El règim franquista: característiques, repressió i context

1. El caràcter del règim franquista

1.1. Un règim dictatorial

El 1939 era evident que Franco no volia implantar una dictadura militar transitòria. El nou Estat franquista presentava aquestes característiques:

• Concentració de poders en Franco (Caudillo): Cap d’Estat, president del Govern, generalíssim dels exèrcits i cap del partit únic.
• Totalitarisme: Es va suprimir la Constitució del 1931, les llibertats i els drets democràtics. Es van prohibir els partits polítics i els sindicats.
• Caràcter unitari i centralista: Es van abolir els estatuts d’autonomia republicans i es va fomentar la marginació de la llengua i la cultura pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia.
• Repressió constant: Persecució sistemàtica dels vençuts i de l’oposició.
• Control dels mitjans: Sotmesos a una censura rígida i utilitzats per a la propaganda del règim. Els censors, persones de confiança de Franco, ocupaven un càrrec clau.

1.2. La repressió contra els vençuts

En els gairebé quaranta anys d’existència, el franquisme mai no va mostrar una voluntat política de superar la guerra i procurar una reconciliació. Els vencedors van planificar una política repressiva severa que:

• Pretenia que el càstig fos exemplar.
• Va comportar que milers de persones fossin empresonades, perseguides, torturades o executades.

L'objectiu era difondre el terror. Va ser un “temps de por i silenci”, en el qual les persones amagaven el seu passat. L’exèrcit va ser el braç executor principal, ja que, durant els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades per consells de guerra.

1.3. Suports del règim: Exèrcit, Partit i Església

L’exèrcit va ser el suport més destacat, configurant-se com a instrument de repressió i participant activament en el poder. La Falange Española va esdevenir el partit únic i va ocupar els càrrecs principals de l’administració, controlant la propaganda i creant organitzacions de masses:

• Frente de Juventudes: Dedicat a l’adoctrinament de la joventut.
• Sección Femenina: Amb la missió de formar la dona amb sentit cristià.

L'Església catòlica va tenir un paper destacat en la justificació del règim, obtenint beneficis econòmics, el restabliment del pressupost de culte i clero, i una gran influència en el sistema educatiu.

1.4. Les actituds socials

La dictadura va comptar amb el suport de les classes altes. Les classes mitjanes, atemorides pel trauma de la guerra, van adoptar una actitud passiva. Els sectors populars, considerats perdedors, van ser sotmesos a una vigilància extrema, la misèria i la por, que van derivar en una passivitat política forçada.

2. El franquisme a Catalunya

2.1. El franquisme i els franquistes catalans

A Catalunya, el règim va tenir característiques especials per ser un territori hostil als vencedors amb un sentiment identitari arrelat. L’abril del 1939, Franco va signar el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya, posant fi a l’autogovern.

Tot i que les màximes autoritats (capitans generals i governadors civils) provenien de la resta d’Espanya, el règim va comptar amb el suport d'industrials, propietaris agraris i financers catalans, que ocupaven càrrecs menors en ajuntaments i diputacions.

2.2. La persecució dels vençuts

La repressió contra els considerats rojo-separatistas fou amplíssima:

• Uns 3.500 catalans van ser executats, entre ells, Lluís Companys.
• 15.000 funcionaris de la Generalitat van ser acomiadats i la Universitat de Barcelona va perdre el 44% del professorat.
• Confiscació de propietats i control de la premsa (de 20 diaris a Barcelona es va passar a 7).

2.3. La repressió de la identitat catalana

La política franquista va voler esborrar la identitat catalana:

• El castellà es va imposar com a única llengua oficial; el català va ser prohibit en la vida pública.
• Es va impedir la publicació de llibres, revistes i diaris en català.
• Desaparició del català al teatre, ràdio, cinema i espectacles.
• Persecució de símbols de catalanitat (banderes, cançons).

Aquesta agressivitat va provocar, a mig termini, l’efecte contrari: la gent es va rebel·lar.

3. Espanya i la Segona Guerra Mundial

A l’inici de la guerra (1939), Franco va declarar la neutralitat, tot i mostrar simpatia per les potències de l’Eix. Després de la victòria alemanya sobre França (1940), va passar a la no bel·ligerància. Es van enviar voluntaris (División Azul) a lluitar contra l’URSS i es va exportar tungstè a Alemanya. El 1943, davant la desfeta feixista, Espanya va tornar a la neutralitat estricta.

4. La consolidació del franquisme (1939-1951)

4.1. Canvi d’imatge i aïllament

Després de la derrota d'Alemanya (1945), el franquisme va haver de distanciar-se del feixisme, presentant-se com un règim catòlic i anticomunista. Tot i això, va patir un fort aïllament internacional: les Nacions Unides van condemnar el règim, França va tancar la frontera i Espanya va ser exclosa del Pla Marshall i de l'OTAN.

4.2. La Guerra Freda i la institucionalització

A partir del 1947, la Guerra Freda va afavorir l'acceptació internacional del règim. Per dotar-se de legalitat, es van promulgar les Lleis Fonamentals (Fuero del Trabajo, Ley Constitutiva de las Cortes, Fuero de los Españoles, Ley del Referéndum Nacional i Ley de Sucesión). Les Corts no tenien representació democràtica, ja que els procuradors eren designats per Franco o per raó de càrrec.