La Renaixença cultural i el catalanisme polític (s. XIX): resum

Del la Renaixença cultural al catalanisme polític

1. El redreçament cultural: “La Renaixença”

1.1. La persistència de la identitat catalana

• Pràctica desapareció de la llengua catalana després de més d’un segle del Decret de Nova Planta (primera del s. XVIII) que derogà les lleis i institucions de l’antiga Corona d’Aragó per identificar-les amb les lleis i la llengua de Castella.
• Malgrat això, la societat catalana va mantenir la llengua pròpia a la seva vida quotidiana dins d’un estat centralitzat.

1.2. La Renaixença de la llengua i la cultura catalanes

• La Renaixença és un moviment cultural que reivindica l’ús públic i literari del Català (L’oda a la Pàtria de Carles Aribau és un escrit pioner).
• L’estudi del passat medieval que molts historiadors van difondre, així com juristes difonen el dret Català i d’altres busquen les arrels del Folklore.
• A partir del 1859 es celebren els “Jocs Florals” que són una plataforma per difondre la llengua literària en Català. Al darrer terç del s. XIX destaquen: Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà que plantegen problemàtiques socials a les seves obres. A finals del s. XIX reneix la novel·la catalana amb Narcís Oller.

1.3. La renaixença popular

• En oposició a la renaixença literària, es desenvolupa la “Renaixença popular” que defensa el Català que es parla.
• Gran projecció popular. Destaquen Anselm Clavé arrelament del Català a les classes populars mitjançant les seves societats corals. Serafí Pitarra que, amb el seu teatre satíric, té molt bona acollida entre les classes populars. Terrades també és del gust de les classes populars mitjançant obres satíriques d’agitació política.
• Simultàniament el Català comença a incorporar-se a diaris, revistes… Com al “Diari català”, la revista “La tramuntana” o els diaris satírics “La campana de Gràcia”, “L’esquella de Torratxa”.

2. Els primers moviments anticentralistes

2.1. Les primeres revoltes populars i l’anticentralisme

• La construcció de l’estat es fa des del centralisme on Les Corts són les úniques dipositàries de la sobirania nacional.
• Sota el regnat d’Isabel II— moviments populars treballadors urbans i una part de la petita burgesia—Contra l’Estat centralista, contra el capitalisme incipient— insurreccions 1842 “la Jamància” 1843— Demandes: estat no centralista, democràcia, mesures socials.
• A la dècada moderna (1844-54): es torna a imposar centralisme i ordre— Rei indicació “particularisme Català” per part de la burgesia catalana (Jaume Balmes, Durani Bas…).

2.2. Les propostes foralistes del carlisme

• Els carlins catalans que tenen bàsicament una implantació rural, defensen a Catalunya les seves institucions tradicionals, oposant-se doncs al centralisme i al liberalisme.
• El seu pretendent, Carles, defensa una monarquia federalitzant i els antics furs de Catalunya.
• 1872 (Tercera Guerra Carlina), El pretendent a Rei redacta un manifest— Restabliment dels privilegis de Catalunya (que Felip V havia anul·lat).
• 1874, els carlins catalans creen “la diputació” de Catalunya com a origen suprem.

3. Els inicis del catalanisme polític

3.1. Valentí Almirall i el Centre Català

• Almirall— Impulsor catalanisme polític— Arrel desencís federalisme—1881-trencament i activació al marge dels partits estatals.
• Proclamació del Primer Congrés Catalanista (1880) amb diferents tendències polítiques— fundació del Centre Català (1882): defensa Català, dret civil Català, divisió en comarques, Proteccionisme economia.

3.2. “El Memorial de Greuges” i “la catalanisme”

• El centre Català convoca un meeting a la Llotja (1885)—Participants: foment del Treball nacional, consistori dels Jocs Florals, ateneus locals, agrupacions catalanistes.
• Acord enviament del “Memorial de Greuges” Alfons XII:— denúncia del centralisme, defensa el particularisme Català, defensa de la manca de proteccionalisme Català, defensa del dret civil Català; Provoca afecte acostament de la burgesia catalana.
• 1886 “Lo catalanisme”, llibre de V. Almirall.
• Bases ideològiques del catalanisme progressista.
• Creença en el particularisme Català com a motor de la regeneració d’Espanya i del creixement de Catalunya.
• Defensa la necessitat de fundar una organització política interclassista com a partit polític.

