Paraules esdrúixoles en catala

EL CATALÀ ORIENTALEl territori on es parla el català oriental comprèn la zona est del
Principat, les terres de la Catalunya Nord, les Illes Balears i la ciutat de l’Alguer. El català oriental es divideix en dialectes i subdialectes. Rossellonès o septentrional Central: septentrional de transició, salat, barceloní, tarragoní, xipella Balear: mallorquí, menorquí, eivissenc Alguerès El tret més destacable de l’oriental és la reducció, en posició àtona, de les vocals e/a a la vocal neutra, i les vocals o/u a la u. Característiques generals: Fonètiques: Els grups gúa-, qua- tònics tendeixen a reduir-se a [gó], [kó] Els sons finals -gúa, -qua tendeixen a reduir-se a [gə] i [kə]. En alguns casos es pronuncia la ll com una i. Els mots acabats en -r solen reforçar-se amb una consonant dental. Morfosintàctiques: La primera persona del singular del present d’indicatiu acaba en u/i/ no vocal.
Verbs incoatius es conjuguen amb -eix. Lèxiques La major part del lèxic prové del llatí El balear conserva força arabismes El menorquí conserva anglicismes El rossellonès té molts Gal·licismes L’alguerès té molts italianismes i sardismes El català central ha incorporat castellanismes per raons històriques i per la forta immigració EL ROSSELLONÈS O SEPTENTRIONAL Característiques: Fonètiques Vocalisme Només hi ha cinc vocals tòniques a,e,i,o,u (no hi ha e ni o obertes). El so o es redueix a u. Mots esdrúixols passen a ser plans. Paraules esdrúixoles acabades en [iə] perden la vocal neutra. Consonantisme Desapareix la d dels grups ndr/ldr El so [ʃ] en posició final sol caure Morfosintàctiques Alguns plurals en -ns perden la n El gènere d’alguns mots no coincideix amb la varietat estàndard. Ex: el sang Primera persona del present d’indicatiu acaba en -i Verb ser utilitzat sovint com a auxiliar. Ex: ets arribat i no has arribat Infinitiu verbs monosil·làbics sol portar una e Oracions negatives desapareix el no i s’afegeix el pas. Ex: la roba és pas neta Lèxiques Arcaismes: oir (sentir), morro (llavi), verm (cuc), llestar (triar), estela (estel). Occitanismes: cornes (banyes), jaupar (lladrar), rega (solc), veire (got), peirer (paleta), Gal·licismes: domatge (greu), gara (estació), llapí (conill), retratat (jubilat), votura (cotxe). EL CATALÀ CENTRAL Gran part dels trets coincideixen amb la varietat estàndard. La varietat central ha incorporat molts trets propis dels altres dialectes. Característiques generals Fonètiques Vocalisme Hi ha set vocals tòniques /a/, /e/, /ɛ/ , /o/, /ɔ/, /u/, /i/ Consonantisme t dels grups nt/lt/rt no es pronuncia El so fricatiu [ʃ] tendeix a fer-se africat  [tʃ] El so africat sonor [dʒ] tendeix a ensordir-se a [tʃ] Morfosintàctiques Primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en -o Verbs incoatius porten l'increment -eix Lèxiques S’ha apropiat paraules d’altres dialectes També ha creat argot (paraules pròpies de cada zona) El septentrional de transició Tot i ser un subdialecte del català central, compleix moltes característiques del rossellonès. En quant a la morfosintaxi, els infinitius de la segona i la tercera conjugació porten una -e final. A més, la primera persona del present d’indicatiu afegeix una terminació en [u] del central una t/c. Ex: cantot per canto. L’imperfet d’indicatiu porta una v inserida. Ex: Quevia per queia. Les frases negatives porten la partícula poc/poc que en comptes de l’adverbi no El salat Es caracteritza per ús d’article es/sa/sesEl xipella Converteix les e àtones de les síl·labes finals en i. Ex: tenint en comptes de tenen.

EL CATALÀ CENTRAL Gran part dels trets coincideixen amb la varietat estàndard. La varietat central ha incorporat molts trets propis dels altres dialectes. Característiques generals Fonètiques Vocalisme Hi ha set vocals tòniques /a/, /e/, /ɛ/ , /o/, /ɔ/, /u/, /i/ Consonantisme t dels grups nt/lt/rt no es pronuncia El so fricatiu [ʃ] tendeix a fer-se africat  [tʃ] El so africat sonor [dʒ] tendeix a ensordir-se a [tʃ] Morfosintàctiques Primera persona del singular del present d'indicatiu acaba en -o Verbs incoatius porten l'increment -eix Lèxiques S’ha apropiat paraules d’altres dialectes També ha creat argot (paraules pròpies de cada zona) El septentrional de transició Tot i ser un subdialecte del català central, compleix moltes característiques del rossellonès. En quant a la morfosintaxi, els infinitius de la segona i la tercera conjugació porten una -e final. A més, la primera persona del present d’indicatiu afegeix una terminació en [u] del central una t/c. Ex: cantot per canto. L’imperfet d’indicatiu porta una v inserida. Ex: Quevia per queia. Les frases negatives porten la partícula poc/poc que en comptes de l’adverbi no El salat Es caracteritza per ús d’article es/sa/sesEl xipella Converteix les e àtones de les síl·labes finals en i. Ex: tenint en comptes de tenen. EL BALEAR Característiques Fonètiques Vocalisme Vocal neutra es pot trobar en posició tònica Mots esdrúixols acabats en [iə] perden la vocal neutra i es converteixen en plans. Consonantisme v es pronuncia com a labiodental i per tant es diferencia de la b. t dels grups nt/lt es pronuncia. ll en determinats casos es pronuncia i o s’emmudeix .El grup tll es converteix en tl Morfosintàctiques Ús de l’article salat es/sa. Ús de l’article personal en/na. Primera persona singular del present d'indicatiu del la primera i la tercera conjugació no té desinència. Pronoms personals primera i segona persona del plural són noltros/voltros Davant verbs s’empren les formes plenes dels pronoms febles, primera i segona persona del plural són mos/vos Lèxiques al·lot/ota (noi/a), doblers (diners), calçons (pantalons), llinatge (cognom), horabaixa (tarda), xot (be), nin/a (nen/a), idò (i doncs), picapedrer (paleta), renou (soroll), ca/cussa (gos/ssa), pus (més).

 El mallorquí Es caracteritza per mantenir la o en posició àtona. Pel que fa al consonantisme, els sons [k] i [g], en posició final i davant de les vocals a,e,i es palatitzen, és a dir, produeix l’efecte que es pronuncien juntament amb una i). Ex: àneic i no ànec. El menorquí La vocal neutra en posició tònica està evolucionant cap a [ɛ], com en el dialecte central. Gran quantitat d’anglicismes. Ex: miledi (milady “dona elegant”). L’eivissenc No sona la t en els grups finals -nt, -lt. Comparteix característiques amb el català occidental com per exemple que fa els plurals masculins plans acabats en -e intercalant una n. Ex: hòmens. En quant al lèxic s’utilitzen formes com roí/roïna (dolent/a). L’ALGUERÈS CaracterístiquesFonètiques Vocalisme Les vocals àtones són [i], [u], [a]. Així doncs les vocals tòniques [ɛ], [e], [a], es converteixen en posició àtona en el so [a] Consonantisme Dígrafs ll, ny en posició final sonen [l], [n]. V correspon a bilabial i per tant es distingeix de la b. R seguida de consonant es realitza [l]. D i l es pronuncien ɾ quan van entre vocals. El grup dr es converteix en [r].Morfosintàctiques Primera persona del singular del present d’indicatiu no porta desinència.Present d’indicatiu: jo só, tu sés, ell és, nosaltres sém, vosaltres seu, ells són. Aquest verb s’utilitza com a auxiliar. Article determinat masculí és lo/los. Possessius són meu/mia, tou/a, sou/sua, nostro/nostra, vostro/vostra. Davant verb s’usen formes plenes dels pronoms febles. Ex: me diu. Superlatiu se sol fer repetint l’adjectiu. Lèxiques Arcaismes: forqueta (forquilla), froment (blat), gonella (faldilla), mont (muntanya), camba (cama). Sardinismes: tritxi (mullat), molendo (ase), raguina (arrel), pipiolo (flabiol), tiribriqui (llagosta). Italianismes: assai (bastant), ecco (vet aquí), lego (tot seguit), pranzo (dinar), alora (llavors).

