La Primera República Espanyola (1873-1874): Causes, Conflictes i Caiguda
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,23 KB
La Primera República Espanyola (1873-1874)
La Primera República Espanyola es va proclamar el 1873, després de la renúncia d'Amadeu I de Savoia, que va fer més fàcil la seva sortida. L'absència de monarca va portar a una votació que va resultar en la proclamació de la República.
Proclamació i Inicis del Govern Federal
El primer govern republicà, presidit per Estanislao Figueras, es va trobar amb una cambra majoritàriament monàrquica, que buscava guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbons. La República va patir un aïllament internacional, ja que no va ser reconeguda per la majoria de països europeus, conservadors i burgesos.
Malgrat això, les classes populars van rebre la República amb entusiasme, creant juntes revolucionàries i impulsant un moviment insurreccional amb demandes com el repartiment de terres i la mobilització popular del moviment obrer. Els dirigents republicans, però, van respectar la legalitat, optant per la dissolució de les juntes i la repressió de les revoltes. Es van convocar eleccions, que van donar la victòria als republicans. Durant aquest període, es van suprimir els impostos de consum i les quintes (lleva obligatòria).
La manca de recursos i la desorganització van provocar la dimissió de Figueras, sent substituït per Francesc Pi i Margall.
El Projecte de Constitució de 1873
Pi i Margall va elaborar un projecte de Constitució que, malauradament, no es va arribar a aprovar. Aquesta Constitució proposava la implantació de la democràcia i el reconeixement de drets i llibertats fonamentals. Preveia una estructura de poder amb un president, un Senat i un Congrés. Entre les seves propostes més destacades hi havia:
- Llibertat de culte i separació de l'Església i l'Estat.
- Abolició de l'esclavitud a les colònies.
- Supressió de les quintes.
- Reforma dels impostos.
- Inici de legislació proteccionista laboral.
Pel que fa a l'estructura de l'Estat, es plantejava un model federal amb 17 estats, organitzats en tres nivells: municipis, estat regional i estat federal. Els estats regionals gaudirien d'autonomia econòmica, administrativa i política, amb les seves pròpies institucions, allunyant-se d'un model d'estat centralista.
Els Grans Desafiaments de la República
L'acció del govern republicà es va veure paralitzada per greus problemes armats i polítics:
La Insurrecció Carlina
La insurrecció carlina es va transformar en un autèntic front obert, afectant gran part de Catalunya i el País Basc. Les zones sublevades van arribar a articular un embrió d'estat, impulsant la llengua pròpia i institucions regionals.
La Guerra de Cuba i l'Obstruccionisme Monàrquic
La Guerra de Cuba continuava, i molts funcionaris, a favor de la monarquia, actuaven al marge de la República. A això s'hi sumava l'obstruccionisme dels partits monàrquics i una profunda divisió entre els mateixos republicans. El règim tenia grans dificultats per dirigir un exèrcit que es mostrava infidel a la República.
El Cantonalisme: Revolució Social i Autonomia
El cantonalisme va ser un fenomen complex on es barrejaven les aspiracions autonomistes, propiciades pels republicans federals intransigents, amb les de revolució social dels internacionalistes. Es va produir la proclamació de cantons independents amb governs autònoms i legislació particular, una manera d'aplicar l'estructura federal impulsada pel desig de reformes socials.
La població radicalitzada es va revoltar en forma de cantons independents, formats principalment per artesans, comerciants i assalariats, i dirigits per federals intransigents decebuts.
La Crisi de Govern i la Restauració Borbònica
Davant la gravetat de la situació, Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón. Salmerón va iniciar una acció militar contundent contra el cantonalisme, que va acabar amb la insurrecció i va fer que l'exèrcit esdevingués el garant de l'ordre.
Salmerón també va dimitir, i va entrar al govern Emilio Castelar, de tendència conservadora. Castelar va adoptar una política d'autoritat, amb el suport de l'exèrcit. Va tancar el Parlament, i tot i que van intentar destituir-lo, comptava amb l'ajuda dels militars. Finalment, es va plantejar una moció de censura al seu govern per forçar la dimissió.
Castelar va ser derrotat, i un capità general va exigir la dissolució de les Corts. Davant la feblesa del govern, les Corts es van dissoldre. El poder va passar a un govern unionista i progressista liderat per Serrano, la base social del qual ja donava suport a Alfons de Borbó.
El 29 de desembre de 1874, el pronunciament militar d'Arsenio Martínez Campos a Sagunt va proclamar Alfons XII com a rei d'Espanya. El Manifest de Sandhurst, publicat prèviament, ja havia establert les bases de la monarquia alfonsina: un règim conservador i catòlic que garantia el funcionament del sistema liberal i restablia l'estabilitat al país, posant fi a la Primera República.