3.3. El declivi del Centre Català

• Declivi de les protestes de V. Almirall.
• Oposició d’Almirall a l’Exposició Universal de BCN (1888) provoca un distanciament de la burgesia catalana cap a V. Almirall.
• Poc després, el centre Català desapareixerà, així com la influència d’Almirall dins del moviment catalanista.

3.4. La lliga de Catalunya i el missatge a la regent

• Una nova generació d’intel·lectuals conservadors com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Enric Prat de la Riba s’escindeixen del centre Català i funden el 1887 “la lliga de Catalunya” que sintonitza més amb el conservadorisme de la burgesia i la seva ànsia de regeneració del país.
• Enviament missatge a la regent (1888).
• Petició d’autonomia per Catalunya.
• 1889: campanya en defensa del dret civil Català i contra la reforma que es debatia a Les Corts sobre la reforma del Codi Civil— 1a victòria gran del catalanisme.

4. El catalanisme conservador

4.1. El catalanisme trasicionalista: Torres i Bages

Amb l’arribada de la restauració d’Alfons XII (que compta amb el suport del vaticà), bona part del clergat que recolzava el carlisme deixa de donar-li suport i passa a recolzar Alfons. El Vigatanisme hi va jugar un paper important. En aquest moviment nascut a Vic compta amb figures com el bisbe Morgades o el sacerdot Colell. “La veu de Montserrat” serveix per difondre les seves idees. El bisbe de Vic, Torres i Bages publica “la tradició catalana” (1892) on defensa la tradició, la família, la religió i la propietat. Pensa que el clergat ha de liderar la regeneració.

4.2. La formació de la unió catalanista

• El dirigent de la lliga de Catalunya, Verdaguer i Callís, proposa la fundació de “la unió catalanista” el 1892.
• Federació de totes les entitats catalanistes.
• Elaboració d’un programa comú per tots ells.
• Base social de la unió catalanista: burgesia mitjana i conservadora (propietaris mitjans, comerciants, professionals literaris…).
• Tesi principal: ampli govern per Catalunya.
• El 1892 es reuneix una assemblea de delegats a Manresa i elabora el 1r gran programa polític del catalanisme conservador “Les Bases de Manresa” (1892)— 17 bases.

5. La maduració del catalanisme polític: La Lliga Regionalista

5.1. L’impacte de la crisi de 1898

• El desastre del 98’ desprestigia molt als polítics i afavoreix als catalanistes que s’havien desmarcat del sistema de la restauració.

5.2. Cap a una nova política catalanista

• Els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya, que actuen com a portaveus de la burgesia catalana, creen la “Unió Regionalista”— els seus membres són industrials que havien estat molt actius en protestes com el “Tancament de caixes” i de la burgesia agrària; reclamen autonomia per Catalunya.
• Els fundadors del “Centre Nacional Català” (1900) com Prat de la Riba, Josep Carner, Cambó… són favorables al catalanisme polític.
• Els interessos comuns entre la Unió Regionalista i el “Centre Nacional Català” portaran a la unió d’ambdós.
• La UR està formada per industrials i comerciants però estan mancats d’un projecte polític.
• El CNC manca de base social però té un programa polític i dirigents polítics amb experiència— A l’abril de 1901 presentaran una candidatura unitària per a les eleccions del mes de maig.

5.3. La candidatura dels 4 presidents

• La iniciativa l’encapçalament 4 presidents o ex-presidents d’entitats (Foment del Treball nacional, Ateneu Barcelonès..).
• La candidatura aconsegueix el districte de Barcelona, 4 dels 7 diputats (la resta van ser 2 republicans i 1 monàrquic).
• Triomf per la 1a vegada d’un partit extern al torn dinàstic, senyal d’esgotament de la credibilitat dels partits dinàstics!!

