlida per al coneixement i la interpretació de la realitat. Els seus personatges actuen amb passions i febleses humanes en un món sense déus.
Ponte a prueba
Tarjetas de repaso
Pulsa una tarjeta para ver la respuesta.
Test
Preguntas generadas con IA a partir del documento: comprueba las respuestas con el texto.