La Renaixença i la Industrialització a la Catalunya del Segle XIX
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 9,51 KB
La Renaixença: Cultura i Identitat Catalana (S. XIX)
La Renaixença és el nom amb què es coneix el moviment cultural que es va desenvolupar a Catalunya a partir del segon terç del segle XIX, dins el context general del romanticisme literari i artístic. Es va manifestar en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris en català.
Característiques Clau
- Defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat espanyol.
- Recuperació de la llengua catalana com a llengua culta.
Orígens i Fites
El moment simbòlic d’arrencada del moviment es considera la publicació de La Pàtria, escrita per Bonaventura Carles Aribau el 1833. Paral·lelament, les obres d’altres autors com Joaquim Rubió i Ors, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van establir les bases per a la recuperació de la cultura i la llengua catalana.
La celebració del primer certamen poètic dels Jocs Florals, l’any 1859, va culminar la primera etapa del moviment. A partir de llavors, el nombre d’autors i de publicacions escrites va augmentar.
La Recuperació del Passat Històric
Escriptors i historiadors van recuperar el passat cultural català a través de llibres, articles o conferències. Historiadors com Bofarull i Balaguer van recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó i les relacions que tenia amb la Corona de Castella.
El Proteccionisme Econòmic i el Catalanisme Polític
Defensa de la Indústria Catalana
El proteccionisme econòmic va ser una manera de defensar la indústria catalana mitjançant:
- Vigilància de les fronteres per evitar el contraban.
- Polítiques duaneres proteccionistes.
L’associació “Junta de Fàbriques” es va encarregar de defensar els interessos dels fabricants catalans.
Les Plataformes del Catalanisme
Dins dels programes de caràcter catalanista que proposaven una reorganització de l’Estat espanyol en un sentit descentralitzador, és a dir, que permetés a Catalunya un marge d’autonomia dins l’Estat, cal esmentar les Bases de Manresa. Es tracta d’un text elaborat per la Unió Catalanista.
La Industrialització a Espanya i Catalunya
Durant el segle XIX, Espanya, un país bàsicament agrari i ramader, va establir les bases de la industrialització. Els principals territoris foren Catalunya i el País Basc.
Una Revolució Industrial Molt Dèbil
Les causes de la feblesa de la industrialització espanyola van ser:
- Escassetat de matèries primeres.
- Males comunicacions.
- Falta de mercat per vendre els productes.
- Falta d’empresaris que invertissin en fàbriques.
Es van destacar com a primeres indústries modernes: la tèxtil a Catalunya i les siderúrgiques al País Basc, Astúries i Andalusia.
Consolidació i Problemes
Un gran impulsor del procés d’industrialització va ser la xarxa ferroviària (diferent de la resta d’Europa). La consolidació de la indústria va arribar a finals del segle XIX amb el desenvolupament de nous sectors: petroli, electricitat i química.
Els problemes de la indústria espanyola eren que era poc competitiva i que la localització de les indústries principals es concentrava en Catalunya i el País Basc.
Orígens i Desenvolupament de la Indústria a Catalunya
La industrialització catalana va ser possible gràcies a les iniciatives de capitalistes emprenedors. A partir de 1827, es van aprovar mesures proteccionistes pel govern espanyol que prohibien la importació de manufactures de cotó estrangeres.
Modernització Tecnològica
- La primera màquina de vapor (fàbrica tèxtil Bonaplata, Barcelona, 1833).
- Màquines de filar modernes (augmentant la producció).
- El primer teler mecànic (1828).
- Evolució dels tallers manuals a mecànics.
Sectors d’Activitats Industrials
- Tèxtil: El cotó va ser la primera matèria més important del procés d’industrialització a Catalunya.
- Siderúrgia: La manca de ferro va impedir el desenvolupament d’aquesta indústria a Catalunya.
- Metal·lúrgica.
El vapor va ser la nova font d’energia. Les dificultats principals eren la necessitat d’importar cotó i carbó d’altres països, fet que augmentava els costos de producció. Com a avantatge, el funcionament de la nova xarxa ferroviària va afavorir les vendes.