5.4. Un partit de nova mena: “La Lliga Regionalista”

• L’èxit a les eleccions va afavorir la creació de la Lliga Regionalista el 1901. La “veu de Catalunya” serà el diari per la difusió de les seves idees polítiques.
• Eleccions municipals del 1901, la lliga regionalista obté 11 regidors de l’Ajuntament de Barcelona (els republicans obtindràn 11 també i els dinàstics 4)— És la 1a vegada que una candidatura NO dinàstica guanya a Barcelona!

Els orígens del moviment obrer

La presa de conciència obrera

L’origen de l’obrerisme sorgeix durant la industrialització associada el capitalisme i les condicions de vida. Quan els treballadors van tenir consciència de la precària condició que vivien, això va generar un conflicte social que volia lluitar per la igualtat econòmica. D’aquí sorgeix el moviment obrer. Les primeres protestes van ser clandestines degut a la legislació del moviment, després vam començar les primeres organitzacions com sindicats o partits, amb noves formes de protesta obrera, vaga i manifestació.

La lluita contra la màquina: el Ludaisme

A la dècada del 1820, les màquines van provocar la pèrdua de llocs de treball. Ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia en contra d’elles. L’any 1821, els veïns d’Alcoi de la indústria artesanal van cremar les màquines. L’agost del 1835, la fàbrica Bonaplata (Barcelona) va ser incendiada, va ser el primer vagó que va funcionar. Els treballadors entenen que l’origen del problema són les condicions de treball i intenten millorar les condicions. L’any 1834, un grup de teixidors va presentar un documental al capità general de Catalunya contra la decisió d’allargar les peces pagant la mateixa quantitat. Van negociar i protestar.

Les primeres societats obreres

A la dècada del 1840 es va desenvolupar l’associacionisme, malgrat l’oposició de les autoritats. Eren societats de protecció mútua: Pagaven una quota per si no podien anar a treballar. La primera va ser l’associació de teixidors de Barcelona, que s’encarregava de les reivindicacions laborals. Lligada a la societat de protecció mútua dels teixidors del cotó a Barcelona amb caràcter de societat mutualista.

L’expansió de l’obrerisme

Es va expandir per Espanya, les vagues van proliferar entre 1840 i 1850 tant a les ciutats com el camp. Es van produir moments reivindicatius a Barcelona, Granada, València i Madrid, entre les quals destacaven les vagues a fàbriques llaneres de Béjar (1856), treballadors Alcoi (1857) i filadors a Antequera (1857). La primera vaga general a Espanya va ser el 1856. Es va organitzar a Barcelona per l’atur de treballadors tèxtils. Es reivindicava la llibertat d’associació, un horari fix i una comissió mixta per resoldre conflictes laborals. Líder obrer— Josep Barceló. Es va formar un comitè que van arribar a un acord sobre l’augment del salari.

Les revoltes agràries

Durant el s.XIX Van haver-hi molts conflictes al camp. L’augment de la població agrària assalariada sense creixement paral·lel del treball provoca un problema social, especialment a Andalusia. A la dècada del 1840 a Andalusia, van haver-hi moltes manifestacions, Les males collites van provocar fam. Davant d’aquesta situació van cremar collites i matar el bestiar i es van repartir les terres entre els jornalers. L’any 1855 amb la desamortització vam passar a mans privades. A Andalusia, Aragó i Castella— un for moviment d’ocupació de terres. L’any 1856 es van produir mocins a Valladolid i Palència. L’any 1857 una revolta— sacsejar els pobles d’Utrera i El Aranal a Sevilla. L’any 1861 a Loja, Granada, es va produir un aixecament per Rafael Pérez del Alcanos; es va estendre per les províncies de Jaén i Màlaga, comptant amb 10.000 homes. Van provocar nombroses víctimes de pagesos revoltats. Entre 1868 i 1873, durant el sexenni democràtic la qüestió agrària es va convertir en la bandera social del republicanisme espanyol.