Penso aleshores existeixo

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,01 KB

 

Les naturaleses simples són de gran importància en Descartes. És el resultat al qual s’arriba en el procés analític del mètode. Com veurem més endavant, las dues naturaleses simples més importants per Descartes són l’extensió i el pensament.
A més, per Descartes totes les naturaleses simples són idees innates, és a dir, certs “llavors” de veritats que estan naturalment a les nostres ànimes. No es tracta d’idees que ja estan presents a la ment del nen en el moment de néixer, sinó més bé d’idees que estan potencialment a la ment i que sorgeixen a partir de determinades experiències. Aquí, com en altres aspectes, Descartes sembla inspirar-se en Agustí d’Hipona.

4

Regla de l’enumeració completa

Confeccionar enumeracions tan complexes i revisions de tot, per assegurar-me que no ometo cap pas.Tenint en compte que és l’evidència intuïtiva el que garanteix la veritat dels nostres coneixements, Descartes exigeix que es facin freqüents comprovacions de l’anàlisi i revisions del procés sintètic, de manera que es pugui abastar tot el conjunt d’un cop d’ull i posseir així evidència intuïtiva.

El dubte metòdic

Però per trobar una primera veritat absolutament evident, seguint les exigències del mètode (regla de l’evidència, 1ª regla) i inspirant-se en arguments escèptics, haurà de sotmetre tot allò conegut a examen per eliminar falses creences. Com això és una tasca titànica per a un sol home, serà suficient trobar a les nostres creences  el més petit motiu de dubte per rebutjar-les.

Quines característiques distintives posseeix el dubte metòdic cartesià?És universal, perquè compren absolutament totes les idees, sense cap excepció.És metòdic, no escèptic; no dubta perquè cregui que és impossible assolir la veritat (escèptics) sinó, al contrari, com  a fase pertanyent a la aplicació d’un mètode per arribar a ella.És provisional, donat que roman en ella només el temps necessari per assolir una evidència.És voluntari, perquè encara que hagi motius objectius per dubtar a vegades del coneixement, Descartes afegeix altres motius subjectius perquè el dubte sigui universal.

¿Quins criteris o motius per dubtar s'apliquen i què coneixements es posen en dubte?


Segons les Meditacions metafísiques:

1.Els errors dels sentits


Si els sentits ens han enganyat en algunes ocasions. ¿no podria ocórrer que sempre ens estiguin enganyant? És probable que no sigui així, però hi ha suficient amb el  més petit motiu per  desconfiar i dubtar del coneixement que proporcionen.D'aquest criteri o motiu per dubtar es deriva la possibilitat que les coses no siguin tal com les mostren els sentits (però no podem dubtar sobre la possibilitat que les coses existeixin).

2.La confusió vigília-somni


¿Quantes vegades somniem objectes, persones o situacions que ens semblen totalment reals i quan despertem descobrim que no són més que simples somnis? ¿Com podem estar segurs què el món que percebem no és més que un somni? Recordem que Calderón de la Barca havia publicat la seva Vida es sueño, amb gran èxit a tota Europa).D'aquest criteri o motiu per dubtar es deriva el qüestionament de l'existència del món real (les coses) i de què aquest sigui la causa de les idees que tinc en la meva ment. També ens permet dubtar de l'existència del meu propi cos, com part del món material. Malgrat la potència del dos motius per dubtar anteriors, resta un tipus de veritats que són immunes als seus efectes: són les veritats matemàtiques, perquè tant si estic dormint com si estic despert, o si els sentits m'enganyen, dos més dos és igual a quatre i un triangle té tres costats.


3.La hipòtesi del geni maligne


 És la raó més radical i potent per dubtar .Suposem que en lloc de Déu existeix un ésser infinitament poderós que es dediqui únicament a enganyar-me, fins i tot en el més segur dels raonaments. Aquest motiu per dubtar afecta a les veritats matemàtiques i la mateixa existència de Déu. És a dir, utilitzant el dubte hiperbòlic pot dubtar de tot.

A la quarta part del Discurs del mètode també es resumeix el dubte metòdic: 1) engany dels sentits, 2) errors dels raonaments, 3) confusió vigília-somni. La novetat és el segon motiu de dubte, el qual ens porta a dubtar de la fiabilitat de la raó. Per tant, a les Meditacions metafísiques els motius per dubtar són més radicals al introduir la hipòtesi del geni maligne. Al Discurs del mètode, no se posa en qüestió l'existència i la veracitat de Déu.

Però mentre cerca la veritat aplicant el dubte metòdic, no renuncia a “viure el més felíç possible”.
Descartes afirma que el dubte metòdic només afecta al àmbit del pensament, del coneixement, però mai a l'àmbit de l'acció. A la vida pràctica regeixen tres regles o màximes (la moral provisional) que regeixen la nostra acció mentre no es puguin restablir les veritats. Es tracta d'elaborar una moral racional i aconseguir el model de vida més felíç possible (eudemonisme). En aquestes regles es mescla el conformisme social amb la influència de la moral estoica (recuperada al Renaixement) i el intel·lectualisme socràtic.

