El Pensament de Karl Marx: Capitalisme, Lluita i Revolució

Filòsof del moviment obrer

Primer, Marx va ser crític amb la monarquia prussiana. Després, va estudiar el món obrer i el que la filosofia estava fent en aquella època i es va demanar si, com Hegel deia, havia de ser l’Estat el realitzador de la justícia, i si no havia de ser un altre qui podria fer-ho millor. Amb l’esperit d’alliberar la humanitat d’opressions, Marx va veure que tota la filosofia anterior s’havia equivocat profundament: s’havia separat de la realitat per contemplar-la en lloc d’actuar i introduir-se al món. La seva tasca va quedar dividida, des d’aleshores, en dos objectius: l’estudi de la societat capitalista (l’estructura econòmica capitalista) i l’intent d’organitzar la classe obrera internacional.

La definició del desordre social

La filosofia és pràctica: no ha d’interpretar sinó transformar el món. Només així els ideals il·lustrats poden aspirar a realitzar-se. Kant, segons Marx, va ser massa optimista pensant que el liberalisme, consistent en què l’Estat havia de respectar la llibertat de cada individu i les lliures interaccions entre cadascun d’ells, havia de realitzar aquells ideals il·lustrats de justícia. Marx va poder veure com el liberalisme va fundar una nova forma d’esclavitud: el treball fabril, amb condicions pèssimes i un sou de mera subsistència.

“La miseria religiosa es a la vez la expresión de la miseria real y la protesta contra la miseria real. La religión es el suspiro de la criatura oprimida, el sentimiento de un mundo sin corazón, así como el espíritu de una situación sin alma. Es el opio del pueblo.”

— Karl Marx, Kritik des hegelschen Staatsrechts, 1844

Per entendre el sentit de la religió, mireu els altres apunts.

Al capitalista només li queda especular.

Hem de canviar la societat, ja que el futur del capitalisme no és suportable. I com que el mal de mals era la propietat privada i no pública dels mitjans de producció, els proletaris se l’havien de prendre als capitalistes. La qual cosa no era un canvi gaire pacífic, sinó violent: consistia a aprofitar la violència inherent al mateix sistema capitalista i reconduir-la cap a una revolució.

Els mecanismes del capitalisme condueixen necessàriament a la crisi

El capitalista vol produir molt i vendre més barat que la competència. Quan produeix més del que la gent pot comprar, haurà d’ampliar el mercat i cercar nous consumidors. Però quan no quedin més mercats on vendre, no vendran els productes, no tindran beneficis, no podran millorar la seva producció i finalment s’enfonsaran. Conseqüentment, els treballadors van també a l’atur. Si van a l’atur, no tenen poder adquisitiu i baixa el consum global de la societat. La qual cosa contribueix a generar més atur, fins no se sap quan. Els productes queden sense vendre i acaben essent destruïts. Però queda una solució: invertir els excedents de capital en guerres que amplien els mercats (colonialisme).

Del realisme a la utopia

La causa fonamental de les crisis era la reproducció ampliada de capital. Marx recorda que sempre es podrà eliminar el factor “diners” i tornar a una societat on s’intercanvien productes per productes, no per diners. És clar, si eliminem el mercat, s’eliminen els riscos de crisi per superproducció. L’abundància seria compartida amb els més necessitats. La idea és la de productors associats que intercanvien racionalment productes.

La lluita de classes

El pla era, per tant, socialitzar els mitjans de producció i dirigir la producció als més necessitats. Tot això requeria certa voluntat de lluita.

La consciència de classe i la unitat d’acció

Els treballadors s’han d’organitzar com a classe i com a partit. La consciència de classe l’haurien de produir les crisis socials del sistema, que demostrarien que el destí dels treballadors és finalment el mateix per a tots ells. Quan la consciència de classe existís, només faria falta crear un partit per poder dirigir l’acció de tota la classe obrera cap a la revolució socialista (socialització dels mitjans de producció). L’estratègia era evident: aprofitar les crisis del capitalisme per fer la revolució. Per altra banda, també havien de debilitar els empresaris millorant les condicions laborals.

La “revolució socialista” del proletariat

Marx era optimista, ja que els treballadors s’estaven unint i els capitalistes tenien molts altres problemes afegits: competien entre ells ferotgement; la Restauració, dirigida per la vella aristocràcia, seguia atacant l’Estat liberal i tornant a les monarquies absolutes; la burgesia més feble s’unia a l’aristocràcia; hi havia guerres per conquerir els mercats estrangers. Els proletaris no tenien tants problemes entre si. I com que cada cop eren més, per l’augment de la pobresa, tenien més poder. Marx pensava que el treballador podia accelerar la crisi capitalista si demanava millors condicions laborals (ja que això reduiria els beneficis del capitalista), la qual cosa també donaria temps lliure a l’obrer per preparar la revolució. Però això implicava que el treballador s’havia de sacrificar en nom de tota la classe obrera, donat que si provocava la crisi es quedaria sense treball durant un temps (fins que arribés la nova societat comunista).

Nacionalisme i internacionalisme

Restava un problema als treballadors: les velles rivalitats nacionals. Si la crisi no era provocada per tots els països alhora, el país sense crisi s’apoderaria del mercat del país en crisi. La crisi havia de ser mundial o fracassaria. L’esperança de Marx estava en què la Internacional de treballadors construiria una consciència de classe mundial que eliminaria els prejudicis i els odis nacionals. Aquesta esperança va quedar truncada.

L’ordenació política de la producció

Respecte de l’Estat, Marx creia que aquest només servia com a instrument per mantenir les injustícies, per protegir la propietat privada. La protecció de la propietat es duia a terme mitjançant el monopoli de la violència, violència que el proletariat hauria de mantenir durant un temps, però que s’acabaria eliminant un cop arribés la pau social.

La dictadura del proletariat

De la revolució havia de sorgir un partit triomfant, l’obrer, el qual s’erigiria en dictadura per reordenar el sistema productiu, abolint tota forma de poder anterior. La idea és que un cop fet això, la dictadura s’hauria de destruir a si mateixa, destruint els últims vestigis de l’Estat que quedessin. L’única política seria la política de l’empresa i de les diferents empreses coordinant-se entre si. Empreses, òbviament, sense capitalistes que les dirigissin sinó dirigides democràticament pels treballadors. La crítica a Marx és clara: no podem pretendre que augmenti la producció per tal de satisfer les necessitats de tots i prescindir, alhora, de la forma més eficient d’organitzar l’economia: l’Estat. Marx no va veure l’Estat més que com un aparell repressor i protector dels burgesos.

La democràcia popular

L’organització ideal per Marx consistia en què les fàbriques elegissin uns representants democràticament. Aquests havien de debatre amb els representants d’altres fàbriques del mateix sector industrial. Es volia evitar tant la burocràcia com el centralisme. La política coincidia amb l’economia; no hi hauria d’haver cap política més enllà de l’economia.