Pere Serafí i el Renaixement: poetes, Barroc i literatura popular

Pere Serafí

Pere Serafí va ser un poeta i pintor de prestigi. Va ser conegut amb el sobrenom de lo Grech, tot i que es desconeix el lloc i la data exacta del seu naixement (entre 1505 i 1510). Se sap que va morir a principis de 1567 a Barcelona.

La seva poesia reflecteix l’aiguabarreig d’influències i corrents que caracteritzà el Renaixement: per un cantó, presenta encara punts de contacte amb els trobadors i amb Ausiàs March, i per un altre, influït per Petrarca, utilitza formes poètiques renaixentistes, com el sonet.

També cita alguns clàssics grecs i llatins (Homer, Ovidi) i dos d’italians (Dante i Petrarca).

Característiques:

• L’ús de formes renaixentistes.
• Innovacions temàtiques.
• Influència d’Ausiàs March.
• Presència de la cultura clàssica. Influx de la poesia popular.
• Serenitat, harmonia, bellesa.

Francesc Fontanella

La vida de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622-1701) es divideix en dues etapes: en la primera, a Barcelona, va participar en festes cortesanes, visqué immers en el clima patriòtic i secessionista i va escriure poesies amoroses i frívoles amb diferents pseudònims. La burla, la ironia i l’humor deformador de les seves poesies fan que se’l relacioni amb el culteranisme. Durant la segona etapa, es va dedicar a escriure poesia religiosa de penediment, glosses, composicions de temes bíblics o teològics.

Francesc Vicent Garcia

• Feia poesia, prosa i teatre seguint els models imposats pels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica.
• Escrivia poesia artificiosa i elegant.
• Escrivia sonets lírics, faules mitològiques de caràcter burlesc, sàtires violentes contra persones o modes literàries i fins i tot una comèdia hagiogràfica (que estudia els sants).
• La seva obra típicament barroca passa, doncs, del grotesc al sublim, i se l’ha relacionat sovint amb el conceptisme (l’enginy, el joc de paraules).
• La seva fama es fonamenta en una característica de les seves obres: quan posa l’accent en l’humorisme groller i exagerat, que passa per la burla i per una certa tendència escatològica, amb un llenguatge castellanitzat i ple de tòpics literaris.

Renaixement

El Renaixement sorgeix a Itàlia al segle XV i s’allarga fins al segle XVI.

Característiques:

• Una major presència de la cultura clàssica grega i llatina, que és reivindicada i estudiada i de la qual es volen assimilar i reinterpretar valors com l’ordre, la serenitat, l’harmonia, la bellesa i la raó.
• Una concepció més antropocèntrica del món, és a dir, més centrada en l'ésser humà i, doncs, menys teocèntrica que la medieval.
• La consolidació i la dignificació de les llengües romàniques, moltes de les quals (però no en català per raons socioculturals) fixen en aquesta època la seva gramàtica.

El Renaixement europeu

El Renaixement va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques, amb artistes com Leonardo da Vinci o Michelangelo Buonarroti.

Joan Ramis i Ramis

Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) és exponent del teatre neoclàssic menorquí. Va estudiar a Avinyó, on es va posar en contacte amb el corrent neoclàssic i abandonà la seva formació inicial postbarroca i castellana. Ramis es conegut sobretot per Lucrècia, obra escrita en versos alexandrins, ambientada en Roma antiga i que respecta les tres unitats del teatre clàssic. Quan es va restablir la sobirania espanyola a Menorca, Ramis va passar a escriure quasi exclusivament en castellà. També es va dedicar a l’activitat científica.

El teatre popular

Es va continuar la tradició del sainet, que es tracta de peces dramàtiques breus, que descrivien costums de l’època, acompanyades de música i cançons i que tenien sovint una intenció satírica. També es continuava desenvolupant amb un teatre religiós a l’entorn de celebracions com Nadal i Pasqua. L'església promovia i se servia d’aquestes peces teatrals per fer arribar a les classes humils els seus ensenyaments doctrinals i moralitzadors.

Característiques de la literatura popular

Aquesta literatura de tradició oral és normalment anònima, té una gran força expansiva i no respecta fronteres polítiques i lingüístiques; per això presenta múltiples variants. Al mateix temps, és una literatura poc propensa a les innovacions: tant la forma com els temes i els motius són estereotipats. És una literatura més difícil de datar. També és una literatura efímera.

Característiques del Barroc

• Una acusada consciència de la mort, de la brevetat de la vida, del caràcter efímer del plaer, de la degeneració humana i, com a conseqüència, una actitud essencialment pessimista i desenganyada.
• Les tensions i contradiccions de la condició humana i l’emfatització dels elements contraris: la vida i la mort, el lirisme i la burla, la bellesa i la lletjor, la veritat i la mentida, la llum i la foscor, etc.
• En literatura, el gust per l’artifici formal i conceptual, el recargolament expressiu, el contrast i l’exageració: l’ús abundant de recursos (paradoxes, hipèrbatons, hipèrboles…) amb l’objectiu d’impresionar i de lluir-se, que sovint compliquen la comprensió dels textos (difícils d’entendre).

El Barroc Europeu

Si el Renaixement va ser sobretot italià, el Barroc va tenir un fort accent espanyol: pintors com Murillo, Velázquez i escriptors com Lope de Vega i Francisco de Quevedo ho demostren a bastament.

El Barroc Català

Als territoris de la parla catalana, l'època barroca va ser un període que es va desenvolupar sota la influència castellana. Els grans autors de l'època, en general, com ja passava en el Renaixement, alternaven l’ús del català amb el del castellà. I la influència dels temes i autors castellans es nota en el vocabulari i la sintaxi de tots els gèneres conreats i en els autors més representatius del període, com Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella.