La modalització i el text argumentatiu: resum, tipus d'arguments i anàlisi lingüística

La Modalització

La modalització és una característica del text que ens permet identificar els mecanismes utilitzats per l'emissor per a marcar la seva presència en el missatge. Si l'emissor es mostra explícitament mitjançant, per exemple, els díctics personals i manifesta la seva actitud o opinió, parlem d'un discurs subjectiu, d'un discurs modalitzat. En canvi, si l'emissor s'amaga darrere de construccions impersonals, la veu passiva, etc., ens trobarem amb un discurs objectiu, no modalitzat i caracteritzat per la impersonalitat.

La modalització és el fenomen que dona compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seva presència. Per tant, un text modalitzat mostrarà les actituds o les opinions de l'emissor respecte a allò que diu.

Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté (si el text presenta un nombre elevat de recursos modalitzadors, parlarem d'un text molt modalitzat; si, al contrari, n'hi apareixen pocs, diem que el text està poc modalitzat).

Elements Lingüístics Modalitzadors

Dèixis Personal

La dèixis personal, que indica presència de l'emissor en el text, es manifesta mitjançant:

• Pronoms personals forts de 1a persona (singular i plural): jo, nosaltres.
• Pronoms personals febles de 1a persona (singular i plural): em, ens...
• Possessius de 1a persona (singular i plural): meu, nostra...
• Verbs de 1a persona (singular i plural): penso, parlem...

Recursos Emfatitzadors

Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa). Exemples: Què vols? És estupend! Vine ací!

Recursos Prosòdics

• Entonació especial per a fer valoracions positives o negatives.
• Pronunciació sil·labejada d'un mot: o-bli-ga-ci-ó.

Elements Lèxics Valoratius

• Substantius valoratius: virtut, desgràcia, defecte, corrupció, llàstima, admiració, lleialtat, esperança, abús, meravella, deshonestedat, dolor...
• Adjectius valoratius: agradable, lamentable, positiu, trist, encomiable, sincer, sinistre, magnífic, interessant, perfecte, bonic, lleig...
• Verbs valoratius: merèixer, pretendre, valdre, atabalar, destarotar...
• Verbs que expressen sentiments de l'emissor: lamentar, sentir, esperar, desitjar, alegrar, celebrar...
• Verbs de dicció: opinar, desitjar, pensar, considerar...
• Adverbis i locucions adverbials: desesperadament, amb perfecció, possiblement, per sort, potser, sens dubte...

Altres Recursos Modalitzadors

• Expressions quantitatives subjectives: molt, poc, massa, bastant, força, gens...
• La derivació: diminutius (mareta), augmentatius pejoratius (homenot), superlatius (raríssim).
• Perífrasis verbals: d'obligació o de probabilitat.
• Unitats fraseològiques: refranys, maneres de dir, sentències, etc.
• Fórmules expressives: interjeccions, invocacions i renecs del tipus uf!, ai!, au!, Senyor!, mare!...
• Crides al receptor: ei!, compte!, alerta!...
• Interrogació retòrica: per què no calleu?
• Ironia: No li agrada la cervesa perquè només té cinquanta pots en la nevera!
• Altres figures retòriques: metàfora, metonímia, hipèrbole...
• Canvi de registre, varietat o llengua dins el mateix text.
• Certs signes gràfics: guions llargs (introdueixen comentaris subjectius del locutor), cometes (poden

El Text Argumentatiu

Definició

S’anomena text argumentatiu el text en què es defensa una idea i s’aporta un conjunt de raons que la justifiquen. Expressa opinions per convèncer o influir en el receptor.

Preval la funció conativa, ja que l’emissor es proposa incidir sobre el comportament del receptor. Al mateix temps, també predomina la funció referencial perquè ens mostra uns fets objectius que tot seguit s’intenten demostrar.

És un text subjectiu, amb presència de recursos modalitzadors.

Pot incloure seqüències narratives, dialogades, expositives, descriptives... sempre al servei de l’argumentació.

Elements Clau

Elements de l'Argumentació

• Tema controvertit.
• La tesi: la idea de fons que defensa l’emissor. Pot ser explícita o implícita. Pot aparèixer també la tesi contrària.
• Els arguments: raonaments lògics que s’utilitzen per a convèncer.

Tipus d’Arguments

• Estadístics: Basats en dades suposadament objectives (Exemple: “El 55% dels alumnes pensa que...”).
• D’autoritat: Apel·la a grans personalitats o institucions amb coneixement i solvència en la matèria (Exemple: “Com va dir Cervantes...”).
• De citacions: Introducció d’un missatge d’un altre emissor (Exemple: “El president va respondre: 'estem sortint de la crisi'...”).
• Analògic (o de justícia/identificació de situacions): Consisteix a identificar la situació objecte de l’argumentació amb altres situacions similars. Es pretén que allò que s’accepta sense problemes en un context determinat, sigui també acceptat sense reticències en un altre de semblant. (Exemple: “Una dona és com una carxofa. Cal treballar una mica per arribar fins al seu cor...”).
• D’experiència personal: La vivència de l’emissor constitueix una prova que avala la tesi (Exemple: “A mi em va ocórrer el mateix...”).
• De criteri sapiencial: Tipus de generalització indiscutible (refranys, proverbis, dites populars...).
• Tòpics literaris: Esquemes de pensament prefixats de la tradició grecollatina (Exemple: carpe diem, homo hominis lupus...).
• De causa / conseqüència: Basats en una relació de causalitat. Poden presentar un fet i la causa, o un fet i l’efecte.
• Basats en exemples: Permeten donar suport a una generalització. Aquests exemples hauran de ser significatius i d’un cert nombre. Un sol exemple pot servir com a il·lustració però no permet generalitzar.
• De quantitat: L’emissor aporta dades científiques, numèriques, estadístiques que apareixen com a irrefutables. Fa referència al gran nombre de persones que donen suport a la idea.
• De qualitat: Es destaca el caràcter únic o diferenciador d’un fet. Sol apel·lar als sentiments.

Estructura i Explicació de les Parts

1. Introducció: Situa, enuncia un tema i dona l’opinió a favor o en contra de l’emissor respecte al tema.
2. Cos argumentatiu o desenvolupament: S’exposen els fets. Es desenvolupen els diferents arguments que serveixen per a demostrar la tesi.
3. Conclusió: És la síntesi i el tancament dels continguts. Recull la idea principal o tesi.

Tipus d'Estructures Argumentatives

El text argumentatiu presenta diversos esquemes organitzatius:

1. Estructura analitzant o deductiva: Presenta una idea general que es desenvolupa mitjançant fets particulars. La tesi s'anuncia al principi.
2. Estructura sintetitzant o inductiva: Parteix d’una idea particular per a arribar a idees generals. L’exposició de dades i arguments condueixen a una conclusió final (la tesi).
3. Estructura circular o enquadrada: Combinació de la deductiva i la inductiva. Es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi i es torna a enunciar la tesi al final amb possibles matisacions.
4. Estructura successiva: L’exposició es fa amb ordre cronològic.
5. Estructura paral·lelística: S’exposen diferents aspectes d’un mateix tema.
6. Estructura analítica (o dialèctica): Apareix també la tesi contrària. Pot conviure amb les estructures anteriors.

Característiques Pròpies del Text Argumentatiu

Trets Lèxics

• Verbs de voluntat (voler, agradar, desitjar...), de dicció (dir, preguntar, parlar...) i de pensament/opinió (pensar, considerar, creure, opinar, estar segur de...).
• Substantius i adjectius amb matisos d’expressió d’emocions.
• Adverbis modals acabats en –ment (lamentablement, afortunadament...).

Trets Morfosintàctics

• Ús del present d’indicatiu, tot i que de vegades es recorre als pretèrits.
• Predomina la primera persona gramatical, ja sigui en singular o en plural.

Trets Textuals

• Abundància de recursos retòrics (metàfores, repeticions, paral·lelismes, preguntes retòriques...).
• Predomini de connectors: causals (perquè, ja que, a causa de...), d’ordre (en primer lloc, per començar...), explicatius (és a dir, en relació amb...), de contrast (però, tanmateix...) i de conclusió (en resum, en poques paraules...).
• Presència notable de marques de dèixis personal.
• És molt freqüent la utilització de la ironia.
• Ús d’índexs gràfics com els apartats numerats o introduïts per lletres.
• Solen ser textos polifònics, ja que es basen en la contraposició d’idees, i se sol manifestar a partir de la intertextualitat que es dona amb diferents tipus de discurs citat (citacions, referències i comentaris d’altres textos).

Registres

Estàndard, culte.

La Contraargumentació

La contraargumentació és una tècnica argumentativa. L’autor formula en el text les possibles objeccions (tesi contrària) a la seva posició, per tal de neutralitzar-les amb nous arguments que refermen la seva tesi. Així, amb la contraargumentació, l’emissor delimita les opinions que li poden ser contràries.

