La Blitzkrieg i les estratègies militars de la Segona Guerra Mundial

BLITZKRIEG:

L'1 de setembre del 39, la Wehrmacht inicia la invasió de Polònia. El 3 de setembre, l'Imperi Britànic i la República Francesa, en compliment dels seus compromisos amb Polònia, declaren la guerra al Tercer Reich. El 17 de setembre, l'exèrcit soviètic invadeix Polònia des de l'est i ocupa els territoris polonesos.

Les operacions militars germàniques es desenvoluparen amb gran rapidesa, tot i la valenta resistència de l'exèrcit polonès. En menys d'un mes, les operacions militars havien finalitzat gràcies a l'aplicació d'una tàctica revolucionària coneguda com la Blitzkrieg. La Blitzkrieg va ser la tàctica emprada per la Wehrmacht que li va permetre aconseguir les seves espectaculars i ràpides victòries dels primers temps de la guerra, fins al 42. La Blitzkrieg era una forma innovadora d'emprar les formacions cuirassades i mecanitzades que comptaven amb el suport constant de l'aviació d'assalt.

ENTRADA D'ITALIA A LA GUERRA, CONTINUACIÓ:

Per tant, a la primavera del 41, la Wehrmacht va haver d'acudir novament en ajuda dels seus aliats. En aquesta mateixa operació, els alemanys també conqueriren el Regne de Iugoslàvia en una campanya ràpida, com també fou la conquesta de Grècia.

INVASIO DE L'OEST I LA DERROTA DE FRANÇA:

Al maig del 40, la Wehrmacht inicia l'ofensiva occidental. L'ofensiva fou novament ràpida i contundent, una nova lliçó magistral de com havia de aplicar-se la Blitzkrieg. El resultat de tot plegat fou l'ocupació nazi dels Països Baixos, de Bèlgica, Luxemburg i gran part de França. L'atac comença amb la invasió simultània dels Països Baixos i de Bèlgica, a la qual els aliats franco-britànics replicaren enviant les seves tropes a Bèlgica per tal d'aturar la invasió nazi. La ciutat de Rotterdam patí un brutal bombardeig aeri que obligà els neerlandesos a capitular als pocs dies. Amb les forces aliades implicades a Bèlgica, fou quan la Wehrmacht desfermà sobtadament la segona fase de la seva ofensiva mitjançant un atrevit atac per un indret que els seus enemics no esperaven: els boscos de les Ardenes. Gràcies a aquesta hàbil maniobra, la Wehrmacht envoltà per l'esquena els seus enemics i els deixà aïllats de la seva rereguarda logística. Al veure que no podien parar els nazis, van fugir cap al port de Dunkerque. La marina britànica va realitzar un impressionant esforç per poder evacuar desenes de milers de soldats, i tot l'armament britànic quedà abandonat a les platges. Després de Dunkerque, l'exèrcit francès a penes podia continuar resistint la invasió, de manera que les tropes alemanyes no tingueren gaires dificultats per apoderar-se de París i el litoral atlàntic francès. Es formà un nou govern dirigit per Pétain.

GRAN BRETANYA CONTINUA LA GUERRA: CONTINUACIÓ:

També va ser fonamental l'aportació de l'aviació a la lluita antisubmarina i la formidable aportació industrial dels Estats Units als esforços bèl·lics nàutics.

FRANÇA DE VICHY I FRANÇA LLIURE:

Al juny del 40, un nou govern francès sota la presidència del mariscal Pétain signà l'armistici amb els alemanys. Les condicions de l'armistici establien que els alemanys ocuparien i governarien París i tota la costa atlàntica francesa. La resta del país seria governat per Pétain, instal·lat a la ciutat de Vichy. Enfrontats a Vichy, sorgiren els francesos lliures, dirigits des del Regne Unit pel general de Gaulle. Els francesos lliures eren militars que desitjaven continuar la guerra contra els nazis i que consideraven que només s'havia perdut una batalla. De Gaulle fou considerat un traïdor pel govern de Vichy. El règim de Vichy fou menyspreat des de tots els costats. D'una banda, els alemanys els obligaren a col·laborar en la detenció i deportació de jueus, així com també l'enviament a Alemanya de milers de treballadors forçats a treballar en les fàbriques alemanyes sota condicions de gran precarietat. També l'Imperi Japonès s'aprofità ocupant la Indoxina francesa. Els britànics també van fer la vida impossible a Vichy; Churchill no va tenir escrúpols per ordenar atacs de les forces armades britàniques contra les colònies i vaixells fidels al govern de Vichy. El règim de Pétain es va mantenir fins al novembre del 42. Els alemanys l'hagueren d'ocupar per tal de defensar-se dels desembarcaments de les tropes nord-americanes al Marroc i a Algèria. En acabar la guerra, els principals responsables del règim de Vichy varen ser acusats de traïció a França i Pétain fou condemnat a cadena perpètua i va morir a la presó.

