Sucio

concepte cèl·lula: 

La cèl·lula constituïda per membrana plasmàtica, citoplasma i material genètic (ADN) que té la capacitat de fer les tres funcions vitals: nutrició, relació i reproducció.

La cèl·lula és l’estrucutra més simple que es coneix amb capacitat per fer les tres funcions vitals per si mateixa, és a dir, sense necessitat d’altres éssers vius.

 Els virus també són considerats com a éssers vius perquè són capaços de reproduir-se, però necessiten envair una cèl·lula viva per aconseguir-ho. Sols no podrien sobreviure, per tant, no són la forma més simple de vida autònoma.Els virus no són cèl·lules, ja que tenen una estructura molt més senzilla que la cel·lular, són una forma de vida acel·lular.

 2. La forma de les cèl·lules.

Les cèl·lules presenten una gran variabilitat de formes. Hi ha cèl·lules arrodonides, el·líptiques, fusiformes, estrellades, primàtiques, aplanades, etc. Es a dir, no hi ha un prototipus de forma cel·lular.

 - Moltes cèl·lules lliures, tenen mambrana plasmàtica fàcilment deformable, i constantment canvien de forma perquè emeten prolongacions citoplasmàtiques. Altres cèl·lules lliures similars, tenen una forma globular.

- Les cèl·lules que estan unides a d’altres formant teixts, tene una forma que depèn de les tensions que hi generen les unions amb les cèl·lules contigües.

- Les cèl·lules proveïdes de paret de secreció rígida, presenten una forma molt estable.

 Finalment, queda remarcar que la forma de les cèl·lules està estretament relacionada amb la funció que exerceixen.

 4. La cèl·lules procariotes i les eucariotes.

Cèl·lula procariota                  

Cèl·lula eucariota animal

Cèl·lula eucariota vegetal.

Cèl·lules procariotes:

1. En la membrana plasmàtica NO conté colesterol.

2. Disposa d’una cobertura groixuda i rígida anomenada PARET BACTERIANA.

3. Són més sencilles que les eucariotes, en el citoplasma només conté RIBOSOMES i MESOSOMES.

4. No té nucli, hi ha material genetic, que es troba en una regió del cioplasma anomenada NUCLEOIDE.

 Cèl·lules eucariotes.

1. En la membrana plasmàtica i conté colesterol.

2. Disposa d’un SITEMA ENDOMEMBRANÓS que són el conjunt d’estructurees intercomunicades que poden ocupar la totalitat del citoplasma.

3. Té una reticle endoplasmàtic, un aparell de Golgi, els vacuols i els Libosomes. Tots ells dins del SISTEMA ENDOMEMBRANÓS.

4. Conté organols transductors d’energia, que són els mitocondris i el cloroplast, coberts per una doble membrana.

5. Té nucli, és a dir, que el material genètic està recobert per una membrana porosa anomenada coberta nuclear.

5. Diferències entre la cèl·lula animal i vegetal.

Cèl·lula animal.

1. Pot haver-hi una matriu extracel·lular.

2. Vacuols petits i nombrosos.

3. 1 diplosoma amb 2 centriols.

4. Poden tenir cilis, flagels o pseydòpodes.

5. Tenen mitocondris.

6. No tenen plasts (excepte mitocondris)

7. El polisacàrid de reserva energètica és el glicogen.

8. No tenen paret cel·lular.

9. Tenen formes diferents.

 Cèl·lula vegetal.

1. No tenen matriu extracel·lular.

2. Vacúols grans i pocs.

3. No tenen diplosomes ni centriols.

4. No tenen cilis, flagels ni pseudòpodes.

5. Tenen mitocondris.

6. Tenen plasts com per exemple. Amiloplasts (midó) I cloroplasts.

7. El polisacàrids de energia energètica és el midó.

8. Tenen paret cel·lular de cel·lulosa.

Membranes cel·lulars i orgànuls no delimitats per membranes.

 1. La membrana plasmàtica.

- La membrana plasmàtica:làmina de uns 7 a 10 nm de gruix que envolta la cèl·lula. es la membrana que envolta els organuls.

Segons el model, la membrana plasmàtica està constituïda per una doble capa de lípids a la qual s’associen molècules proteiques.

Com que totes les molècules es poden moure entre si, aquest model rep el nom de model del mosaic fluid.

Els components lipídics bàsics de la bicapa són fosfolípids, que són els més abunants, glicolípds i colesterol.

- Els fosfolípids i glicolípids de la bicapa tenen tendència a girar sobre si mateixos i a desplaçar-se lateralment per la seva monocapa.

- El colesteriol extableix molta estebilitat i roca fluidesa.

Les proteïnes es disposen de tal manera que els radicals polars queden fora de la membrana i els radicals lipòfils estableixen contacte amb la part lipòfila dels lípids de la membrana.

- ProteÏnes integrals o intríseques, estan totalment o parcialment englobades en la bicapa. Aquestes proteïnes travessen la bicapa i presenten sectors polars cap al medi extern i cap al medi intern, s’anomenen proteïnes proteïnes transmembranoses.