LA CATEGORITZACIÓ DE LA REALITAT Tots els elements de la realitat es troben classificats en categories. Els mots d’un allengua no són inacabables, sinó que estan organitzats en sistemes i estructures en què cada paraula pren valor pel fet de trobar-se en el si del conjunt. Permet: Reduir la complexitat de la realitat, s’inclouen dins de la mateixa categoria elements que tenen trets comuns però que no són iguals. Ex: la paraula flor representa totes aquestes encara que siguin molt diferents. Identificar els elements de la realitat, quan s’inclou un mot en la seva categoria s’identifica amb els trets que caracteritzen aquesta categoria. Ex: si definim taula, direm que és un moble (categoria) i que té unes característiques que la diferencien d’altres mobles. Reduir la necessitat constant d’aprenentatge, la classificació permet reciclar mots associant-los a nous usos. Ex: la paraula ratolí va prendre un nou ús quan es va definir com a element informàtic. EL SIGNIFICAT La semàntica és una branca de la llengua que s’ocupa del significat de les unitats de la llengua, allò que representen. Es pot descompondre en unitats més petites anomenades semes. Un sema és una unitat mínima de significació. Ex: el significat de noia es pot descompondre en (+ humà), (+jove), (+femella). Podem distingir dos tipus de relacions entre significant i significat: La denotació. És el sentit propi o descriptiu d’un mot, el significat tal com ve recollit en els diccionaris. Ex: si diem que un objecte “és fred”, ens referim al sentit convencional: “ que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà”. La connotació. És el sentit figurat o interpretatiu, pren un mot perquè se l'associa amb altres idees. Ex: si diem que algú “és fred” no ens referim a la temperatura sinó que no expresa emocions. La creació de sentits figurats es fa a través d’analogies. Ex: (denotació) or: metall, petroli: substància negra, les dues de preu elevat → (connotació) Or negre = petroli EL CAMP LÈXIC I SEMÀNTIC Un camp lèxic és un conjunt de mots de la mateixa categoria gramatical que presenten un sema en comú, comparteixen un significat genèric. Ex: camp lèxic de les persones: nens, nenes, pares, mares, avis. Un camp semàntic està format per diversos camps lèxics. És un conjunt de paraules de diverses categories gramaticals, són accions que pertanyen a una mateixa experiència.Ex: camp semàntic dels esports: handbol, xutar, ràpid..

LES RELACIONS SEMÀNTIQUES El vocabulari d’una llengua és un tot estructurat en relacions de significat i articulat en conjunts. Ex: el mot blanc queda definit tenint en compte altres color. El significat de les unitats lingüístiques es relacionen de tres maneres: La hiponímia s’estableix una relació entre un element de significat general (hiperònim→ mot de significat genèric en relació amb un o més mots de significat específic. Ex: seient → cadira, butaca…) i altres que tenen un significat més específic (hipònims→ mots de significat específic en relació amb un altre de significat genèric. Ex: cadira, butaca… → seient). Els cohipònims es troben en el mateix nivell i presenten una relació d’incompatibilitat (on apareix un no pot aparèixer l’altre). Ex: calçat→ sandàlia, bota… La sinonímia és una relació d’igualtat de significat entre dues o més unitats. Es pot diferenciar entre total i parcial.. La sinonímia es refereix a la semblança de significat entre dues unitats independents (mot/paraula). La coreferència és una equivalència de significat que produeix en el discurs. Ex: En Pep era un alumne. L’estudiant, però, tenia una vida secreta.L’antonímia és una relació d’oposició entre els significats de dues paraules. RELACIONS ENTRE SIGNIFICANT I SIGNIFICAT LA MONOSÈMIA→ És la propietat per la qual un signe lingüístic té un únic significat. Ex: sacrilegi→ violació (només té un significat). LA POLISÈMIA→ És la propietat per la qual un signe lingüístic té diversos significats. Els diferents significats són anomenats accepcions. Ex: afartar→ satisfet més que plenament la fam ; fer prendre ( a algú) un menjar. Les diferents accepcions venen determinades per: Canvis semàntics: Permet representar, a partir d’una associació d’idees, un determinat concepte mitjançant un altre amb el qual manté algun tipus de relació. La metàfora consisteix a crear un nou significat o semblança entre dos conceptes. La metonímia permet crear significats nous per la relació de contigüitat entre dos conceptes. Ex: diem coll de la camisa per la proximitat d’aquesta amb el coll.La sinestèsia consisteix a canviar la ubicació d’un mot a un altre. Ex: La música (oïda) pot ser dolça (gust).Els eufemismes són expressions que substitueixen mots tabús, mots que resulten impurs en públic. Ex: passar a millor vida → morir. Canvis categorials. El·lipsis. Els noms passen a designar qualitats (color taronja), verbs que esdevenen noms (el dinar). L’HOMONÍMIA→ és una relació entre mots que s’esdevé de manera casual en les llengües: es produeix quan dues paraules que tenen orígens diferents arriben a coincidir en forma.