La Superació del Nihilisme segons la Filosofia de Nietzsche

La crítica a la cultura occidental i la mort de Déu

Amb tota aquesta crítica, Nietzsche pretén destruir l’edifici de la metafísica, la religió i la moral basada en la inversió de valors. La cultura occidental i totes les seves manifestacions han provocat un capgirament dels valors, i la conseqüència és que ara l’home està malalt. Aquesta malaltia és el nihilisme: la manca de sentit.

L’home ha perdut el sentit de la vida i de la seva existència, per això Nietzsche proclama que «Déu ha mort». Allò que ha mort no és Déu, sinó la fe de l’home en ell. Fins ara, Déu vivia en la consciència dels homes, però ara els homes comencen a desterrar-lo d'ella. Déu deixa de ser una força viva, present i operant en la història. La mort de Déu representa per a Nietzsche la negació de la metafísica, la moral, la religió, la ciència i el llenguatge tradicionals.

El nihilisme: la malaltia de l'home modern

La idea de Déu com a creador del "món vertader" és la gran enemiga; això és el nihilisme en sentit negatiu. L’esperit occidental està exhaurit pels valors ficticis i es torna nihilista. Però el nihilisme té dues cares:

• Una de negativa.
• Una altra de positiva.

El nihilisme negatiu i l'últim home

Respecte al nihilisme negatiu, cal superar aquest estat, perquè la mort de Déu pot donar lloc al naixement de l’últim home, que simbolitza la decadència absoluta de la cultura. L’últim home és el que ha substituït Déu pel pragmatisme i la tecnocràcia i, per això, per a Nietzsche és el pitjor de tots els homes, el més menyspreable.

El nihilisme positiu i el naixement del superhome

Respecte al nihilisme positiu, l’esperit lliure és aquell capaç d’assumir la mort de Déu, d’acabar amb la metafísica i no posar-hi res al seu lloc. Això ho aconsegueix el superhome, que accepta la mort de Déu i assumeix plenament la vida. És el més real dels homes, el més fort, el que no necessita valors falsos.

Les tres transformacions de l'esperit

Nietzsche il·lustra el procés de generació del superhome amb la metàfora de les tres transformacions:

1. El camell: Representa el moment en què la humanitat porta la càrrega de la moral invertida, des de Plató fins a la modernitat.
2. El lleó: Representa l’home crític, el nihilista actiu que destrueix tots els valors establerts, la cultura i la metafísica occidental. S’enfronta a la cultura, però encara no és capaç de superar-la; per tant, no ha superat la mort de Déu.
3. El nen: És el creador espontani del seu propi joc, el que inventa. Es pren la vida com un joc, com una afirmació. Amb el nen apareix el superhome, lliure dels valors passats, un ésser autònom que crea una nova taula de valors.

El superhome assumeix els nous valors basats únicament en la vida, la qual cosa implica una nova actitud.

La voluntat de poder: la nova perspectiva

Aquesta nova actitud és la voluntat de poder, una voluntat lliure, vital i expansiva. Tota força impulsora és voluntat de poder, i aquesta no pretén dominar ningú ni apoderar-se de res. És la nova perspectiva del superhome, que entén que la realitat no és fixa, sinó que és esdevenir.

Nietzsche parla del món com a canvi, com a perspectiva. Per això també deia que era millor intentar entendre la realitat amb metàfores, perquè els conceptes són la manifestació de la paràlisi de l’enteniment, que és incapaç de captar l'esdevenir.

L'etern retorn: la prova definitiva del superhome

Finalment, Nietzsche ens diu que el superhome és l’únic capaç de superar la prova de l'etern retorn. Aquest és, segons el mateix Nietzsche, el seu pensament més profund. L’etern retorn és una prova moral que implica una reflexió sobre el temps, exposada de forma metafòrica.

L’etern retorn és un elogi de l’instant: cada instant és únic però etern, perquè cada instant és vida i en cada instant es troba tot el sentit de l’existència. Això implica l’etern retorn del mateix, però absolutament de tot el mateix. El superhome ha de voler l’etern retorn; el seu únic valor és la vida i ha de voler que aquesta es repeteixi eternament, perquè això implicaria una reivindicació radical de la vida. L’única manera de demostrar que assumim plenament la vida és desitjant l’etern retorn, i cal estimar la vida per tal que es vulgui tornar a viure.