- Proteïnes perifèriques o extrínseques. Estan adossades a la bicapa. Són pretïnes solubles que sùneixen als radicals polars del lípds i de les proteïnes integrals.

 Aquesta membrana sól està situada a la cara externa dels glicolípidsi glicoproteïnes i sànomenen receptors de membrana.

El conjunt de cadenes de glicolípids i de glicoproteïnes rep el nom de glicocàlix.

 1.1. Funcions de la membrana plasmàtica.

- La tasca més important de la membrana plasmàtica és mantenir estable el medi intern de la cèl·lula possibilitant el pas d’aigua i regulant l’entrada i la sortida de molècules i altres elements.

Les funcions de la doble capa lipídica són:

 - Mantenir separats el medi aquós exterior del medi aquós interior.

- Dur a terme els processos d’endocitosi i exocitosi.

Les funcions de les proteïnes són:

- Regular l’entrada i la sortida de molècules a la cèl·lula.

- Possibilitar el reconeixament cel·lular.

 1.2. El transport passiu a través de la membrana.

El transport passiu és un procés espontani de difusió de substàncies a través de la membrana a favor del gradient, és a dir, com a més petita sigui la mol·lècula més ràpid serà el procés.

 1.2.1. Difusió simble.

La difusió simple és el pas de petites molècules a favor del gradient.

- Difusió simple a través de la bicapa:

 O₂,N₂, N (orea),H₂O        Normalment a favor de gradient.

 - Difusió simple a través de la bicapa.

- Difusió simple a través de canals, per mitjà de les proteïnes de canal, entre ions com Na⁺, K⁺, Ca²⁺, Cl^-, etc.

1.2.2. Difusió facilitada.

És la difusió que es duu a terme gràcies a la intervenció de proteïnes transmembroses, les anomenades proteïnes permeases. Es diferencia de la difusió a través de canals en el fet que té una especifitat més gran.

1.3. El transport actiu a través de la membrana.

- Es fa per proteïnes de membrana.

- Comporta consum d’energia

- Es produeix en contra del ió electroquímic.

La bomba de sodi i de potassi (Na⁺- K⁺) és una proteïna transmembral que bomba Na⁺ cap a l’extrerior de la cèl·lula i K⁺ cap a l’interior.

També hi ha la bomba de calci (Ca²⁺) i la bomba de protons (H⁺).

1.4. L’exocitosi i l’endocitosi.

- Exocitosi: És l’expulsió de macromolècules i altres substàncies a fora de la cèl·lula mitjançant la fusió de la membrana de la vesícula que les conté amb la membrana plasmàtica.

- Endocitosi: És l’entrada a la cèl·lula de macromolècules* i altres substàncies externes gràcies a la formació de vesícules membranoses que les contenen.

 L’endocitosi pot ser de dos tipus:

 1. Pinocitosi: La cèl·lula ingereix líquids i substàncies dissoltes.

2. fagocitosi: LA cèl·lula ingereix partícules grans de nutrients, o fins i tot microorganismes, a l'interior d'una gran vesícula.

 2. Les membranes de secreció.

 formada per substàncies secretades per la cèl·lula que es dipositen a la superfície externa de la membrana plasmàtica, les cèl·lules animals rep el nom de matriu extracel·lular. Les cèl·lues vegetals reben el nom de paret cel·lular.

 2.1. LA matriu extracel·lular.

 membrana de secreció pròpia de les cèl·lules dels teixits animals. Les seves funcions són: servir com a nexe d’unió, omplir els espais intercel·lulars i donar consistència als teixits i els òrgans.

 Està composta per una fina xarxa de fibres proteiques immerses en una estructura gelatinosa de glicoproteïnes hidratades, l’anomenada subtància fonamental amorfa.

 - El colagen és una proteïna filamentosa formada per tres cadenes que formen una triple hèlix. Proporciona estructura, resistència i consistència a la matriu extracel·lular.

- L’elastina és una proteïna filamentosa que proporciona elasticitat a la matriu extracel·lular.

- La fibronectina és una glicoproteïna que forma una trama de filaments que proporciona adhesió entre les cèl·lules (funció adherent).

- La substància fonamental amorfa està constituïda per proteoglicans que estan constituïts per una llarga cadena d’àcid hilaurònc, a la qual s’uneixen moltes proteïnes filamentoses, glicosaminglicans.

2.2. La paret cel·lular.

És un envolcall gruixut i rígid que envolta les cèl·lules vegetals. El component més abundant i característic n’és la cel·lulosa.

La paret cel·lular està formada per una xarxa de fibres de cel·lulosa i una matriu, en la qual hi ha aigua, sals minerals, hemicel·lulosa i pecitina.

 - La ligina confereix rigidesa a la paret cel·lular.

- La suberina (suru) i la cutina impermeabilitzen.

- El carbonat càlcic i la sílice donen rigidesa a l’epidermis de moltes fulles.