Mercè Rodoreda i Quim Monzó: Grans Autors Catalans

Mercè Rodoreda: La veu de la postguerra

Mercè Rodoreda, filla d’un matrimoni amant de la literatura, a pesar d’anar només dos anys a l’escola, fou una gran lectora i, consegüentment, escriptora.

Durant la Guerra Civil, publicà Aloma, que presenta característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

L’any 1939, a causa de la dictadura, l’escriptora s’exilià. A l’exili es dedicà al conte, però quan s’establí a Ginebra tornà a reprendre la novel·la. Allí, publicà l’any 1962 La plaça del Diamant, que se centra en la psicologia de la protagonista i la seva història d’opressió i soledat. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte resulten en una prosa evocadora i poètica. També incorpora motius simbòlics.

La seva obra mestra és Mirall trencat, que és la més complexa de l’escriptora.

Com a conclusió, la minuciosa descripció psicològica dels personatges és un dels majors mèrits de Rodoreda, fins al punt d’haver-la convertit en una de les millors escriptores del segle XX.

Quim Monzó: El mestre del conte contemporani

Quim Monzó fou una persona molt polifacètica, però destacà sobretot com a escriptor.

En les seves primeres obres, escrites després de la mort de Franco, ja es perceben algunes característiques de la seva narrativa: l’esperit crític, l’univers ciutadà, l’atracció per petites històries de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però abandonà aviat aquestes característiques i apostà per una narrativa més directa.

Des dels primers contes, s’observa una evolució cap a la màxima elisió d’elements superflus (superficials). Es basen en una idea única que al final produeix un gag (situació còmica) absurd als primers llibres, i més càustic als darrers.

A partir de la dècada dels 90, hi ha un tema relacionat amb la societat: l’alienació de la vida en parella. Els seus relats estan dedicats a tipificar les actituds de les relacions amoroses de l’època; personatges, ambient, i formes de relació, amb l’ús de la paròdia, la ironia i la reducció a l’absurd.

El seu últim llibre de contes (Mil cretins) és una reflexió amarga sobre la bellesa, la decadència física i el pas del temps.

Concloent, Monzó analitza les relacions de parella i de nosaltres mateixos, sent el seu tema central les mentides quotidianes.