Poesia en català: generacions dels anys 70, 80 i 90

La poesia catalana a la fi dels anys 60

A la fi dels anys 60, la repetició i la monotonia realista, la crisi del marxisme i l'auge de la societat del benestar porten al final del moviment realista. En aquest canvi, que portava noves estètiques, tingué un paper Gabriel Ferrater. La poesia en aquest període es caracteritza per la progressiva pèrdua dels grans mestres de la preguerra i l'aparició de noves generacions. La societat ha viscut grans canvis: són els últims moments de la dictadura de Franco i la Transició.

La generació del 70

En primer lloc, la generació del 70 està integrada per escriptors nascuts en la postguerra i educats en l'ambient del franquisme. Destaca Pere Gimferrer, que ja era un poeta molt famós en castellà, quan després va passar a escriure en català. Al País Valencià, aquesta nova generació apareix recollida en dues antologies: Carn Fresca (1974) i La vella pell d'Alba. Tanmateix, no hi ha una estètica unitària, però tots els autors tenen unes característiques generals:

• Rebuig de l'estètica realista anterior.
• Preocupació pel llenguatge.
• Cosmopolitisme: el desig d'enllaçar amb altres tradicions literàries.
• Culturalisme: l'ús de referències i cites.
• Experimentació formal, que els fa adoptar recursos avantguardistes (absència de signes de puntuació).
• Reflexió sobre la poesia com a tema del poema.

En l'antologia Carn Fresca hi havia dues tendències poètiques que havien de conformar la poesia valenciana dels anys 70: d'una banda, el grup anomenat «Sèniors», seguidors del realisme. D'altra banda, el grup «Juniors», format pels neorealistes com Salvador Gaspar i Josep Riera, que pensaven que la poesia no era un mitjà d'intervenció política i els preocupava la renovació tècnica de la poesia valenciana, tendint al subjectivisme.

La poesia no realista

Pel que fa a la poesia no realista, en la dècada dels 70 es van publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es consideren els mestres reconeguts dels poetes més joves. En la nova estètica que abraça diferents promocions d'escriptors i diverses propostes, s'observa una preocupació central pel llenguatge i el poema com a creació autònoma. Una estètica que connectarà amb: tendències rupturistes i avantguardistes (Brossa, Foix), la poesia entesa com a experiència cultural (Carles Riba, Josep Carner), la recuperació dels valors irracionals del llenguatge poètic i el sensualisme.

La generació dels 80

En segon lloc, la generació dels 80 té les següents característiques: la creació poètica es considera una experiència de cultura personal sense un lligam necessari amb la realitat; heterogeneïtat d'estils i opcions; la paraula poètica és font d'un discurs de caràcter simbòlic i surrealista; el discurs poètic incorpora tota mena d'innovacions tècniques i torna a ser abstracte, i formes tradicionals i també el vers lliure. Entre els autors destaquen: Enric Sòria i Parra i Jaume Pérez Muntaner.

La generació dels 90

En tercer lloc i últim, la generació dels 90 destaca per les seues característiques: mantenen una relació integradora i no de trencament; el poeta ja no reflecteix la societat; la poesia tendeix a l'autobiografia i els poemes manifesten un acusat escepticisme. D'entre els representants d'aquesta dècada destaquen: Teresa Pasqual, Enric Sòria i Parra i la cançó (Maria del Mar Bonet).

Conclusió

A tall de cloenda, la poesia recent en català ha deixat de ser un conjunt d'inquietuds estètiques per esdevenir una suma d'individualitats eclèctiques, tal com està la societat. Enfront de la societat homogènia apareix l'individu de cada dia amb les seues vivències reflectides en versos que pretenen enriquir i transmetre emocions i mostrar el desconcert de l'època en què viu. Malgrat la diversitat existent en les promocions dels 70, 80 i 90, podem trobar noves modulacions de les tres possibilitats que han recorregut la poesia del segle XX: des de l'intimisme o l'autobiografia, a la irrupció d'un cert retoricisme, continuació de la tradició simbolista, i la transgressió basada en l'experimentació.