Ramon Llull i el naixement de la prosa catalana

Naixement de la prosa literària

A l’edat mitjana, el llatí era la norma culta. Les persones que sabien llegir i escriure ho feien en llatí i adaptaven l’alfabet llatí a la fonètica de les diferents llengües romàniques quan escrivien. Els compendis ortogràfics i gramaticals de les llengües modernes no sorgiren fins als segles XV i XVI. Per tant, durant aquesta època la norma de correcció lingüística l’establia el prestigi d’alguna figura literària inqüestionable o bé els escrivans que elaboraven documents jurídics i administratius en nom del rei.

Per a la història de la llengua va ser tan important la creació de la Cancelleria Reial per part de Jaume I. Realment, però, la prosa cancelleresca va assolir un prestigi tan sòlid que es va erigir en model d’unificació i de correcció idiomàtica —és a dir, en varietat estàndard— a partir de la profunda reforma que n’hi va fer Pere III el Cerimoniós, a mitjan segle XIV.

Tot i així, la prosa medieval impressiona per la seva uniformitat gràcies al prestigi de l’obra del nostre primer gran escriptor: Ramon Llull.

Ramon Llull va fer del català una llengua de cultura, ja que va ser el primer autor a fer servir una llengua romànica per tractar temes científics. A més, és considerat el creador de la prosa catalana: com que va escriure en català sobre temes que ningú havia tractat en aquesta llengua fins aleshores, es va veure obligat a ampliar i crear vocabulari per expressar conceptes abstractes.

Ramon Llull (Mallorca, 1232? - 1315?)

Vida

Fill de parents barcelonins, Ramon Llull va néixer a Palma entre el 1232 i el 1235. És un dels grans noms de la literatura catalana i de la cultura europea. Escriptor, pensador, teòleg i missioner, la seva vida, agitada i turbulenta, va lligada a la seva obra i ajuda a entendre-la.

Coneixem els detalls de la seva vida gràcies a una obra de caràcter biogràfic anomenada Vita coetània i també a un Brevículum, un manuscrit que il·lustra amb dotze imatges de grans dimensions els episodis més importants de la seva biografia.

S’ha convingut de classificar la seva vida en cinc etapes:

Etapa cortesana (1257–1263)

Entre els 25 i els 30 anys, Llull visqué molt acostat a la cort. El 1257 es va casar amb Blanca Picany, de qui tingué dos fills. Va ser patge de Jaume I i preceptor de l’infant Jaume (futur Jaume II de Mallorca), i es va dedicar al conreu de la poesia amorosa seguint les pautes de la tradició trobadoresca.

Etapa de conversió (1263–1265)

La visió repetida cinc vegades de Crist crucificat, quan tenia més de trenta anys, va convèncer Llull que havia de fer un canvi de vida, substituint la vida mundana de la cort per una altra de més espiritual. Així convençut que havia estat cridat per Déu per dur endavant una tasca missional, decidí abandonar la seva família. Abans, però, per assegurar la seva manutenció, va vendre les seves possessions.

Etapa de formació (1265–1274)

Durant nou anys es dedicà a formar-se intel·lectualment, segurament a l’escola del monestir cistercenc de Santa Maria la Real (Mallorca), on va adquirir una sòlida formació filosòfica i lingüística. Al marge del coneixement del llatí, va aprendre àrab amb l’ajuda d’un esclau sarraí.

Etapa de màxima producció i difusió. Il·luminació de Randa (1274–1308)

Durant aquesta etapa té lloc un episodi que marcarà el rumb de la seva vida. Instal·lat en el puig de Randa fent vida contemplativa, Llull va ser protagonista d’una revelació divina a través de la qual Déu li transmeté el mètode per convèncer amb «raons necessàries» els infidels i convertir-los al cristianisme. Aquest mètode serà conegut amb el nom d’Art. Al llarg de la seva vida, Llull en feu diverses versions: Art abreujada, Ars Magna, Ars inventiva, Ars generalis ultima, etc. El seu objectiu era convèncer els experts de totes les disciplines (medicina, àlgebra, teologia, filosofia…) de la bondat d’aquest sistema filosòfic, basat en la raó, que li havia estat transmès per Déu i que permetia desvetllar els errors dels infidels.

La petjada d’aquest il·lustre personatge sobre la realitat cultural de Mallorca en aquella època es fa palesa el 1275, amb l’autorització que va aconseguir de Jaume II per fundar a Miramar (entre Valldemossa i Deià) una escola de llengües orientals per formar missioners destinats a predicar en terres d’infidels. Se sap que un any després ja hi havia tretze franciscans instal·lats amb l’objectiu d’estudiar àrab i l’Art lul·liana.

A partir de la dècada dels vuitanta, inicia un període de viatges continuats per Europa i també pel Pròxim Orient. El contacte amb ciutats europees com París, Roma o Montpeller li proporcionà l’oportunitat d’exposar les seves tesis filosòfiques en les respectives universitats i també a la cort pontifícia, on va obtenir un cert reconeixement. A Roma s’entrevistà en diverses ocasions amb el papa Celestí V i més tard amb Climent V, amb l’objectiu de proposar-los el pla d’una croada que no va ser ben rebut.

Desanimat pels entrebancs, es va decidir a emprendre tot sol la tasca missional, però pocs dies abans d’embarcar-se cap a terres d’infidels patí una greu depressió. Així i tot, se sap que el 1306 arribà a Bugia i es dedicà a la controvèrsia teològica amb els musulmans. Com a conseqüència de tot això va ser empresonat durant sis mesos i finalment expulsat del país.