Les Colònies Industrials
Les colònies industrials eren complexos situats a la vora dels rius que funcionaven de manera autònoma. Incloïen la fàbrica, els habitatges dels obrers, la vivenda de l’empresari, l’església, les botigues i l’escola.
L’objectiu era abaratir els costos de producció, aprofitant avantatges fiscals i l’energia hidràulica. Es van instal·lar al llarg dels rius Ter, Llobregat i Freser, en comarques com el Ripollès, Osona, el Berguedà i el Baix Llobregat.
La Liberalització de la Terra
Transformacions en el Sector Agrari
La principal activitat econòmica era l’agricultura (70% de la població activa). Els propietaris de les terres eren l’aristocràcia, els ajuntaments, l’Església i els grans terratinents.
La principal transformació que es va produir en el sector va ser la liberalització de les terres, una iniciativa dels liberals, que es va dur a terme de dues maneres:
- Abolició dels mayorazgos: Els nobles van poder vendre les terres.
- Desamortització de les terres: Confiscació dels “béns de mans mortes” per part de l’Estat i posterior venda pública.
- 1836: Desamortització de Mendizábal: Va afectar sobretot els béns de l’Església.
- 1855: Desamortització de Madoz: Va afectar sobretot terres dels ajuntaments i particulars.
Conseqüències de la Liberalització
- Compra de parcel·les per part de la burgesia amb intenció d’obtenir beneficis (expansió de conreus, noves tècniques).
- Altres terres van continuar pertanyent als grans propietaris, que no tenien gaire interès a obtenir beneficis.
- Empobriment de molts camperols que abans treballaven a les terres dels ajuntaments.
Demografia i Estructura Social al Segle XIX
El Lent Creixement de la Població Espanyola
La població espanyola va augmentar d’11,5 milions d’habitants a 18,6 durant el segle XIX. Va ser un creixement menor que el d’altres països europeus. La natalitat era elevada i la mortalitat va disminuir poc, a causa de les millores higièniques i sanitàries.
La població de Catalunya, les províncies basques i Astúries va augmentar gràcies al desenvolupament industrial. La de Llevant, Navarra i la Rioja, a causa del desenvolupament de l’agricultura comercial, i la de Madrid pel fet de ser la capital.
Quan el ferrocarril va facilitar l’emigració de camperols sense terra, aquestes regions es van convertir en pols d’immigració. L’èxode rural va fer que el pes demogràfic de la perifèria augmentés amb relació al pes de l’interior del país. Les ciutats van créixer molt (Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Saragossa), tot i que la major part de la població va continuar vivint al camp. A finals del segle XIX, molts espanyols van emigrar fora d’Espanya per buscar noves oportunitats.
Una Societat de Classes
La societat es va estructurar en classes socials:
- L’Aristocràcia: Formada pels nobles, que havien perdut els seus drets senyorials, però conservaven influència econòmica i social.
- La Burgesia: Formada pels propietaris de les fàbriques i de les empreses comercials i financeres. Les relacions entre aquests dos grups es van estrènyer al llarg del segle gràcies als matrimonis i negocis comuns.
- La Classe Mitjana: Vivia a les ciutats, formada per funcionaris, petits empresaris, comerciants, etc.
- Les Classes Populars: Tenien un nivell econòmic baix i un índex d’analfabetisme molt elevat.
Grups dins les Classes Populars
- Els camperols i jornalers: Vivien en condicions pèssimes.
- Els obrers: Concentrats a les regions industrials i a les ciutats.
- Els criats: Servien les classes acomodades.
- Un nombre ingent de pobres i marginats.
El Moviment Obrer
Les condicions laborals eren molt dures:
- Jornades laborals de 12 a 14 hores o més.
- Salaris molt baixos i treball de dones i infants.
La situació dels treballadors s’agreujava en època de crisi o amb la introducció de maquinària nova. Les primeres manifestacions dels treballadors van ser contra un sistema de producció que els condemnava a l’atur sense cap garantia social.
A poc a poc, els treballadors es van anar organitzant, creant societats d’ajuda mútua per donar resposta a la situació de desprotecció en cas d’atur, malaltia o accident, i posteriorment en sindicats.
El Sexenni Democràtic (1868–1874)
Durant aquest període, el moviment obrer català va entrar en contacte amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT).