Antígona: Comparació de les edicions de 1955 i 1967

L’Antígona de 1955 té dos actes, en canvi la de 1967 en té tres.

1955: Escrita en 1939. Té dos actes. En el primer acte es presenten els fets i els personatges i en el segon acte que es dividit en dues parts, es desenvolupa l’acció i es clou la trgèdia amb la mort de la protagonista.

1967: Té tres actes. Fruit de la revisió que en feu el 1963, presenta tres actes.

Entre aquestes dues edicions hi ha hagut canvis, per exemple la desaparició de personatges, d’altres fusionats en veus corals i l’aparició de nous.

El més important és que el 1939, l’obra acabava amb  la intervenció d’Antígona, acceptant la seva mort.

En l’edició posterior, Espriu hi incorpora el Lúcid conseller, que serà qui clourà l’obra.

Versió 67: Introdueix al final del 1r acte una escena en forma de cor (escrit en vers) amb què l’autor s’adreça directament al públic: repàs de l’estat de la qüestió. Per altra banda, el Lúcid Conseller  (també s’adreça al públic), acompanyat d’un conseller anònim que no diu res. Assenyala amb ironia, i cert cinisme, la soledat de l’heroïna davant els esdeveniments. Parlament últim = reflexió personal de l’autor.

SEMBLANCES

En les dues versions, Espriu fa una introducció al final del primer acte, fragment escrit en versos alexandrins. Amb això, situa el seu públic abans de fer avançar l'acció del tràgic final.

D'altra banda, el personatge introduït, el Lúcid conseller, s'adreça al públic explicant-nos la soledat de l'heroïna davant dels esdeveniments, també és qui tanca l'obra amb un parlament amb una llarga acotació.

TEATRE DE LA POSTGUERRA (LLIGANT-HO AMB ANTÍGONA)

Espriu va començar a ser reconegut a partir la postguerra espanyola, de fet va ser llavors quan l’escriptor va començar a escriure poemes. Per a ell la poesia era el mitjà més directe, concís i a la vegada confós per expressar els sentiments que sentia i que aleshores no eren acceptats per la dictadura franquista.

Antígona consisteix en una versió de la tragèdia original de Sòfocles. Espriu trasllada el mite a la Guerra Civil i la seva immediata postguerra. El personatge d’Antígona, com molts catalans republicans van desobeir les lleis imposades (per Creont o Franco) ja que les van trobar injustes, per aquest motiu van decidir actuar segons la seva llei moral, però va ser precisament per això que van ser condemnats a mort.

A la versió espriuana de la tragèdia de Sòfocles, trobem que el dramaturg català ha afegit alguns fragments com ara el primer acte que comença abans que esclati la guerra entre els exèrcits d’Etèocles i de Polinices, quan en l’original el primer acte comença amb la mort dels dos prínceps.

També introdueix altres personatges: Euriganeia i Astimedusa (serventes d’Eurídice), Eumolp (el fidel esclau d’Antígona), els consellers de Creont i el Lúcid Conseller (un dels consellers de Creont que no està d’acord amb el rei). També apareix Etèocles encara que a la versió de Sòfocles només sigui esmentat. Tanmateix, no apareixen alguns personatges que sí ho fan a la tragèdia original com ara Hèmon o el cor.

Salvador Espriu és un dels màxims exponents de la “generació dels sacrificats” per la Guerra Civil i també un dels millors escriptors en tots els àmbits de la literatura catalana

Espriu compara la posició d’Antígona amb la guerra civil espanyola, doncs al ser una guerra civil és considerada com una guerra entre germans com la que va tenir lloc entre Eteocles i Polinices. La figura d’Antígona en Espriu faria referència als opositors del règim que coneixent el seu destí es veuen obligats a protestar per una situació injusta encara que la repressió pels seus actes sigui brutal.

ELS ALTERS EGOS: EUMOLP I CONSELLER

Eumolp:

Personatge nou que introdueix Espriu, inexistent en la tragèdia de Sòfocles, i que representa el pensament de l’escriptor quan escrivia l’obra i quan faltava poc per acabar la guerra. Eumolp és un esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona. Representa la inclusió del grotesc, la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa es manifesta amb una ironia que el fa superior a la resta, veient més enllà que els altres. També el podem caracteritzar com el bufó de la cort, que contempla els esdeveniments amb una actitud distant i sense passió. Però després es fa còmplice d’ Antígona, ja que l’ajuda a sepultar el cos de Polínices perquè no té res a perdre. I acaba sent jutjat i condemnat amb ella. Eumolp decideix ajudar Antígona perquè és l’única que sempre l'ha tractat bé. I també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l' esclavatge.

• El lúcid conseller:

És l’altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix innovadorament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d' Antígona (1964) i representa el punt de vista d' Espriu, 25 anys després de finalitzar la guerra.

Si a la primera edició es va servir d' Eumolp per manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble; després amb el lúcid conseller va reflexionar i va posar en dubte el valor del sacrifici d' Antígona i ho va fer a través d' aquest personatge en l'última intervenció de l’obra, com una espècie de parlament on hi exposa la seva reflexió i els possibles desenllaços.

7.- Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller

El patetisme que es desprèn de les vacil·lacions de Creont és absorbit per la ironia

del Lúcid Conseller - un personatge que Espriu va afegir en les versions de 1963 i

1964,- que recorda quin és el funcionament de l’engranatge polític que justifica aquesta acció. Aquest personatge corrosiu, que té una visió tan nítida i realista del poder, és fonamental en l’estructura de l’obra ja que, malgrat no intervenir en l’acció, n’és el seu espectador i hermeneuta. Introdueix l’autocomentari en boca d’aquest personatge, és una agudíssima consciència inserida en l’obra. El discurs del Lúcid Conseller és el responsable de desmuntar els discursos dels altres, tot fent-nos adonar de la necessitat de fornir un parlament convenient per justificar la barbàrie més bèstia i, sobretot, la tendència dels oients a acceptar-lo sense reserves. L’obra es tanca amb les reflexions del personatge sobre allò que s’acaba d’esdevenir dalt l’escenari, un petit truc teatral que Espriu empra per tal de definir la seva pròpia obra, per remarcar la seva vessant grotesca. Amb el seu parlament el Lúcid Conseller revela la conveniència social de la mort d’Antígona i la indiferència amb què és rebuda aquesta execució, una indiferència que resulta gairebé més horripilant que la mateixa condemna a mort, perquè, com molt bé observa Espriu en aquesta obra: Al Capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s’entén.