La Sofística: Pensament, Relativisme i Ètica

1.1 La primera sofística

• Cal fonamentar racionalment les lleis, els déus i els valors.
• La desigualtat es deu a la pràctica social.
• L’areté (excel·lència) individual ha de posar-se al servei de la col·lectivitat: si ets excel·lent en alguna cosa, no t’ho has de quedar, l’has de compartir.
• “El millor ha de governar la ciutat perquè aquesta en sortirà beneficiada”. — Protàgores

1.2 La segona sofística

• Per a Calicles, physis (natura) i nomos (llei) són irreconciliables.
• Nomos → home.
• La llei és la màxima injustícia contra la natura.
• La llei de la natura és la del més fort i la del plaer individual.
• L’individu, ara, no es posa al servei de la col·lectivitat.
• El que compta és el triomf personal: el màxim pecat és fracassar (oposició a la primera sofística).
• La comunitat es mostra enemiga de l’individu.

1.3 Relativisme i escepticisme

• La controvèrsia entre physis i nomos genera:
  • Desconfiança en la validesa del saber tradicional.
  • Qüestionament de les lleis naturals i universals.
  • Pèrdua de seguretat en allò que és bo i just.
• Què resta si allò que és natural, gairebé religiós, no serveix per a l’establiment de normes i de valors fixos?
• Cal buscar la justificació en funció de la convivència i el pacte (cal decidir l’adequat i l’inadequat per conveni).
• Sense sabers universals, hem de confiar en un saber pràctic que reguli la vida ordinària (si tenim un coneixement universal, podrem establir millor unes normes).

4. El saber al servei de la utilitat

• L’acord substitueix la llei natural (llei humana, definitiva).
• La veritat (el concepte) és substituïda pel d’utilitat.
• El savi és qui té les millors opinions i els remeis més útils.
• El bon polític convenç els ciutadans.
• El just i bo és allò que és útil a la ciutat (comunitat de persones).
• El resultat és un relativisme escèptic que no creu possible obtenir veritats universals.
• La veritat (el que siguin les coses) depèn de les diverses situacions.