Saïd i Blanca: Amor Impossible, Renaixença i Romanticisme Català

Anàlisi de l'Amor Tràgic: Saïd i Blanca

Context i Argument Principal

El marc de l'obra se situa en un vaixell de corsaris algerians. En aquest vaixell hi ha els corsaris musulmans, encapçalats per Saïd, i uns cristians que són presoners després d'haver assaltat el vaixell en què viatjaven.

Saïd, ferit de l'assalt al vaixell cristià, demana que li portin una presonera anomenada Blanca perquè li curi les ferides. Saïd, agraït per la cura, li dóna alguns privilegis respecte als altres presoners. Amb el temps, Saïd s'enamora de Blanca, però no pot mostrar aquest amor públicament perquè seria mal vist per part dels seus.

Temes Clau: Racisme i Conflicte Cultural

L'obra tracta d'un amor impossible entre una cristiana i un musulmà. Denuncia el racisme que existia als començaments del segle XVII (i que continua existint) entre els espanyols (i, per tant, catòlics) i els musulmans.

També ens mostra la relació causa-efecte que van tenir les croades i altres accions contra els musulmans en aquella època, ja que van provocar una resposta negativa per part dels musulmans. L'obra il·lustra aquesta relació causa-efecte, ja que Saïd esdevé pirata a causa de l'expulsió i el maltractament que va patir quan era petit.

El Tràgic Final i el Simbolisme

Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca. Quan Saïd s'acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint.

Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en l'amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó, que és la mort. Mig moribunds, es llancen al mar tots dos.

L'Amor Impossible Simbolitzat en Vers

Com diuen la Blanca i el Saïd mateixos:

SAÏD I BLANCA

Sóc el mar, ets el mar,

ets el cel... sóc el cel...

que es troben en un punt de l'infinit.

(Pg. 101)

Això simbolitza el seu amor, impossible a causa de les circumstàncies en què es troben. Si un és el mar i l'altre és el cel, mai es trobaran per molt que vulguin i per molt que ho pugui semblar.

SAÏD

Blanca, l'amor que m'ha salvat

És una força que ens separa.

BLANCA

Saïd, l'amor que ens ha salvat

Ens uneix més que abans encara.

(Pg. 99)

El Romanticisme i la Renaixença a Catalunya

• L'Arribada del Romanticisme Conservador

  A Catalunya, les idees romàntiques van entrar a través d’una revista que es publicava a Barcelona anomenada El Europeo a la dècada de 1820. Aquesta revista va introduir, sobretot, les idees del romanticisme conservador que somiava retornar al passat, a l’Edat Mitjana. Aquestes idees van encaixar a la perfecció amb la voluntat d’aquells intel·lectuals catalans que es proposaven de recuperar una llengua i una cultura que tenia les seves arrels a l’Edat Mitjana.

• La Renaixença: Recuperació Cultural i Nacional

  S'entén per Renaixença el moviment de recuperació política i cultural que, al llarg del segle XIX, es va proposar, en primer lloc, dignificar la llengua catalana i, en segon lloc, restablir als territoris on aquesta es parlava una literatura nacional, al mateix nivell que la de qualsevol país europeu. Això implicava la superació dels tres segles anteriors i el retrobament amb la gran literatura de l’Edat Mitjana.

  La Renaixença es manifestà a Catalunya amb el Romanticisme, cap a la segona meitat del segle XIX. Durant aquest període es va dur a terme la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, esdevingué polític fins a convertir-se en una font per al catalanisme.

  Entenem per Renaixença el moviment cultural i nacionalista que va sorgir en el si de la burgesia catalana a principis del segle XIX i que es va proposar de recuperar la llengua i la literatura catalanes després de tres segles de poca activitat literària en el camp de la literatura culta. La llengua i la literatura van ser considerades per aquesta burgesia els símbols de la identitat del país.

• La Transició al Realisme (Segle XIX)

  Cap a la meitat del segle XIX, la manera de pensar dels romàntics canvia i es va anar imposant una nova manera de pensar i d’escriure: el Realisme, corrent que dominarà el món de l'art durant la resta del segle XIX. Els escriptors realistes intentaran reflectir en les seves obres d’una forma objectiva la realitat de l’època, per crua que sigui, el món que els envolta, en lloc d'imaginar-se realitats ideals i mons millors com feien els romàntics.

  Autors importants del Realisme inclouen: Balzac, Flaubert, Stendhal, Dostoievski, Tolstoi i, a la literatura castellana, Benito Pérez Galdós, i a la literatura catalana, Narcís Oller, entre d’altres.