Art Clàssic: Escultures Gregues i l'Altar de Zeus

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Arte y Humanidades

Escrito el 8 de Diciembre de 2024 en catalán con un tamaño de 23,84 KB

Altar de Zeus a Pèrgam

Context històric, cronològic i cultural

Aquest altar dedicat a Zeus va ser construït per ordre del rei Èumenes II per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. S’atribueix a l'escola de Pèrgam, taller que va destacar pel monumentalisme i la teatralitat de les seves construccions. Es considera l’altar més gran de l'antiguitat. Va ser descobert a la darreria del segle XIX per l'enginyer alemany Carl Hamann i el seu equip durant unes excavacions arqueològiques. El 1930, la façana de l'altar va ser desmuntada peça a peça i traslladada a Berlín.

Època del regnat Èumenes II, de la dinastia atàpida (fill d'Àtal I), que feu obrir l'altar per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. Els reis de Pèrgam es van guanyar el títol de defensors de Grècia aturant les diverses invasions, com les dels gàlates (Galàcia, regió d’Àsia Menor). En l'època humanística es varen posar de moda els grans altars, dedicats a un gran déu, normalment Zeus.

Estil i característiques formals

Estil: grec hel·lenístic.

Característiques:

Pertany a l'escola de Pèrgam.
És l'altar més gran de l'antiguitat.
Es caracteritza pel colossalisme de les construccions i pel patetisme de les escultures (relleus del fris).
El centre de gravetat es traslladà de Grècia a Orient, a les noves capitals hel·lenístiques. Pèrgam fou una de les més importants.
Dona una influència mútua (eclecticisme).
En arquitectura es barregen els ordres i s’obliden els cànons, com és el cas de l'altar de Pèrgam.
Es desenvolupen simultàniament diferents estils i formes, reflex d'una amplitud i varietat de gustos. El gust pel colossalisme i el luxe ornamental hi són patents (fi sobrietat clàssica).
Gran virtuosisme constructiu: esperit clàssic grec impregnat del colossalisme i luxe orientals.
Gran varietat de tipus de construccions.
Les relacions entre l'ordre i l'edifici ja no són gaire rígides.
S'abandona el dòric.
La part conservada del fris exterior de la gigantomàquia destaca per la força i el dinamisme compositiu, en el qual les figures s'entrellacen i conformen les diferents escenes. Els personatges exhibeixen actituds violentes reproduïdes amb força gràcies a un treball escultòric excel·lent en la musculatura del cos, en l'expressivitat dels rostres i en el moviment dels vestits.

Materials utilitzats: marbre.

Caràcter de l'edifici: religiós, mitològic.

Iconografia

Tema: L'altar de Zeus està decorat amb dos frisos: un a l'interior sota el pòrtic, dedicat al presumpte fundador del llinatge atàpida, Tèlef, fill d'Hèracles, i un altre a l'exterior de gairebé 200 m (en origen) i que presenta la gigantomàquia, és a dir, la lluita dels déus olímpics, l'ordre, contra els gegants, el caos.

El tema del fris permetia fer una extrapolació de la narració mitològica a la realitat del regne de Pèrgam. El rei que tenia com a model seu a Zeus, i Atena era la seva protectora i li donava la victòria sobre els seus enemics. El fris significava que igual com els déus havien triomfat sobre els brutals gegants, també els atàpides ho havien fet sobre els bàrbars invasors. Tant els déus com els reis, que representaven la civilització, varen aconseguir imposar aquesta i la pau. Els elements en comú del fris de Pèrgam amb els relleus del Partenó (frontó occidental, Atena i Posidó) significa l’interès dels sobirans de Pèrgam per proclamar-se hereus culturals dels atenesos. Les cares interiors de l'altar estaven decorades amb un fris més reduït, que explicava la vida de l'heroi Tèlef, antecessor de la dinastia atàpida i fundador mitològic de Pèrgam, i era un relleu molt més senzill.

Iconologia (simbologia)

La gigantomàquia: lluita del principi dels temps entre els déus, representants de l’ordre, contra els gegants, les forces del desordre i el caos. Alcioneu, el gegant, és arrossegat pels cabells per Atena, separant-lo de Gea, la seva mare. Atena i Gea, semi enfonsada en els seus dominis, implora pel seu fill. Victòria alada que deixa clar qui ha triomfat en el combat. Zeus lluitant contra tres gegants. Al fris hi treballaren més de 40 escultors, que signaren a les plaques (Dionisiades, Menècrates, Melanip). Unificaren la seva feina, fent difícil diferenciar les obres. Crearen l'estil conegut com "segona escola de Pèrgam", que coincidí amb el regnat d'Èumenes II.

