Anàlisi del poema Amb ronca veu de Joan Vinyoli

Anàlisi del poema "Amb ronca veu" de Joan Vinyoli

Aquest poema és precisament "Amb ronca veu", que va dedicar a J. V. Foix amb motiu del seu 80è aniversari.

Estructura i reflexió existencial

S’estructura a partir de dues estrofes perfectament delimitades. La primera, de cinc versos, comporta una reflexió i meditació existencial mitjançant un llenguatge vinculat a una realitat de desolació i neguit:

• "com que no menjo per la fam que tinc"
• "com que no calmo la gran set que tinc"
• "pateixo de gana i de set"

Aquesta estrofa es configura a partir d’un paral·lelisme estructurat de la següent manera: anàfora + negació + verb + complements-afirmació. Així, el fet de no menjar i no beure (accions primàries per sobreviure) comporten una mort física que en el text és existencial: "no sé de canviar el meu crit en mena de vianda".

És a dir, no sap com convertir el crit (la poesia) en una eina útil per al coneixement (la vianda). En conseqüència, la supervivència trontolla: "pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me". Per tant, el crit (la indagació poètica) és necessari per a l’existència i el coneixement; és l’únic mitjà que posseeix el jo poètic per donar sentit a la vida.

Imatges i simbolisme de la segona estrofa

La segona estrofa la formen nou versos que, a partir d’un esglaonament visual (vers novè), delimiten les dues imatges que hi apareixen i els dos moments de l’estrofa. Aquí el llenguatge és més imaginari. El verb que enceta l’estrofa (tremolo) és vinculable a la por (així ho reforça l’adjectiu "fosc") i ens situa en una foscor vital i existencial.

El poeta, a través d’una personificació, s’identifica amb un arbre i cada vegada es troba més desorientat i perdut ("enyorança", "em perdo"). Aquesta és una sensació que va in crescendo: tremolo + m’omplo + em perdo. El poeta es perd en aquest procés de recerca interior presentat amb elements d’àmbit natural.

La metàfora del gall salvatge

L’esglaonament és estratègic: "barrancs" per indicar en la figuració el perill de la caiguda. Aquí, amb la metàfora del gall ("sóc el gall salvatge"), comença la segona imatge: el gall és l’animal que anuncia l’arribada de la llum, ja que des de la foscor sap el moment en què cal cridar perquè s’hi acosta, i la llum és el coneixement: "m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len / amb ronca veu anuncio l’aurora".

A més, el seu crit trenca i supera el silenci. El poeta busca la llum (el coneixement) ja que a la primera estrofa és en la foscor i s’identifica amb el gall que sap cridar (com el poeta, encara que a la primera estrofa no sap transformar aquest crit en coneixement).

Frustració i el sentit de l'existència

Amb tot, la resolució no és satisfactòria, ja que no s’aconsegueix l’objectiu desitjat: la veu del gall és ronca i provoca l’avergonyiment ("tapant-me els ulls"). Cal, doncs, assumir-ne les conseqüències: el caçador (personificació de la mort) hi és a prop.

Els desitjos de Vinyoli de donar respostes amb la poesia es veuen frustrats, ja que no sap fer útil el seu crit (la paraula), tot i saber i conèixer l’amenaça de la mort, per trobar el sentit a l’existència quan se l'espera.

Conclusió: La recerca i l'angoixa

Per concloure, cal relacionar el títol del poema amb la identificació del poeta amb els atributs del gall (crit, veu) i amb la incapacitat d’ambdós de reeixir en la seva tasca (la veu esdevé ronca). Aquest missatge, expressat amb versos decasíl·labs i alexandrins, tret d’algunes excepcions, mostra com els desitjos del poeta que no són satisfets esdevenen el motor de la seva vida i la seva poesia.

Davant del pas del temps i les dificultats, la recerca es tenyeix d’angoixa perquè darrere s’hi amaga la mort.