Salvador Espriu: Vida, Obra, Temes i Simbolisme

Biografia de Salvador Espriu

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners, però va passar la seva infantesa entre Barcelona, on el seu pare va fundar una notaria, i un poble vora el mar d'on procedia la seva família. Aquest entorn mariner va donar origen als seus mites de Sinera i Lavínia.

Anys de formació i la Guerra Civil

Quan va començar la universitat, hi va viure la seva etapa més feliç i s'hi va relacionar amb poetes com Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L'any 1933 es va embarcar en un creuer per Grècia, Palestina i Egipte, i va ser aquí on va començar a interessar-se pel món egipci. Finalment, es va llicenciar en Dret i en Història Antiga.

A causa de la Guerra Civil, no va poder continuar amb el seu futur orientat cap al món clàssic i egipci. A més, l'estiu de 1938 va morir el seu amic Rosselló-Pòrcel. La caiguda de Barcelona va inspirar Espriu a escriure Antígona, i va manifestar que l'any 1936 la seva vida civil havia mort. A causa de la repressió franquista, Espriu es va haver de centrar en la poesia i el teatre. A partir dels anys seixanta, la seva obra va començar a ser més coneguda, gràcies a la publicació de La pell de brau (1960).

Influències i temes principals

La mort i les arrels culturals

Espriu té una visió descarnada del món, per això la mort sempre és present en els seus escrits. La seva obra és una barreja de tradicions culturals, ja que recorre al Llibre dels morts de l'antic Egipte, la cultura hebrea i la Bíblia, la mitologia clàssica i la literatura barroca.

Egipte i el Llibre dels morts

Isis i Osiris són les figures més rellevants. Isis està relacionada amb Antígona, i Osiris representa l'heroi benefactor, símbol de la resurrecció.

La cultura hebrea i la Bíblia

Hi ha referències a llibres de l'Antic Testament. La influència de la tradició hebraica explica els plaers efímers i la concepció del dolor com a font de purificació.

El món cultural barroc

La connexió es pot trobar a través de l'ús de paradoxes, el virtuosisme lèxic, la utilització del clarobscur i una visió tràgica de l'existència.

El laberint grotesc i el to elegíac

Per a Espriu, el laberint grotesc representa com els humans es mouen com a titelles pel laberint en què s'ha convertit la vida, una visió que reflecteix amb un to satíric. Arran de la desfeta de la guerra, la seva obra adquireix un to elegíac i recorda un passat gairebé esborrat. L'elegia assoleix una dimensió didàctica en un intent de construir un diàleg serè al marge de l'odi i el terror.

Estil i simbologia

La llengua literària

La llengua literària d'Espriu explora tots els registres i crea un llenguatge flexible i genuí, tot i que la seva obra està farcida de símbols.

Símbols recurrents

• Símbols naturals: la pluja, la nit, el vent, els arbres.
• Símbols personals: la casa, el jardí, el captaire cec, el mur.
• Símbols culturals: els mites clàssics, egipcis i hebreus.

Obra destacada

Narrativa

Va escriure El doctor Rip (1931), que va ser una novetat per l'ús del monòleg interior, i Laia (1932), una narració sobre una noia d'un poble mariner que viu una vida complicada d'amors i desgràcies, amb la pèrdua d'un fill i de l'home que estima en un naufragi.

Poesia

Va escriure El cementiri de Sinera (1946), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). Més tard, va escriure La pell de brau, que és una al·legoria sobre la història i la realitat d'Espanya, anomenada Sepharad al poema.

Teatre

En teatre, va crear obres com Antígona i Primera història d'Esther (1948), que és una representació de titelles de la història bíblica d'Ester, la reina que va salvar el poble d'Israel.