Racionalisme i Empirisme: Fonts del Coneixement i el Dubte Metòdic de Descartes

Racionalisme (llatí ratio, raó)

Corrent filosòfic europeu continental, representat per Descartes i Spinoza.

• Font del coneixement: la raó, prescindint de l'existència sensible.
• Ciència model: les matemàtiques.
• Acceptació d'idees innates: la ment posseeix certs coneixements des del moment de néixer, en forma de llavor.

Argument principal

• La ment té la idea d'infinit.
  • No és una idea adventícia (idees que vénen de fora de la ment, dels sentits).
  • Tampoc és una idea facticia (idees creades per la ment a partir d'altres idees, com cavall + humà = centaure).
• Si no és ni adventícia ni facticia, vol dir que la ment la posseeix per una altra causa, i algun ésser l'ha d'haver creat.
• Només un ésser infinit (Déu) ha pogut posar aquesta idea a la ment en el moment de néixer, com a marca de Déu en la seva creació (la criatura).

Empirisme (grec empeiria, experiència)

Corrent filosòfic britànic, representat per Locke i Hume.

• Font del coneixement: l'experiència sensible, sense necessitat de la raó.
  • Externa: els cinc sentits (Locke), que generen la idea de sensació.
  • Interna: sentiments i passions (Locke), que generen la idea de reflexió.
• Ciència model: l'experiència.
• Neguen l'existència d'idees innates.
• La ment és un full en blanc, i l'experiència és el pinzell que hi escriu.

Punts en comú (racionalisme i empirisme)

• Idea = qualsevol contingut de la ment (contràriament a Plató): un concepte abstracte (la definició de taula) o les realitats percebudes (una taula concreta).
• La ment no coneix la realitat directament, sinó només la idea que se'n fa (còpia = imatge).

Classificació de les ciències

Intuïció

Captació intel·lectual immediata d'una idea (sense deducció i prescindint de l'experiència).

• R. d'evidència: allò que és evident, que conec sense dubte, de forma clara i amb certesa. Així considero com a veritable allò intuït.
• R. d'anàlisi: descompondre allò complex en elements simples, perquè la ment els capti de manera més evident i clara.

Deducció

No només separem els elements en simples per fer-los clars, sinó que ampliem el coneixement a noves veritats: a partir del que es coneix, ampliem el coneixement a elements desconeguts mitjançant un procés ordenat.

• R. de síntesi: procés de deducció en el qual unes idees s'encadenen amb altres necessàriament, és a dir, fer raonament.
• R. conjunta (de comprovació): barreja les dues operacions de la ment per tal de comprovar la veracitat del procés de deducció i que sigui clar i immediat.

1. Dubte metòdic

Descartes proposa revisar els seus coneixements: font, origen i base. Si hi ha un dubte, el coneixement es descarta. El dubte només és metòdic, és a dir, és un camí per trobar la veritable realitat.

Etapes

1. Testimoni dels sentits: els sentits a vegades ens enganyen (el llapis dins un got). Així, descarta tots els coneixements que provenen dels sentits.
2. L'existència del món: si dubtes de l'existència del món se'l consideraria boig. Però diu: si somiem, pensem que és real. Nou dubte: com pot ser que pensi que estic despert ara i no sigui un somni? Per tant, dubta de l'existència del món, de la realitat material, incloent el propi cos.
3. Hipòtesi del geni maligne: considera que la realitat material és ficció o somni, i que així s'hauria de formar a partir d'elements reals, simples i verdaders (sirena = dona + peix). Per extensió, la figura, el nombre, són elements estudiats per les ciències que depenen de la realitat material, i per tant són dubtosos. La ficció del món i de les matemàtiques serien fets per Déu. Això vol dir que Déu influeix en la meva ment creant una il·lusió del món material i les matemàtiques; però Déu no pot enganyar-me perquè és bo. Per tant, pot existir un geni poderós i maligne que, d'una banda, em faria creure que és real la ficció del món i, per altre, que les matemàtiques són certes quan són ficció.

Quan Descartes dubta de les matemàtiques arriba al Dubte hiperbòlic, el punt màxim d'exageració.