La Guerra Civil Espanyola i la Revolució a Catalunya

Antecedents i l'esclat de la Guerra Civil

La situació al país ja era molt tensa per la divisió d’esquerres i dretes. La coalició d’esquerres presidida per Azaña va guanyar les eleccions del febrer del 36 i, en la seva contra, van sortir diferents sectors de la dreta del país.

Els rumors d’un presumpte cop d’estat eren presents, per la qual cosa el govern va instaurar la política d’allunyament dels militars sospitosos de portar a terme el cop d’estat (Mola a Navarra, Franco a Canàries, Goded a Balears). Mola seguia en contacte amb el general Sanjurjo, que era a l’exili, i va posar en marxa la conspiració militar des que el Front Popular va guanyar les eleccions. Mola va aprofitar els seus contactes perquè altres militars s’unissin al cop d’estat.

Finalment, els precedents que van portar al desencadenament de la Guerra Civil Espanyola van ser els assassinats a les nits del 12 i el 13 de juliol del tinent Castillo, del bàndol republicà, i del militar nacional Calvo Sotelo.

L'inici de l'aixecament i la resistència a Catalunya

L’inici de l’aixecament militar que va donar pas a la Guerra Civil va ser la tarda del 17 de juliol de 1936 al protectorat del Marroc amb el general Franco com a cap. El 18 de juliol el cop d’estat es va traslladar a la península. El militar Goded, del bàndol nacional, va portar a terme l’aixecament a Catalunya, que no va triomfar; va ser derrotat per les forces lleials a la República i per la resistència del poble armat pels sindicats obrers.

Aquests grups armats eren anomenats “Milícies”. Els afiliats als partits i sindicats d’esquerra van organitzar-se en aquests grups armats (milicians) que van derrotar els insurrectes. Aquestes milícies van exercir una repressió violenta contra aquells qui identificaven com a partidaris de la insurrecció (propietaris, eclesiàstics, gent de dretes...), sense cap control governamental.

Poder revolucionari i col·lectivitzacions

La Generalitat i el govern no van ser capaços de mantenir el poder sobre la població. Lluís Companys va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes a Catalunya, un nou poder no controlat per les institucions legítimes de la República, que va substituir els Ajuntaments i la Generalitat. La seva funció era organitzar militarment les forces que lluitaven contra l'alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil i coordinar els cossos armats de milicians que sortien cap al front.

Dins de Catalunya va començar la revolució anarquista amb polítiques col·lectivitzadores que implicaven el poder dels obrers sobre la indústria i les terres, i a més accions repressores. Aquesta situació revolucionària a Catalunya va comportar l'avançament de les tropes de Franco. Les col·lectivitzacions implicaven la no jerarquia a les empreses que havien passat a mans dels obrers i camperols amb els ideals dels sindicats de la CNT i la UR.

Economia de guerra i reestructuració política

A l’agost del 1936 es va crear la Comissió d’Indústries de Guerra, que va organitzar la producció dels sectors industrials més necessaris per a la guerra. A l’octubre es van legalitzar les col·lectivitzacions i es va crear el Consell d’Economia de Catalunya amb l’objectiu de regular tota la vida econòmica del país i posar-la al servei de l’objectiu de guanyar la guerra.

Al setembre del 1936 el govern va començar a reestructurar-se amb Largo Caballero com a nou govern de la República, traslladant la capital a València. Largo Caballero era recolzat pels anarquistes i buscava acabar amb la violència. A la Generalitat, el nou govern era presidit per Josep Tarradellas, que va diluir el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Els Fets de Maig i el canvi de rumb

L’enfrontament entre partidaris de les revolucions immediates (CNT-FAI, POUM) i els partidaris de concentrar esforços en la guerra (PSUC, ERC, UGT) va fer que esclatessin a Catalunya, a principis de maig del 1937, els Fets de Maig.

El Govern de la Generalitat va enviar la Guàrdia d’Assalt a desallotjar la seu de la Telefònica a Barcelona, ocupada des de l’inici de la guerra per la CNT. Els dies següents es produeixen enfrontaments armats entre militants de la CNT i del POUM per una banda, i la policia per l’altra. És assassinat un conseller de la Generalitat i diversos líders del sindicat anarquista. La ministra Federica Montseny arribà a Barcelona per mediar, sense èxit.

El dia 6 de maig van arribar des de València els guàrdies d’Assalt, que van prendre la ciutat i van ocupar els locals de la CNT i del POUM a Barcelona i altres ciutats. Molts dels seus dirigents foren detinguts i les seves armes confiscades. Militants del PSUC i d’ERC van participar també en els enfrontaments i en l’ocupació dels locals de la CNT-FAI i del POUM.

El Govern de Negrín i la fi de la guerra

Després dels Fets de Maig del 37 a Catalunya, es va construir un nou govern a la República, presidit pel socialista Juan Negrín, amb el suport del PCE. El PCE i l’URSS van ser les forces més influents a la República des d'aquesta etapa fins a la fi de la guerra. Els objectius principals eren:

• Reforçament de l’autoritat del Govern de la República (buscava retornar el poder a la República).
• Retallada de l’autonomia de Catalunya (amb el trasllat de la capitalitat de l’Estat a Barcelona, l’octubre de 1937).
• Configuració d’un nou Exèrcit Popular de la República, disciplinat, ben organitzat i armat (gràcies als subministraments enviats per Stalin i pagats amb “l’or de Moscou”), capaç de prendre la iniciativa militar.

L'any 1938 es van proposar els 13 punts, una proposta de negociació política amb Franco que incloïa l’acomiadament de les brigades internacionals amb l’intent de fer fora les tropes que recolzaven el bàndol nacional.

Resistència final i col·lapse

Es va aplicar la política de “resistència a ultrança”, on s’inscriuen ofensives com la Batalla de l’Ebre, en un intent desesperat d’allargar la guerra per enllaçar-la amb el previsible inici d’una Guerra Mundial entre règims democràtics i feixismes. Tanmateix, el Pacte de Munic de 1938 entre Hitler i països europeus va consagrar l’ocupació de Txecoslovàquia, i el govern de Negrín va perdre l’esperança de rebre ajuda internacional.

Franco sempre va exigir la rendició total i incondicional. Finalment, França i el Regne Unit van reconèixer el govern de Franco. Segismundo Casado, en veure la caiguda de Catalunya, va fer un cop d’estat el 1939 a Madrid deixant fora Negrín, qui volia allargar el màxim la guerra, i va rendir-se. Seguidament van caure Madrid, València i Alacant.