Els contraarguments poden ser arguments contra la tesi o raons per limitar o matisar l’argumentació del contrari. El text argumentatiu es caracteritza per la presència d’expressions (enllaços textuals) que serveixen per formular els contraarguments, com ara:

• És cert que la gent té dret a divertir-se tant com vulgui, però també existeix el dret al descans.
• Malgrat que la gent té dret a divertir-se tant com vulgui, també existeix el dret al descans.
• Alguns diuen que existeix el dret a divertir-se, però cal dir que també existeix el dret al descans.

Hi ha dues tècniques contraargumentatives: la refutació i la concessió a l’adversari.

Gèneres Argumentatius

• Funcionals: l’article d’opinió, la reclamació, la sol·licitud, el debat, el discurs polític, la crítica cultural, la publicitat, l’editorial, el sermó, la queixa...
• Literaris: l’assaig.

Esquema per a l'Anàlisi Textual

• Identificació del tema (sintagma nominal, sense verb).
• Estructura:
  • Externa: paràgrafs, línies, autor, font, títol.
  • Interna: parts en què es pot dividir. Com s’organitzen les idees (argumentació). Idees i arguments (tipus) de cada part.
• Tesi. Estructura segons la situació de la tesi:
  • Analitzant
  • Sintetitzant
  • Enquadrada

Connectors Habituals

Primerament, abans de tot, inicialment, endemés, a més d’això, tot seguit, més tard, en resum, finalment, per acabar, en definitiva, en darrer lloc, no obstant això, alhora, així i tot, d’altra banda, si més no, quant a, per exemple, pel que fa, ara bé, tornant a, com deia, com s’ha dit abans, d’alguna manera, a grans trets, evidentment, fins i tot, per descomptat, de cap manera, malgrat això, personalment, tal com ho veig.

Tipologia Textual Argumentativa

• Finalitat: Exposar de manera raonada i lògica unes opinions per intentar convèncer algú d’una idea o opinió.
• Elements: Tesi, Estratègia argumentativa (seqüències utilitzades, tècniques per a contraargumentar: concessió, refutació…).
• Arguments:
  • Autoritat
  • Model (Es presenta algú com a model a imitar)
  • Benefici - Malbaratament
  • Causa i conseqüència
  • Exemple
  • Comparació
  • Justícia o identificació de situacions
  • Quantitat
  • Qualitat
  • Dades, xifres i estadístiques
  • Dilema
  • Experiència personal
  • Generalització
  • Valors, veritats universals

Modalització i Subjectivitat

La modalització és la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seva presència i, de vegades, també la del receptor.

Marques de Modalització

• Dèixis Personal: Remet a l’emissor i receptor. Aquesta dèixis dona subjectivitat al text. Les marques al text s’anomenen díctics i alguns díctics personals poden ser: jo, em, tu, nosaltres, estic, el meu, nostres. La 1a persona del plural pot presentar diversos valors: Plural inclusiu, plural exclusiu, plural de modèstia.
  • Dèixis Social: Indica la relació entre l’emissor i el receptor: més distància (vostè, vós, senyor) o més proximitat (Paco, tu, ordres).
• Modalitats oracionals no assertives: Interrogativa, exclamativa, exhortativa, dubitativa i desiderativa.
• Derivació: Diminutius i augmentatius, Pejoratius, Superlatius.
• Elements de lèxic valoratiu:
  • Verbs (Performatius o valoratius).
  • Substantius, Adjectius, Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius.
  • Quantificadors, Interjeccions.
  • Unitats fraseològiques: Frases fetes, locucions, proverbis, fórmules rutinàries.
• Alternança de registre o codi: de culte a vulgar o a l’inrevés. Canvi d’idioma.
• Recursos tipogràfics:
  • Les cometes: citacions literals, altra llengua, ironia, canvi de registre…
  • La negreta: ressaltar i fer visible immediatament un terme del text, pot tenir un valor modalitzador.
  • La cursiva: emfatitzar una paraula.
• Figures retòriques: Símil, metàfora, metonímia, sinècdoque, sinestèsia i símbol. Apòstrofe, epítet, eufemisme, el·lipsi, hipèrbole, pregunta retòrica, paradoxa, antítesi, ironia, oxímoron, perífrasi, personificació o prosopopeia. Al·literació, onomatopeia, paronomàsia, anàfora, hipèrbaton, aposició, asíndeton i polisíndeton, repetició, gradació, paral·lelisme, pleonasme, quiasme.