Arquitectura Romànica: Característiques i Elements Constructius

ROMÀNIC: Característiques generals

1. A penes es troben novetats arquitectòniques reals perquè s’empraran elements ja existents, fonamentalment de l’art romà, la seua referència més clara. D’ací el seu nom: romànic. Arcs de mig punt, murs de carreu, columnes, tot prové de Roma. Hi ha, però, altres referents: bizantí, islàmic i totes les variants bàrbares. La novetat consistirà en la fusió d’elements per a donar lloc a quelcom nou. Per això, i a pesar de la seua unicitat, el romànic adoptarà moltes maneres particulars depenent del país.

2. Es tracta fonamentalment d’una arquitectura religiosa. L’Església és el principal mecenes en un marc de profund fervor religiós. L'església és més que el símbol del seu poder, és un evangeli de pedra i un símbol de Déu. Els nous edificis tindran moltes funcions alhora: religioses, defensives, politicoadministratives, judicials...

3. La monumentalitat respon a l’interés per imitar els grans edificis romans. I també a un clar caràcter propagandístic. El nou edifici destaca entre el modest caseriu rural que l'envolta: és un altre món.

4. La perdurabilitat, lògica si estem parlant d’una religió eterna. Per això els edificis hauran de ser duradors i utilitzaran materials com la pedra, inclús en les seues voltes, la qual cosa obligarà a nous recursos tècnics.

5. Predomini de la massa sobre l'obertura, és a dir dels grossos murs sobre les escasses obertures, generalment en la part superior. Les raons rauen tant en limitacions tècniques (la necessitat de suportar pesades voltes de pedra) com en una conscient voluntat artística (creació d’un espai interior sagrat i simbòlic en semipenombra). Això li dóna un caràcter massís i tancat, geomètric o cúbic, de bloc, que contrastarà amb la plasticitat de l’antiguitat i amb la lluminositat gòtica.

6. Articulació orgànica de l’espai a partir d’una cuidada relació entre les parts (relació entre la longitud i l’amplària de la nau central i d’aquesta amb les laterals), cosa que possibilita el principi additiu que permet la unió d’espais de diversa grandària, direcció i funció en una complexa estructura espacial escalonada, en la que cada part conserva la seua singularitat, però només aconsegueix el seu efecte a través de la unió al tot. És a dir, cada part és diferent però pren el seu sentit en relació al conjunt. Per això és molt important el vocabulari de les zones i l'estudi de les plantes.

A això s’uneix un cert gust per les figures geomètriques (a la manera de Déu, el gran arquitecte-geòmetra, l’obra del qual és permanent i perfecta), sobretot les esfèriques i quadrades, com a símbol de perfecció de les formes simples i absolutes.

MATERIALS

A causa del seu desig de perdurabilitat, el material essencial serà la pedra, tallada sovint en carreus regulars. De totes maneres, depenent del lloc, predominarà l’ús d’un o altre material: en la zona d’influència francesa i llombarda la pedra treballada i irregular, de picapedreria o bé la simple pedra (més barat i ràpid); en el Tirré el marbre, almenys per als paraments externs (Pisa); en les zones d’influència musulmana o bizantina abundarà la rajola.

L’interior dels grossos murs s’omplirà amb morter o reble format a partir de xicotetes pedres i argamassa. Les voltes es començaran a construir en pedra el que no lleva que es continuen utilitzant cobriments de fusta, sobretot en les esglésies rurals de nau única.

ELEMENTS CONSTRUCTIUS

Elements de suport:

Els murs, assentats sobre sòlids fonaments, seran molt grossos, a base de carreus, normalment regulars i disposats a soga i tió, amb farciments de reble, encara que hi haurà moltes variants i hi ha aparells irregulars (carreuó, rajola, maçoneria).

Com a suport discontinu s’usa la columna, exempta o adossada, mantenint la base àtica, el fust llis i el capitell (centre preferent de la nova decoració, que ha d’adoptar formes cúbiques per a rebre els arcs), però sense la proporció clàssica. Ha d’abandonar la seua especificitat a favor de la unitat del conjunt. Ací es farà evident el xoc amb l’arquitectura antiga, estaticohoritzontal i plàstica, enfront de la nova configuració dinamicovertical i lineal-abstracta. La novetat serà el freqüent ús del pilar, sobretot del compost (nucli de secció quadrada o rectangular en els fronts del qual s’associen pilastres o semicolumnes destinades a arreplegar els arcs faixons o formerets) molt millor adaptat per a rebre la càrrega dels arcs. Moltes vegades s’alternaran ambdós sistemes.

Elements de càrrega:

La volta de pedra es convertirà en element definidor del romànic en permetre cobrir espais superiors al d’una llinda i solucionar els freqüents incendis en les sostrades de fusta. Però això provocaria importants problemes estructurals. La volta més utilitzada segueix l’esquema de l’arc característic d’aquest estil prolongat en l’espai, l’arc de mig punt (aplicat també a les portades, normalment esbocades, per a evitar l’efecte de túnel davant de murs tan grossos, i permetre a més augmentar la superfície susceptible de ser decorada): es desenvolupa així la volta de canó, que s’anirà apuntant amb els anys, usada especialment en la nau central i reforçada per arcs faixons, que articulen l’espai de la nau en trams (paral·lelament els pilars queden units entre si per arcs paral·lels a l’eix de la volta, arcs formerets) i reben el pes de la volta, descarregant la seua tensió en murs i pilars; en les laterals i en la girola s’utilitzarà més sovint la d’aresta, que permetrà l’obertura de finestrals en les parts altes de les voltes. Aquestes dues formes produiran impressió de solidesa i repòs, sense tensió; les seues superfícies llises i línies semicirculars tornaran la mirada al sòl després de descriure un arc. Això, unit a la seua amplitud i semipenombra, produirà un efecte esglaiador i, al mateix temps protector.

El cobriment de les esglésies de planta centralitzada i dels creuers es realitzarà per mitjà de cúpules semiesfèriques recolzades sobre trompes (petites corbatures en els angles) o sobre petxines (triangles esfèrics). Igualment apareixeran voltes de quart d’esfera o de forn per a cobrir les tribunes elevades sobre les naus laterals i els absis.