El pensador d'Auguste Rodin: anàlisi, història i tècnica

El pensador — fitxa i anàlisi

Títol: El pensador

• Autor: Auguste Rodin (París, 1840–Meudon, 1900)
• Cronologia: 1880–1900
• Materials: Bronze
• Estil: Impressionista
• Tema: Simbòlic
• Localització: Musée Rodin (París)

Context històric

En la segona meitat del segle XIX, Europa va assistir a un gran desenvolupament polític, social, industrial i tecnològic. També és el període de la consolidació dels estats liberals constitucionals: el sorgiment de nous estats (Itàlia i Alemanya) i l'expansió del moviment obrer, juntament amb el creixement demogràfic. L'Àfrica va ser objecte de divisions i repartiments entre potències europees; al mateix temps es consolidaven repúbliques i imperis segons els diferents contextos nacionals.

França va viure períodes diversos: la segona meitat del segle XIX la va trobar sota el Segon Imperi de Napoleó III, un període marcat per restriccions de llibertats i, alhora, per l'aplicació de mecanismes liberals en la governança. Després de la derrota en la guerra franco-prussiana va sorgir la Comuna de París, primera experiència de govern del moviment obrer, i posteriorment es va iniciar una transició que va concloure amb la Tercera República. Aquesta etapa significà un notable desenvolupament econòmic i la consolidació d'un imperi colonial important.

Ruptures artístiques i impressionisme

A la fi dels anys 60 del segle XIX, autors que rebutjaven l'art acadèmic dels salons i compartien inquietuds es reunien als cafès per discutir sobre art. Van començar a celebrar exposicions independents i col·lectives i s'agrupaven sota el terme impressionista, identificant el seu desinterès pels mitjans d'expressió tradicionals i el desig de fixar-se en la impressió visual. La pintura i l'escultura van evolucionar paral·lelament, mentre l'arquitectura seguia un desenvolupament més independent. Va guanyar importància l'escultura monumental i va decaure la figura de la figureta.

La revisió escultòrica de Rodin

En coincidència amb l'impressionisme pictòric es produeix la revisió escultòrica de Rodin. Aquest autor va treballar la rugositat de les superfícies i la multiplicació de plans; se'l defineix com algú dedicat a la recerca de noves formes. Rodin es qüestionà els models de l'escultura acadèmica i aplicà una revisió profunda, equivalent a la que practicaven els pintors de l'època.

Descripció de l'obra

En aquesta obra veiem una figura humana masculina d'aspecte atlètic, nua, amb mans i peus desmesurats, asseguda sobre un tronc tallat en posició de repòs. Presenta la barbeta recolzada a la mà dreta i l'altra mà sobre el genoll oposat. El braç dret està recollit i el rostre reflecteix una expressió de concentració: està en actitud de profunda reflexió.

És una composició asimètrica en forma de Z en la qual les parts que més destaquen són el cap, els braços i les cames, relacionant-se entre si. Té un realisme sense precedents, un naturalisme rarament vist des de l'època clàssica. Una de les característiques principals és la relació amb la matèria: sembla sorgir d'aquesta.

Tot i el seu realisme, Rodin no va pretendre fer una semblança física exacta amb el poeta florentí Dante; això tenia poc a veure amb la corpulència plasmada a l'estàtua. És, en tot cas, una escultura simbòlica que vol representar el pensament dels éssers humans.

Tècnica i superfície

Per a Rodin era molt important la rugositat de la superfície. Aquesta rugositat crea diferències en els acabats, jocs lumínics i l'ús de la tècnica del «non finito». Hi ha una diferència de textures entre el suport i la figura humana. El cos presenta diversos tipus de modelat: en algunes parts la representació és molt precisa i en altres s'utilitza una tècnica pròxima a l'«esfumato» per donar menys relleu a la forma.

Rodin aconsegueix un estil propi molt marcat amb un modelatge enèrgic de la figura i un treball minuciós de la superfície. El pensador pensa implicant tot el cos en l'acció: pensa amb les mans, amb el tors, amb l'esquena; la seva expressió és de concentració i el rostre presenta una esquematització expressiva. L'obra mostra un moviment intern i un desequilibri visible des de la visió frontal: tots els músculs semblen en tensió, crispats per l'esforç. La textura poc polida de l'estàtua provoca fortes ombres que ajuden a transmetre a l'observador el patiment del pensador.

L'ús d'un modelat més rugós i la imprecisió en algunes zones suggereixen més vitalitat i permeten jocs lumínics que trenquen amb les superfícies llises i brillants pròpies dels corrents romàntics i neoclàssics.

Influències i referents

Rodin va rebre influències de Praxíteles i de Miquel Àngel, així com del simbolisme i de l'art nouveau. També va ser influenciat per Leonardo da Vinci. Com Miquel Àngel, recorre sovint a figures incompletes o no acabades; però, mentre en el florentí aquesta manca d'acabament pot respondre a circumstàncies de treball i exigència personal, en Rodin és sovint una opció estètica deliberada.

Funció i significat

El pensador és una figura en actitud de pensar. Inicialment es concebé com una possible representació de Dante destinada a la Porta de l'Infern, inspirada en l'Infern de la Divina Comèdia, i emparentada també amb les Portes del Paradís de Ghiberti. Per alguns crítics, el pensador és la imatge de l'home que realitza un acte de rebel·lió interior per elevar-se per sobre de la vida purament animal i, inspirat per un centelleig inexplicable, dóna llum al primer pensament.

Respecte a la funció, la figura és, en el seu origen, de caràcter decoratiu: havia de formar part del projecte de la Porta de l'Infern, una obra ambiciosa que incloïa 186 figures i que no es va arribar a culminar per complet. D'aquest projecte van sorgir, però, moltes escultures que es consideren obres mestres per si mateixes, com El Bes, Adam i Eva i altres figures que representaven pors i finals del món.

Rodin creia que l'escultor tenia una missió històrica: donar a la ciutat moderna monuments moderns, atès que la ciutat moderna no és, per si mateixa, monumental. També es proposà retornar a l'escultura la integritat estilística que, segons ell, s'havia perdut després de la mort de Miquel Àngel.