Funció

Religiosa, commemorativa, pedagògica. L'elecció d'aquesta temàtica no és casual, perquè té la finalitat d'associar la victòria del poble atàpida (identificat amb els déus) sobre els bàrbars gàlates (identificats amb els gegants). Zeus, que és agafat com a model del rei Èumenes II, i Atena, deessa protectora de la ciutat, de la saviesa i de l'estratègia en la guerra, són els personatges que adquireixen un paper més rellevant en aquest fris.

Dorífor de Policlet

Cronologia: 430 aC.

Context històric i cultural

Època Clàssica.
Consolidació de la democràcia després de les guerres mèdiques.
Altre conflicte bèl·lic com la guerra del Peloponès que va enfrontar Atenes i Esparta.
Sorgeix “l’antropocentrisme” on la mesura i interpretació de les coses està a la mà de l’home. Època on hi ha les formes més naturalistes.
Al segle de Pèricles domina l’existència de déus humanitzats.
La idea de bellesa es fonamenta amb la funció màgico-religiosa, funció religiosa, funèria o commemorativa.
Tensions socials i polítiques originades pels valors individuals i col·lectius.
Naturalisme i idealització, tendències lligades.
Època dels historiadors Tucídides i Heròdot; dramaturgs com Sòfocles, Èsquil i Eurípides; les comèdies d’Aristòfanes i filosofia que fa un gir humanístic amb Sòcrates, Plató i els sofistes.

Característiques de l’estil

Preocupació dels artistes per reproduir l’anatomia humana, intentant assolir el cànon de bellesa.
Arrodoniment de la musculatura i representació de l’escultura d’una forma més natural (contrapposto o corba praxitelina).
Pèrdua de la rigidesa i frontalitat, característiques del període arcaic i ús de proporcions matemàtiques entre el cap i la resta del cos.

Característiques artístiques

Era daurada de l’art grec.
Aparició de l'ordre jònic.
Escultors importants com Policlet, Fídies, Miró, Praxíteles, Escopas i Lisip.
Formació de l’Acròpolis.

Característiques formals i estructurals

Escultura exempta/ dempeus.
Totalment nu.
A causa del pes del marbre es complementa amb un petit suport que enganxa el braç dret a la cama i amb una soca a l’altura de la cuixa de l’atleta que sosté tot el pes de l’estàtua.
La composició de l’escultura ha estat executada amb un càlcul precís de proporcions, dimensions i línies, que per l’autor constitueix el cànon anatòmic perfecte segons el qual l’alçada total ha de ser equivalent a set vegades el cap.
Ús del contrapposto per aconseguir un equilibri clar i una contraposició entre el que és dinàmic i el que és estàtic, perquè manté el tors en tensió a l’hora que marca l’elevació del maluc dret i flexiona la cama esquerra, fet que produeix l’efecte contrari en les espatlles.
Detall del treball minuciós de la musculatura.
Major voluntat naturalista al cap pel que fa a la captació del gest i a la distribució plàstica dels cabells.
Unifacialitat.

Tècnica i material

Material: Obra original en bronze; còpia romana en marbre.
Tècnica: Fosa a la cera perduda (original) i la tècnica de talla (còpia).

Fosa a la cera perduda

Cap a la meitat del segle VI aC, l'escultor Teodor de Samos va definir la tècnica de la cera perduda, cosa que va revolucionar l'escultura. Aquesta tècnica permetia crear estàtues de bronze de gran mida i amb unes qualitats de resistència i plàstiques molt millors que les del marbre i la fusta. El canvi de material permetia tota mena de detalls i audàcies quant a la composició, el gest i el moviment, cosa que va acabar amb les poses hieràtiques de l'estil arcaic i en particular amb les cores i els curos.

A l'època de l'estil sever, aquest procediment es va usar per a fer estàtues de bronze, com els guerrers de Riace, el déu del cap Artemísion o l'auriga de Delfos. És un mètode en què no hi pot haver cap error, ja que en abocar-se el bronze el model previ, que en aquest cas és de fang i no cera, es destrueix.

Consistia a fer una primera figura de fang amb la forma de l'objecte a realitzar. Posteriorment es recobria amb una fina capa de cera (de 7-8 mil·límetres de gruix en el cas de les estàtues de Riace) que, al seu torn, era coberta per una altra capa de fang, o per un altre material refractari, on es practicaven diversos orificis. El bronze era abocat per un o diversos forats (abeuradors) situats a la part superior, i l'aliatge anava desplaçant la cera que sortia per un o més orificis inferiors. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final. Amb un element punxegut es trencava també el nucli original per donar pas a la peça acabada.