Etapa dels últims viatges (1308–1316)

Aquests darrers vuit anys foren especialment productius, ja que va escriure 135 obres. És una etapa d’un relatiu èxit en cercles universitaris: durant la seva estada a París (1309–1311) aconseguí que la seva Art fos acceptada a la facultat d’Arts Liberals, encara que no va assolir el mateix èxit en altres centres universitaris.

Va assistir al concili de Viena (al Daufinat, actualment França) el 1311. Hi va aconseguir autoritzacions per crear cinc escoles d’idiomes més per formar missioners en l’arab, l’arameu i l’hebreu.

Se sap que el 1314 Llull va treballar ben instal·lat a Tunis i que dos anys després, a l’edat d’uns 84 anys, arribà moribund a Mallorca. La llegenda conta que fou lapidat pels musulmans de Bugia i que va ser recollit en molt mal estat per una nau genovesa. El seu cos es troba enterrat en una tomba a l’església de sant Francesc de Palma.

L’obra de Ramon Llull

La vida i l’obra de Llull van molt lligades. A continuació, alguns trets de la seva personalitat que es reflecteixen en els seus escrits:

• Idealista i utòpic: estava convençut que la seva missió responia a una vocació sobrenatural. Per això va escriure en àrab per a la conversió dels musulmans, en llatí per a la seva difusió entre els cristians i en català per als compatriotes.
• Tolerant i liberal: va elaborar una doctrina de base cristiana que incloïa elements jueus i musulmans.
• Temperament actiu: oscil·lava entre l’exaltació i la depressió; sovint, quan les seves expectatives es veien frustrades, es retirava a escriure obres narratives i poesia que reflectien l’estat d’ànim, les ambicions i els fracassos.

En la seva obra, que consta de més de dos-cents títols, Llull va tractar temes i gèneres diversos: filosofia, teologia, mística, poesia lírica, narrativa, lògica, àlgebra, etc.

La prosa catalana passa amb aquest autor d’uns lògics balbuceigs primerencs (homilies, textos jurídics) a la perfecció i modernitat, ja que els seus escrits mostren eficàcia expressiva, universalitat lèxica i flexibilitat estructural. Això ho aconsegueix Llull:

• Usant una sintaxi apta i flexible per a l’argumentació, que no defuig les oracions subordinades ni l’ús del subjuntiu.
• Ampliant i creant vocabulari amb diferents procediments: incorporació de cultismes (fortitudo, tactus, explicite) i pseudoderivats (frigidar, ignir, apropinació), i amb el recurs de forçar l’evolució de paraules llatines per convertir-les en mots patrimonials (tristesa, punyar). Llull també va crear mots «lul·lians» que no transcendiren més enllà de la seva obra.

Obres científiques i filosòfiques

• Art abreujada de trobar veritat, versió resumida i en català de l’obra Ars magna, redactada en llatí.
• Arbre de la ciència, que pretén ser un instrument per entendre de manera fàcil totes les ciències.

Obres místiques

• Llibre de contemplació en Déu, base de les obres místiques posteriors.
• Llibre d’Amic i Amat, un diàleg amorós, molt poètic, entre Déu (Amat) i l’home (Amic).

Obres didàctiques

• Llibre de l’orde de cavalleria, manual sobre la formació i el comportament del perfecte cavaller cristià.
• Doctrina pueril, dedicat al seu fill, planteja el problema de l’educació.
• Llibre de Gentil i els tres savis, diàleg entre tres savis que representen les tres religions revelades (cristianisme, judaisme i islam).

Obres poètiques

• Lo desconhort, una lamentació en forma de diàleg sobre el sentiment de fracàs del seu projecte.
• Cant de Ramon, un llarg poema autobiogràfic.
• Lo concili, una exposició versificada de consells i expectatives personals davant la celebració d’un concili ecumènic.

Obres narratives

Llibre d’Evast i Aloma i Blanquerna són obres narratives importants. Blanquerna és una novel·la utòpica en la qual el jove Blanquerna i els seus pares representen un model de conducta humana basat en els preceptes cristians. L’objectiu de Llull, en aquest cas, era exposar un model de reforma molt més ampli que abastava tota la societat i que comprenia organitzacions de tot tipus, des dels convents fins a la cort papal.

En l’obra conviuen personatges procedents de tres tradicions diferents:

• La religiosa: personatges simbòlics que representen conceptes com ara la fe, la veritat, l’enteniment…
• La literària: i més concretament la novel·la de cavalleria, amb personatges com a escuders, donzelles i cavallers. Aquest gènere atraia l’atenció dels lectors de l’època i Llull aprofità aquesta avinentesa per traçar els elements narratius bàsics de la seva novel·la. De fet, Blanquerna és un jove que decideix emprendre vida ermitana però, pel camí, s’enfronta a una sèrie de problemes que haurà de resoldre de la mateixa manera que ho faria un cavaller d’una novel·la d’aquella època.
• La imaginació lul·liana: Blanquerna, Evast, Aloma, Natana, entre altres, són personatges de caire inversemblant, perquè són incorruptes, plans i sense canvis; no s’equivoquen mai perquè estan concebuts des de la utopia.

Fèlix o Llibre de meravelles és una obra iniciàtica on l’aventura de Fèlix és el pretext per transmetre ensenyaments morals i naturals. El setè llibre, Llibre de les bèsties, és una sàtira social i política on els animals simbolitzen qualitats humanes i situacions socials.