Immunologia: Defenses del Cos Humà i Sistema Immunitari

Immunologia: Les Defenses del Cos Humà

Defenses Immunitàries No Específiques (Immunitat Innata)

Les defenses no específiques, o immunitat innata, actuen com a primera línia de defensa contra els microorganismes patògens. Es divideixen en barreres locals externes i respostes locals internes.

Barreres Locals Externes

Són barreres físiques o químiques que impedeixen l'entrada de microorganismes. Les més destacables són:

• Pell

  És impermeable a la majoria de bacteris. La capa de queratina juga un paper molt important. L'acidesa de les secrecions de les glàndules sudorípares i sebàcies són molt eficaces contra els fongs. També se segreguen àcids grassos amb efecte bactericida i bacteriostàtic.

• Mucoses

  Les mucoses dels tractes respiratoris tenen cilis que generen un corrent continu de mucus que va cap a la faringe on, carregat de partícules i gèrmens, és deglutit. La secreció de substàncies bactericides i bacteriostàtiques a la mucosa respiratòria i digestiva és important.

• La Flora Comensal

  La flora comensal o simbiont de la pell, mucoses, l'intestí, etc., evita la instal·lació de possibles agents patògens per un procés de competència.

Respostes Locals Internes

Quan les barreres externes no són suficients, els teixits infectats responen amb una intensa activitat fagocitària i inflamatòria.

1. Activitat Fagocitària

   Hi intervenen alguns tipus de glòbuls blancs anomenats fagòcits: alguns leucòcits polimorfonucleats i els monòcits/macròfags. Aquestes cèl·lules reconeixen uns receptors dels microorganismes patògens (quimiotactisme) i posteriorment els engloben, destruint-los al seu interior. Els leucòcits neutròfils de la sang tenen una resposta quimiotàctica fagocitant les partícules estranyes. Els macròfags tenen una activitat fagocitària molt intensa.

2. Resposta Inflamatòria

   La inflamació dels teixits facilita la direcció dels elements del sistema immunitari cap a la zona infectada. Els fenòmens que es produeixen són:

   • Vasodilatació

     Deguda a la histamina i altres factors. Això permet un increment del subministrament sanguini i una millora de la resposta immunitària.

   • Increment de la Permeabilitat Cel·lular

     Això permet que per la membrana de l'endoteli passin molècules més grans. Aquest pas de proteïnes plasmàtiques al teixit augmenta el volum de limfa tissular.

   • Migració de Leucòcits

     Cap al teixit (travessant la membrana de l'endoteli). Sobretot ho fan els neutròfils, però també els macròfags. Aquestes cèl·lules es dirigeixen cap al lloc de la infecció per quimiotaxi. Totes aquestes manifestacions són degudes als macròfags que fabriquen heparina i histamina (vasodilatador) com a resposta a la infecció. La febre és deguda a la secreció de substàncies pirètiques.

3. Activació de Sistemes Bioquímics

   Aquesta activació complementa les respostes cel·lulars.

   • Interferó

     Els interferons són molècules capaces d'evitar l'entrada dels virus i de desencadenar mecanismes intracel·lulars que anul·len la síntesi d'àcids nucleics i proteïnes víriques, així com l'enganxament dels components virals.

   • Sistema del Complement

     Grup de proteïnes plasmàtiques, la funció de les quals és controlar la inflamació. Alguns d'aquests components es produeixen en gran quantitat durant la infecció com a conseqüència directa de l'acció de l'agent patogen o com a resposta a la producció d'anticossos (via clàssica). L'activació del complement es produeix mitjançant l'acció seqüencial de cada un dels components sobre els altres. Finalment, es generen diversos pèptids que produeixen els següents efectes:

     • Faciliten la captura dels microorganismes pels fagòcits (opsonització).
     • Faciliten la quimiotaxi.
     • Augmenten el flux sanguini i la permeabilitat capil·lar.
     • Deteriorament de la membrana plasmàtica dels agents patògens que pot provocar lisi.

     Dues vies d'activació:

     • La via clàssica s'activa fonamentalment per complexos antigen-anticòs.
     • La via alternativa no necessita anticossos per activar-se, per la qual cosa és un mecanisme innat de defensa molt important en els estadis inicials d'una infecció.

La Defensa Específica o Adaptativa

La immunitat adaptativa té un període més llarg d'activació, anomenat incubació. Es basa en l'activació dels mecanismes del sistema immunitari contra un agent determinat. Presenta dues característiques clau:

• Especificitat

  Actuació de forma exclusiva contra un determinat agent patogen.

• Memòria

  Capacitat d'emmagatzemar informació sobre una determinada agressió per a una resposta més ràpida en futures exposicions.

Antigen

Molècula que l'organisme reconeix com a estranya, capaç de provocar una resposta immunitària específica. Són toxines constitutives o elaborades pel patogen. Pot tenir vàries parts reconeixibles (antigèniques o epítops) iguals o diferents, de forma que els anticossos són específics d'aquests epítops i no de la molècula sencera. Es poden diferenciar en:

• Simples: Molècules pures, solubles, sobretot carbohidrats i proteïnes.
• Compostos: Situats sobre l'agent patogen.

Anticossos

Són glicoproteïnes (amb un 2-12% del seu contingut en glúcids). Són produïdes per un clon de plasmòcits seleccionats (derivats dels limfòcits B) com a resposta als epítops d'un antigen. Un individu pot respondre fins a 10¹² antígens diferents.