Tanmateix, donada la mida de moltes de les figures, era normal que quantitats importants de fang quedessin a l'interior del bronze, com va ocórrer al cas dels dos guerrers de Riace, cosa que ha permès als investigadors la seva anàlisi per poder determinar amb més o menys exactitud la seva procedència. Una vegada aconseguida la peça en bronze s'hi feia un repàs a consciència per ajustar-se amb la màxima fidelitat al que l'artista havia plasmat a la primera escultura de fang. En aquesta tasca es tallaven les abeuradores i es repassaven els desperfectes que poguessin haver sorgit durant la fosa. Així mateix se soldaven els forats deixats per les abeuradores, i s'unien les peces que configuraven el conjunt de l'obra amb un fil del mateix aliatge utilitzat. Després d'això, l'obra s'allisava mitjançant una espècie de polit de la superfície, polida i abrillantada per un fregat finíssim, fins que els porus del bronze quedaven completament unificats. Més tard es procedia a donar les pàtines, per tal d'acolorir el metall.

Tema: Esportiu. El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra un equilibri perfecte.

Significat: Aquesta escultura representa un atleta en actitud de repòs instantani abans de participar en la seva prova de llançament. La imatge resumeix perfectament l’ideal antropològic dels grecs de l’època clàssica: l’home en plenitud juvenil preparat i capacitat per participar en els jocs, un equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència, destresa i voluntat, és a dir, els factors corporals en harmonia amb els espirituals.

Funció: Commemorativa.

Models i influències: En la recerca d’un ideal anatòmic, el gran escultor grec, format en les idees pitagòriques sobre els nombres, va idear un conjunt de lleis matemàtiques de proporcionalitat que va combinar hàbilment amb diferents matisos obtinguts de l'observació de la natura. El seu cànon ideal i la seva composició en contrapposto va instaurar un model que va exercir una gran influència en l’art romà i va servir d’exemple per als escultors més insignes del Renaixement, com per exemple Miquel Àngel.

Laocoont i els seus fills

Context cronològic: S. III-II aC.

Context històric i cultural

Època hel·lenística on es va iniciar la política d’expansió d’Alexandre el Gran.
Després de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC) les monarquies i les ciutats de l’imperi van entrar en competència.
Grècia, tot i haver aconseguit expandir-se, no havia aconseguit cap influència de les cultures conquerides com a resultat de les diferències entre el desenvolupament tècnic dels grecs i de les noves colònies.
Grècia descobreix alguns elements orientals per la seva expansió cap a Orient.
L’individualisme dóna pas als tallers.

Estil d'obra: Grec hel·lenístic.

Característiques de l'estil

Intenten expressar la intensitat extrema dels sentiments (pathos).
Es trenca amb la serenitat i l’equilibri característics del clàssic.
Introducció de temes anecdòtics i quotidians.
Més moviment i dinamisme.
Importància dels grups escultòrics.
Influència de cultures asiàtiques (Laocoont).

Característiques formals

Escultura exempta / dempeus.
Proporcions i mides majestuoses.
Tractament del clarobscur.
Composta en un sol bloc.
Unifacial, no pot ser vista des de diferents angles.
Representació de les emocions humanes.

Característiques estructurals i tècniques

Realitzat amb bronze, amb la tècnica de la cera perduda (original).

Tècnica de la cera perduda

La còpia romana és una talla en marbre.
Policromada.
A la còpia romana el reforç de la base li treu dinamisme.

Tema: Literari i mitològic. En la mitologia grega el sacerdot troià Laocoont tractava d’advertir als seus ciutadans que no deixessin entrar al cavall de fusta. La deessa Atena en sentir-ho va enviar dues serps del mar i el van matar juntament amb els seus fills.

Funció: Es creu que l’obra ja estava destinada a exposar-se en un lloc públic, però també la podria haver encarregat un particular.

Models i influències: Si el període clàssic va ser una font d’inspiració pel Renaixement, l’hel·lenístic ho va ser pel barroc. Així, aquest conjunt és un magnífic exemple del barroquisme escultòric de l’hel·lenisme, que representa els cossos en el moment de màxima tensió i dinamisme, igual com va fer, segles després, l'escultor Bernini.

