El procés d'industrialització a Catalunya: història i desenvolupament

El procés d'industrialització a Catalunya

Catalunya va ser una de les nacions pioneres en la industrialització, no només d'Espanya, sinó també de l'àrea mediterrània. Igual que Anglaterra, però amb més retard pel que fa a l'aplicació de l'energia del vapor, va tenir causes semblants.

Efectivament, Catalunya va notar un increment important de la població, que va créixer especialment a les comarques costaneres. També va experimentar un important augment de la producció agrària per millores tècniques i l'especialització en el conreu de la vinya. El comerç interior i exterior, amb molta menys quantitat que a Anglaterra, també va aportar el capital necessari per estimular la demanda de teixits.

La indústria tradicional i la producció del cotó

La indústria tradicional catalana (llanera, de ferro i de paper) va créixer molt al llarg del segle XVIII. Però, com en el cas anglès, va ser la producció del cotó la que va donar l'empenta modernitzadora. Les primeres màquines, encara manuals, es van importar precisament d'Anglaterra i fins i tot se'n van inventar de catalanes, com ara la famosa berguedana de Ramon Farguell, fuster de Berga. Els inicis de la industrialització van tenir lloc entre 1792 i 1832; tanmateix, diversos fets econòmics i polítics, com la guerra del Francès, van frenar el procés d'industrialització ja des de l'any 1807.

L'arrencada definitiva en el tèxtil

L'arrencada definitiva en el tèxtil esdevingué a partir de la tercera dècada del segle XIX. L'any 1832 s'instal·là a Barcelona la primera fàbrica de tot l'Estat espanyol que emprà la màquina de vapor per moure les màquines de teixir i filar: El Vapor dels germans Bonaplata. La Igualadina Cotonera, també anomenada Vapor Vell, es va construir entre 1841 i 1842 i fou un dels principals centres manufacturers de fil i teixits de cotó. Entre 1844 i 1848, la família Güell va construir un altre vapor, El Vapor Vell, a Sants. A partir de 1844 es van fundar altres vapors a diverses ciutats com, per exemple, El Vapor Nou, una fàbrica que pertanyia a la societat de l'Espanya Industrial fundada a Sants l'any 1847, o La Fabril Cotonera de Reus. L'Espanya Industrial era la fàbrica més gran i més moderna de l'Estat espanyol. A més, empreses de petites dimensions, juntament amb treballadors que realitzaven tasques industrials al domicili propi, van ser els protagonistes que van conformar el procés de fabricació tèxtil del país. Des del 1848 es va encetar la construcció del ferrocarril i les ciutats van disparar el seu creixement. Pel que fa a la siderúrgica, cal esmentar, també com a símbol, La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). El període de 1833 a 1868 va ser, doncs, el de l'embranzida industrial.

Problemes i innovacions

Aquests importants centres fabrils van topar amb la manca de matèries primeres com el ferro i el carbó, que s'havien d'importar de Gran Bretanya i resultaven molt cars. De retruc, això va impedir el desenvolupament d'una indústria siderúrgica important i també es va trobar amb la manca de mercats perquè, d'una banda, el mercat estatal tenia un poder adquisitiu molt baix i, de l'altra, la independència d'Amèrica havia comportat la pèrdua del mercat colonial. Malgrat aquests problemes, els empresaris van innovar. Així, la manca de carbó va esperonar els empresaris a cercar una energia alternativa, com fou l'aprofitament de la força de l'aigua. El mecanisme s'aconseguia mitjançant la construcció de canals i rescloses per conduir l'aigua des dels rius i amb la incorporació d'una turbina a la roda hidràulica per multiplicar-ne la potència i ajustar l'entrada d'aigua a un rendiment constant. Per aquest motiu, a la vora dels rius Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Ter i el Fluvià amb els seus afluents, es van instal·lar fàbriques, especialment les de filats, mentre que les de teixits es van concentrar a Barcelona, Manresa, Vilanova, Sabadell, Terrassa, Reus, Sant Feliu de Girona i diverses viles del Maresme. Van ser els "passadissos industrials catalans", artèries puixants de circulació econòmica de Catalunya, impulsats pel port de Barcelona.

Així, la indústria es va localitzar a les ribes dels rius per aprofitar millor l'aigua, o a les costes del litoral a fi de donar fàcil accés al carbó importat de Gran Bretanya, ja que Catalunya n'era deficitària.

Els petits pobles agrícoles del pla de Barcelona van començar a convertir-se en populoses viles industrials. D'altres ciutats com ara Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Mataró, i les conques dels rius Llobregat, Cardener i Ter, es van convertir en eixos de puixant industrialització.

La consolidació de la industrialització (1868-1898)

Entre 1868 i 1898 va tenir lloc la consolidació de la industrialització. La indústria catalana, i en general l'economia, va passar per una fase de creixement coneguda amb el nom de la "Febre d'or", coincidint amb les mesures proteccionistes dels governs de la Restauració. Es va imposar l'especialització (cotó, química i metal·lúrgica) i la localització industrial en funció de les fonts d'energia (colònies i vapors).

Crisi i noves dinàmiques (1899-1931)

De 1899 a 1902 va ser una època de crisi conseqüència de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles el 1898, i per tant del mercat per als productes de la indústria catalana. Aquest fet va servir d'estímul per a la burgesia catalana per intervenir en la política espanyola.

De 1903 a 1914 el creixement va ser irregular, finançat pels capitals repatriats arran del retorn dels "indianos". Va ser també l'època de la introducció de l'energia elèctrica i del desenvolupament del pla urbanístic de l'Eixample de Barcelona, el Pla Cerdà, que havia començat al darrer terç del segle XIX.

Entre 1914 i 1918, a causa de la conjuntura bèl·lica (I Guerra Mundial) i de les polítiques proteccionistes, la indústria va experimentar un gran creixement que va durar poc, ja que una vegada acabada la guerra es va entrar en una crisi profunda entre 1919 i 1925, de la qual es va començar a sortir el 1926. Fins al 1931 va ser un període de gran expansió a causa de la política proteccionista de la dictadura de Primo de Rivera i de la seva política de construcció d'obres públiques (preses hidroelèctriques, carreteres), del metro de Barcelona i de l'Exposició Universal de 1929. Aquest any va tenir lloc una gran crisi del capitalisme que va començar amb el Crac de la Borsa de Nova York i va continuar amb la depressió dels anys trenta, que va afectar també les economies europees.