Picasso: Etapes Clau de l'Època Blava a la Gestació del Cubisme

Època Blava de Picasso (1901-1904)

L'Època Blava marca el primer estil personal de Pablo Picasso. Durant aquest període, que s'inicia a Barcelona a finals del segle XIX i es consolida a París, Picasso descobreix els valors simbòlics del color blau. Tria aquesta tonalitat freda no només pel seu efecte calmant, sinó principalment per reflectir el seu estat d'ànim: als vint anys, se sent envaït per la desesperació i contempla la vida des d'un angle profundament pessimista.

La temàtica d'aquesta etapa és un clar reflex d'aquest sentiment:

• Captaires i dones vençudes per la vida.
• Cecs tràgics i figures tristes.
• El món del circ ambulant, amb rodamons famolencs i demacrats, és recurrent.

Fins i tot les seves Maternitats defugen qualsevol tendresa alegre, plasmant la inquietud per la salut o l'alimentació del fill. Pel que fa al dibuix, és sever, i els elements dels quadres es redueixen als més imprescindibles, resultant en una pintura despullada, com els seus personatges.

Altres característiques destacades inclouen l'allargament de les figures, una clara influència d'El Greco. També es detecten influències de Munch i del simbolisme.

Obra destacada: La vida (1903).

Època Rosa de Picasso (1904-1906)

L'Època Rosa s'inicia quan Picasso entra en contacte amb Ambroise Vollard, un influent marxant i galerista francès que li proporciona una certa seguretat econòmica. Aquesta nova estabilitat es reflecteix en una transformació del seu estil:

1. La paleta de colors es torna més càlida, amb el rosa com a protagonista, sovint combinat amb subtils tocs blavosos.
2. Les figures guanyen en corporeïtat, passant de formes anguloses a altres més plenes, amb rostres que expressen una indiferència assossegada.
3. Durant uns mesos, els arlequins esdevenen figures centrals, utilitzats com a metàfores de l'existència humana.

Gestació del Cubisme: Les Senyoretes d'Avinyó

L'any 1906, Picasso travessa un període de profunda reflexió, influenciat per l'art primitiu (especialment l'escultura negra i egípcia), l'escultura ibèrica i l'obra de Cézanne. Aquesta etapa culmina el 1907, un any clau en la seva trajectòria, amb la creació de Les Senyoretes d'Avinyó, una obra essencial de la pintura moderna.

Aquest quadre aborda el tema del sexe, un dels favorits de l'artista, representant un prostíbul amb prostitutes que s'exhibeixen sense vergonya davant de l'espectador. Aquest recurs d'interpel·lació directa s'inspira en Las meninas de Velázquez. Picasso explora aquest tema perquè el considera l'únic àmbit on la sexualitat es mostra de manera desinhibida, lligant-lo no només al plaer, sinó també a la prohibició i a l'amenaça (com la transmissió de malalties).

Les innovacions més significatives de Les Senyoretes d'Avinyó es troben en els seus aspectes formals:

• No es representa la bellesa idealitzada del nu femení, sinó la lletjor i l'esquematització.
• S'introdueix la representació simultània de diferents punts de vista.
• Encara que hi ha una certa profunditat, l'espai és claustrofòbic i els plans estan trencats.

Picasso fusiona diverses tradicions primitives en els rostres de les dones: l'egípcia en la figura de l'esquerra i la ibèrica en les de la dreta. Tot i que no és encara una obra purament cubista, Les Senyoretes d'Avinyó obre definitivament les portes a aquest nou i revolucionari estil.