Fauvisme: Anàlisi de 'La ratlla verda' de Matisse

Autor: Henri Matisse (1869-1954)

Títol: La ratlla verda o Madame Matisse

Cronologia: 1905

Localització: Statens Museum for Kunst (Copenhaguen)

Estil: Fauvisme

Anàlisi material:

• Dimensions: 40,5 cm x 32,5 cm
• Suport: tela
• Tècnica: oli

Fauvisme

S’inicia al Saló de Tardor (Salon d’Automne) celebrat a París l’any 1905. S’hi exposaren en una mateixa sala les obres d’un grup de pintors que utilitzaven colors violents i arbitraris, mentre que al mig de la sala hi havia una escultura de caire classicista. És el primer corrent d'avantguarda que va trencar amb la tradició. També és un moviment de síntesi, ja que conserva elements del segle XIX, de l’impressionisme, postimpressionisme i simbolisme. Sorgí com una reacció contra l’impressionisme a favor del color i de l’objecte, que s’havien reduït a tonalitats lluminoses.

Característiques:

• No imitació: fuig de representar la realitat tal qual és.
• El color torna a ser la base dels quadres. S’usa de forma apassionada.
  • El color és l’autèntic protagonista, mai supeditat al que es representa.
  • El color s’independitza de l’objecte (cavalls verds, arbres vermells).
  • El color s’aplica en taques planes i extenses. Grans superfícies acolorides, simples, lluminoses.
  • Pinzellades soltes i vigoroses, de taques.
  • Llum i ombra són obtingudes per contrastos de colors. Mai taques fosques o negres.
• La forma, o sigui, l’objecte, se simplifica. Es pinten objectes quotidians, espais interiors, paisatges, natures mortes, retrats... Els objectes es modifiquen amb el color.
• La línia recupera la seva energia. Traços grossos i nítids.
• No profunditat: composicions que tendeixen a un pla únic, com Gauguin. Efectes de relleu en els objectes per degradacions de tonalitats.
• Expressionisme: colors i objectes es representen en funció d’un sentiment, un desig d’expressar alguna cosa interior, per tant es modifiquen, no es veuen com en la realitat.
• S’utilitzen sanefes o ziga-zagues per decorar els quadres.

Anàlisi formal:

Reconeixement visual i descripció: Retrat en posició frontal d’Amélie Parayre.

Elements plàstics:

Descripció de la línia, la pinzellada i el color: La dona, seriosa, desvia lleugerament la mirada de la part frontal del quadre, oferint un aspecte tranquil i al mateix temps tens.

Els colors

Esquematisme: Colors vius: vermell, ataronjat, violat, blau, verd, negre... Contorns marcats amb un traç lineal de color blau-negre. Autonomia que pren el color respecte de la forma. Colors intensos i molt contrastats són els protagonistes del quadre. Formes senzilles. La ratlla verda és el centre. Pinzellada gruixuda i molt solta i carregada de pasta. Zones on són especialment evidents. Pinzellades que segueixen un ordre i ritme. Zones planes de color. Predomina el vermell, el verd és el seu complementari. Cabells negres amb reflexes blau-morat.

La cara, a l'esquerra, de tons groguencs i a la dreta rosats, separats per la ratlla verda. Part “il·luminada” de tons càlids. Vestit de tonalitats roges.

Composició:

Tradueix la llum natural a colors. Celles de traços negres-blavosos. El fons a l’esquerra de roig-ataronjat que passa a ser roig-lila i a la part superior i a la dreta, jugant amb els tons complementaris del vermell: el verd. Part que simula l’ombra de tons freds.

Ombres suprimides, colors lluminosos (alliberats). No modelatge per l’absència del clarobscur. Aspecte pla de l’obra, reduït amb la sincronització del colors. Colors càlids avancen la superfície. Volum suggerit pels contrastos de les estructures cromàtiques. Colors freds fan retrocedir la superfície.

Interpretació:

La intenció de Matisse al pintar aquest quadre no era reproduir el rostre de la seva dona tal com era en la realitat, sinó com ell el sentia. Va combinar-hi les seves idees de la pintura, i la seva tècnica que donava prioritat al color i a les possibilitats expressives d’aquest, amb un tema intimista i privat. Matisse separava clarament la pintura de la realitat objectiva. La pintura per a ell era un impuls vital, encara que no oblidava aspectes tècnics, com l’estructuració del quadre, el valor del color... Era el plantejament de tots els fauvistes. La ratlla verda, és un homenatge a Madame Matisse, la dona que dedicà la seva vida a la veneració de l’artista com a geni, que es posà a treballar de modista durant els anys de dificultats econòmiques previs al gran èxit del grup fauve i, que hagué de vendre el seu anell de casada per tal que el seu marit pogués adquirir un quadre de Cézanne, un de Gauguin i un bust de Rodin.

Funció:

Matisse tenia clar el que volia reflectir en les seves obres: “senzillesa, claredat i tranquil·litat”. Amb aquest quadre i altres volia recuperar l’emoció de la manera més franca possible, i va recórrer als “bells blaus, bells vermells i bells grocs”, que remouen el fons sensual interior de cada persona. Matisse es convertí el 1905, involuntàriament, en el líder dels fauvistes, per les crítiques rebudes al Saló dels Independents per part dels “entesos” en art.

Els germans Stein: Els col·leccionistes d’art d’origen nord-americà, Gertrude i Leo Stein, adquiriren alguns quadres de Matisse i aviat un sector de la societat parisenca avançada s’interessà per aquesta pintura diferent. Els Stein formaven part d’un cercle molt restringit que s'oposaven al règim establert i manifestaven la seva diferència identificant-se amb unes imatges que per a ells eren modernes, i això volia dir, pròpies del seu temps.

Henri Matisse (1869-1954):

Va viure en una època plena de traumàtics esdeveniments polítics, les dues guerres mundials, la guerra freda i els enfrontaments ideològics i violents que aquesta causà, sense que res d’això l’afectés aparentment. Mai va signar cap manifest ni va fer cap pintura al·lusiva a cap fet polític, ni va escriure res al respecte. Va pintar al llarg de 60 anys produint imatges de confort, equilibri i satisfacció. És conegut mundialment com el creador del FAUVISME. Després d’estudiar dret es traslladà a París on es dedicà de ple a la pintura. Primer pintà seguint una tècnica tradicional i copiant pintures del Louvre. Després, a la Costa Blava va seguir l’impressionisme i el divisionisme. Algunes pintures de final del XIX presenten influència de Cézanne, però a partir de 1907 el seu estil quedà definit i pintà a l’estil fauvista: suprimint detalls i tendint a la simplificació, aconseguint quadres impregnats de pau i harmonia. Amb zones de color diferenciades defineix la forma dels objectes i l’espai entre ells. Va usar el color amb gran sensualitat però sempre controlant-lo amb una estudiada organització estructural. És característica del fauvisme la interpretació lírica de la realitat, amb temes agradables, de paisatges o retrats...