Solitud de Víctor Català i l'Escola Mallorquina: Anàlisi

Solitud: Argument de l'obra de Víctor Català

En Maties i na Mila es casen i se’n van a viure a una ermita de la muntanya, molt lluny del poble. En Maties, que és un home sense inquietuds i gandul, ha acceptat la feina d’ermità. La Mila, que és una dona emotiva i sociable, se sent obligada a seguir la voluntat del marit i fer d’ermitana. La sensació de solitud li serà cada vegada més forta. Amb el temps, la Mila coneixerà dos personatges que volten per aquell indret: en Gaietà, un pastor bo i amable, i l’Ànima, un caçador furtiu d’aspecte deforme, al qual la Mila té terror. Un dia, en Gaietà apareix mort daltabaix d'un precipici. Poc després, la Mila és violada per l'Ànima, i és llavors quan decideix abraçar la solitud per trobar la llibertat i assolir la maduresa. En un gest heroic, se’n torna a la terra baixa, ja que no és estimada pel seu marit.

L'estil narratiu de Víctor Català a Solitud

L’obra Solitud mostra clarament l’estil narratiu de Víctor Català, ric en imatges i en recursos literaris. Les descripcions i les comparacions són d’una gran bellesa plàstica; la llengua és viva i potent, amb una gran expressivitat i musicalitat; cada personatge té un idiolecte propi, és a dir, una manera singular i característica d'expressar-se.

Altres trets destacats del seu estil són:

• La caracterització dels personatges a través del seu món interior, les emocions i els petits gestos.
• El valor simbòlic que adquireixen els personatges i els elements de la natura.
• El tractament subjectiu de la realitat i l'emotivitat, que doten la narració d'una gran força lírica.

L'Escola Mallorquina: Característiques

• Segueix els models d'autors clàssics llatins i també d'autors romàntics francesos i italians.
• Tracta molts temes paisatgístics, on les vivències i els sentiments personals es projecten en comunió amb elements singulars del paisatge balear.
• Mostra un to expressiu però mesurat, sense violències ni audàcies.
• Valora molt l'aspecte formal de l'artifici i la musicalitat, que esdevé un recurs fonamental.

El Pi de Formentor de Costa i Llobera

A vint-i-cinc anys, Miquel Costa i Llobera compon El Pi de Formentor, el més cèlebre dels seus poemes. És una peça d'orfebreria que guarda tota l'exaltació de la seva joventut. En una grandiosa i rotunda evocació descriptiva, el rude gegant vegetal (l'enorme pi d'una propietat familiar) esdevé la viva imatge del geni creatiu i victoriós, tal com l'imaginava el jove Costa romàntic, ja que la serenitat a què aspirava no el privava dels vents de la passió.