ENTRADA D'ITALIA A LA GUERRA:

A finals de juny del 40, Mussolini decidí que havia arribat el moment oportú perquè Itàlia declarés la guerra a França i a la Gran Bretanya. Ho va fer quan França ja estava vençuda i els britànics seriosament humiliats a Dunkerque. L'objectiu era participar al costat de Hitler en les grans decisions polítiques de caràcter mundial que es prendrien en els nous temps que vindrien. Al llarg dels anys 40 i 41, els italians realitzaren les següents operacions:

1. La invasió d'Egipte des de Líbia. Els italians pretenien apoderar-se del Canal de Suez. Però solament comptaven amb la superioritat numèrica, però en tots els altres aspectes resultà clar que no estaven ben preparats per a la guerra moderna contra una potència com Gran Bretanya. No solament foren rebutjats, sinó que van estar a punt de perdre Líbia de no haver intervingut l'Afrika Korps, enviat per Hitler en ajuda als seus aliats. L'Afrika Korps estava sota el comandament d'un excel·lent general: Edwin Rommel. Rommel dirigí amb brillantor les tropes alemanyes i italianes al nord d'Àfrica, aconseguint notables victòries contra els britànics fins que va ser detingut a l'estiu del 42.
2. Des d'Abissínia atacaren les colònies britàniques veïnes. Novament varen ser rebutjats de forma humiliant i, a més, el contraatac britànic s'apoderà de tots els territoris italians a la zona oriental d'Àfrica.
3. Malta era britànica i des d'allí es feia molt de mal a les línies de subministrament d'Itàlia amb el nord d'Àfrica. Tanmateix, els italians varen ser incapaços de fer-se amb la illa malgrat el seu aïllament. Tampoc pogueren amb Gibraltar.
4. Al octubre del 40, els italians intentaren la invasió de Grècia des d'Albània. Tampoc als Balcans els italians tingueren èxit i, fins i tot, el contraatac grec entrà en el territori albanès.

GRAN BRETANYA CONTINUA LA GUERRA:

Després del desastre de Dunkerque, Chamberlain dimití i fou substituït pel decidit Winston Churchill. El nou primer ministre defensava la resistència a ultrança contra els nazis, tot i que una gran part dels polítics britànics estaven desmoralitzats i demanaven fer les paus amb Hitler, cosa que aquest també ho desitjava. Churchill s'hi negà i decidí prosseguir la guerra, encara que estiguessin sols. El Regne Unit va haver de lluitar dues llargues batalles per assegurar la seva supervivència: LA BATALLA D'INGLATERRA: Quan Hitler comprovà que Churchill estava decidit a resistir, ordenà doncs els atacs aeris contra Gran Bretanya. La intenció era assolir el domini de l'espai aeri anglès i facilitar així el desembarcament de la Wehrmacht en les costes angleses. Els combats més intensos entre la Luftwaffe i la R.A.F. ocuparen l'estiu i la tardor de l'any 40 i finalitzà amb el fracàs dels alemanys en no assolir el domini aeri; aquest fou el primer gran fracàs de les forces armades alemanyes en el transcurs de la guerra. Els nous aparells de ràdar facilitaren la victòria britànica. LA BATALLA DE L'ATLÀNTIC: Les forces navals tenien com a objectiu en la batalla el tallar les comunicacions marítimes i l'arribada de subministraments que rebia la Gran Bretanya i que li permetien mantenir el seu esforç de guerra. El pes principal de les operacions navals alemanyes el dugué a terme la flota de submarins desplegada per tot l'Atlàntic Nord i l'Àrtic. La situació per als britànics en els anys 40 i 42 va arribar a ser molt dramàtica, pròxima a l'asfíxia. Però finalment, els avenços tecnològics navals dels britànics i dels nord-americans varen permetre la victòria sobre els submarins alemanys. També va ser fonamental l'aportació de l'aviació a la lluita antisubmarina i la formidable aportació industrial dels Estats Units als esforços bèl·lics nàutics.

LA INVASIO NAZI DE LA URSS:

L'operació nazi de la URSS comença el 22 de juny del 41, quan centenars de milers de soldats de la Wehrmacht i aliats del Pacte Anti-Komintern travessaren la frontera de la URSS. Hitler va cometre l'error d'implicar les forces armades alemanyes en un segon front de combat sense haver liquidat prèviament l'occidental, perquè no havia aconseguit una completa victòria sobre els britànics. Com en anteriors ocasions, la Blitzkrieg tornà a demostrar-se eficaç i devastadora, provocant centenars de milers de baixes a l'Exèrcit Roig, a més de conquerir enormes extensions de territoris i ciutats importants fins arribar a les portes de Moscou i Leningrad. A finals de l'any 41, l'ofensiva alemanya entrà en crisi a causa de:

1. L'enormitat dels recursos humans i materials que disposava la URSS i que Stalin va saber mobilitzar.
2. La rigorosa climatologia russa també va col·laborar a frenar l'avanç de les tropes alemanyes.
3. També va ajudar la intenció inaudita de l'Imperi Japonès de no participar en l'atac des de l'extrem orient. La seva sorprenent neutralitat respecte a la URSS fou de gran ajuda per als soviètics.
4. A més, Hitler afegí un nou error de gravíssimes conseqüències: declarar la guerra als Estats Units al desembre del 41. Així doncs, l'atac de Hitler contra la URSS esdevingué un enorme error estratègic que finalment li costaria perdre la guerra al Tercer Reich nazi. Fou en aquest immens front oriental on Alemanya va consumir la major i millor part de les seves tropes i recursos. Fins a l'estiu del 42, encara podia semblar que la Wehrmacht assoliria la victòria, però les terribles derrotes patides a Stalingrad i Kursk demostraren tot el contrari. A partir de Kursk, l'avenç soviètic sobre alemanys i els països de l'est europeu ja fou inexorable fins arribar a la victòria final a Berlín, a l'abril del 45.