Guerrers de Riace

Context històric: 460-430 aC.

Context històric i cultural: Època clàssica.

Característiques de l’època

Consolidació de la democràcia després de les guerres mèdiques.
Altre conflicte bèl·lic com la guerra del Peloponès que va enfrontar Atenes i Esparta.
Sorgeix “l’antropocentrisme” on la mesura i interpretació de les coses està a la mà de l’home. Època on hi ha les formes més naturalistes.
Al segle de Pèricles domina l’existència de déus humanitzats.
La idea de bellesa es fonamenta amb la funció màgico-religiosa, funció religiosa, funerària o commemorativa.
Tensions socials i polítiques originades pels valors individuals i col·lectius.
Naturalisme i idealització, tendències lligades.
Època dels historiadors Tucídides i Heròdot; dramaturgs com Sòfocles, Èsquil i Eurípides; les comèdies d’Aristòfanes i filosofia que fa un gir humanístic amb Sòcrates, Plató i els sofistes.

Estil de l’obra: Grec clàssic.

Característiques de l’estil

Les figures es diferencien de l’època arcaica per la definició de la seva musculatura i la seva ruptura amb l’hieratisme gràcies al contrapposto.
L’estil sever es caracteritza per la simplificació i eliminació de la decoració arcaica.
S’utilitzava sovint el bronze, tenien un gran interès en expressar moviment i emoció, amb una certa simplicitat o severitat.
Els rostres de les figures tenen la barbeta més arrodonida i els ulls obtenen volum. Les parpelles superiors apareixen gruixudes i una mica caigudes. També apareix el llagrimal.
La roba es torna més pesada, el tipus de túnica segueix la moda del moment i es fa un canvi d’estil de dòric a jònic. Els plecs de la roba passen a tenir l’aspecte de ferro corrugat.
El pes de les cames ja no està forçadament repartit entre elles, encara que el moviment encara és molt genuí. L’eix de simetria ha sigut substituït per una insinuació de moviment.
Encara es veuen trets de l’època arcaica per la seva frontalitat, rigidesa i ús de la geometria en certes parts del cos.

Característiques formals

L’escultor ha aconseguit més naturalitat en la forma com li cauen els cabells, encara que aquests presentin una certa esquematització geomètrica.
L’autor aconsegueix amb el contrapposto trencar l’hieratisme característic de l’època arcaica.
Té unes proporcions humanes en relació amb la seva altura (2,05 m).
Es produeix un accentuat contrast entre una cama tensa i una altra de distesa, resultat aconseguit a causa d’una petita elevació dels malucs i en conseqüència de la flexió de la cama contrària.

Tècnica i material

Tècnica: cera perduda.

Cap a la meitat del segle VI aC, l'escultor Teodor de Samos va definir la tècnica de la cera perduda, cosa que va revolucionar l'escultura. Aquesta tècnica permetia crear estàtues de bronze de gran mida i amb unes qualitats de resistència plàstiques molt millors que les del marbre i la fusta. El canvi de material permetia tota mena de detalls i audàcies quant a la composició, el gest i el moviment, cosa que va acabar amb les poses hieràtiques de l'estil arcaic i en particular amb les cores i els curos.

Material: bronze a la cera perduda.

Tema: Guerrers. Les dues escultures van ser trobades el 1972 a 7 m de profunditat entre les restes d'un naufragi, a prop del poble de Riace. Això n’ha dificultat la seva interpretació, però recentment s’han identificat cada escultura amb un dels dos guerrers, de nom Àiax, que van participar en la guerra de Troia segons la narració que Homer en va fer a la Ilíada.

L’estàtua A, sense casc, ha estat considerada la imatge d’Àiax Oileu, soldat que va ser castigat per Atena pels seus continus actes de crueltat. L’estàtua B, amb casc, pot representar Àiax Telamó, gran guerrer aqueu que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia, i que després de la mort d’aquest i que les armes del seu amic i heroi fossin lliurades a Ulisses, va embogir i es va suïcidar.

Altres versions apunten que representen els guerrers Tideu i Amfiarau, relacionats amb la guerra de Tebes. També han estat identificats amb Càstor i Pol·lux, fills de Zeus.

Significat: Es representa un guerrer.

Funció: Commemorativa.

Models i influències: La importància d’aquestes dues escultures va molt més enllà del seu valor intrínsec, perquè són un dels pocs originals de l’escultura grega en bronze conservats, i per tant, són peces de gran valor per a l’estudi de la tècnica del bronze a la cera perduda de l’escultura grega.