Regles:


1.Per a evitar que el seu dubte s'interpreti com llibertinatge, defensa un conformisme social (acceptar les lleis i costums del país, la religió predominant), moderació (seguir les opinions més moderades acceptades pels més assenyats).

2.Crítica a la vacil·lació i a la falta de determinació en els actes. Encara que el dubte ens situa  a l'àmbit teòric de la probabilitat, no podem canviar constantment d'opinió. Cal ser ferms i decidits.

3.Què és més fàcil de canviar, els nostres desitjos o l'ordre del món? Hem de ser conscients dels nostres límits i de l'ordre natural que l'ésser humà no pot canviar. La moral estoica assenyala que hi ha coses que no podem assolir i mostra com acceptar-les serena i resignadament.

4.Recomanacions inspirades en el intel·lectualisme moral socràtic. La fi última de l'ésser humà és buscar la veritat, conrear la raó para jutjar correctament (Racionalisme moral) i, així, adquirir la virtut.

El cogito

Després de posar en dubte la fiabilitat del coneixement, l'existència del món, la veracitat de les veritats matemàtiques i l'existència i veracitat de Déu, troba una primera proposició que és immune a tot tipus de dubte: "Penso, doncs existeixo".
Puc dubtar de tot el que penso, però és indubtable que penso. El dubte afecta al contingut del pensament, però no al pensament mateix. I si penso, és perquè existeixo. Podria ocórrer que al raonar d'aquesta manera me estigui enganyant el geni maligne, però no em puc equivocar si no existís; per tant, existeixo.

Aquesta és la primera veritat existencial, que supera fins i tot el dubte més potent (la hipòtesi del geni maligne), presentant-se com una veritat indubtable.

D'aquesta, s'obté el criteri de veritat.
Quina característica fa indubtable a la primera proposició existencial? Que es percep de forma clara i distinta. Per tant, tot el que es percep de la mateixa forma també serà vertader.


Descartes ha descobert que és, però encara no sap amb claredat i distinció què és. Per descobrir-lo, examina el que creia ser, un compost de cos i ànima i obté les següents conclusions:

1.Respecte del cos descobreix que aquest el coneix a través dels sentits i, per tant, pot ser objecte de dubte (per tots els motius de dubta exposats anteriorment, sobre tot la hipòtesi del geni maligne).

2.Respecto del ànima (pensament), ja ha quedat clar que és impossible dubtar

Així arriba a la segona veritat existencial:
“no soc més que una cosa que pensa”. D'aquí obté dues conclusions (típiques de tots els racionalistes):

1.L’ànima és distinta del cos (dualisme antropològic) I, fins i tot, més fàcil de conèixer que ell

2.Encara que el cos no existeixi l’ànima no deixa de ser el que és (prova de la immortalitat de l’ànima)

Descartes es troba en un moment solipsista:
Només existeix ell (Descartes) com pensament. Per seguir amb la seva investigació, únicament pot recórrer al seu pensament, i descobreix que en ell hi ha idees, que són classificades de la següent forma:

1

Idees adventícies

Són aquelles que semblen provenir de fora de mi, de la realitat extramental o material, a través dels sentits. Per exemple, la representació d'aquest arbre o aquesta taula. Però no les podem utilitzar perquè no està demostrada encara l'existència de la realitat extramental o material (encara tenen vigència els motius per dubtar).

2

Idees factícies

Estan produïdes per mi, al combinar idees adventícies. Por exemple, la idea factícia de centaure es composa de dues idees adventícies, la d'home i la de cavall. Por tant, finalment les idees factícies provenen d'un món extramental, l'existència del qual encara no ha estat demostrada. Tampoc son utilitzables.

3

Idees innates

Són aquelles que semblen que han nascut en mi i que se m'imposen per sí mateixes de forma immediata i evident. Exemples: la idea de pensar, existir, infinitud o perfecció. Com són les úniques que són fiables, són les que Descartes utilitza per reconstruir el coneixement.

Déu:


Al Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques, Descartes realitza tres demostracions de l'existència de Déu (res infinita o substància divina). Aquesta idea no és adventícia, ja que mai he tingut coneixement sensorial de Déu; ni tampoc factícia, ja que és impossible que alguna cosa imperfecta e infinita (jo) pugui originar la idea d'una cosa perfecta e infinita (Déu). Per tant, necessàriament ha de ser una idea innata.A partir d'aquesta idea, desenvolupa las tres demostracions. Descartes parteix de dos supòsits per a les dues primeres:Ha d' haver tanta realitat a la causa com a l'efecte. I Allò més perfecte, allò més real, no pot provenir d'allò que és menys real i perfecte.

Demostracions:


1.Argument gnoseològic o prova a partir de la presència en nosaltres de l'idea de perfecció i infinitud.Jo tinc a la meva ment la idea del que és perfecte i infinit. Però como jo no soc perfecte i  infinit, no puc ser la causa d'aquesta idea. La causa ha de ser perfecta i infinita, és a dir, Déu. Per tant, Déu existeix.

Entradas relacionadas: