Ontologia i Metafísica d'Aristòtil

Ontologia Aristotèlica

La concepció metafísica de la realitat que sosté Aristòtil és que la realitat, allò que és i existeix, és el que ell anomena substància.

Les substàncies no són altra cosa que els individus concrets que ens envolten. A diferència de Plató, que només reconeixia com a autèntica realitat les Idees i considerava els objectes sensibles com a il·lusió i engany, per a Aristòtil tot el que ens envolta són substàncies i constitueixen l’única i autèntica realitat.

Qualsevol substància forma part del món sensible i material. Ara bé, la realitat substancial constitueix una síntesi dels dos mons platònics (el sensible i l'intel·ligible).

Hilemorfisme

Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. De tot individu se’n pot distingir la matèria de la qual està format (per exemple, fusta, ferro...) i l’essència o forma.

En altres paraules, en els individus concrets, en les substàncies, hi trobem dues dimensions que es corresponen, d'alguna manera, a les dues realitats que postulava Plató. D’una banda, la matèria, el component físic, i de l’altra, la forma, el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és (la seva essència).

Aquests dos components només són destriables o separables teòricament, en un procés d’abstracció. En la realitat, matèria i forma constitueixen un compost inseparable.

Potència i Acte

Les substàncies es transformen, apareixen i desapareixen; cap no és immune al pas del temps (per exemple, un cavall va ser primer un poltre).

Per a Aristòtil, el tractament que Parmènides fa de l’ésser no és l’adequat, i tampoc no ho és la seva negació del canvi natural propi de totes les coses. Segons l’Estagirita, l’error de Parmènides rau en el fet de no adonar-se que hi ha diverses maneres d’ésser o de no ésser (per exemple, una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-ho).

Aquesta distinció entre no-ésser relatiu i no-ésser absolut ens mena a una distinció típicament aristotèlica: Potència i Acte. (Per exemple, la llavor no és arbre en acte, però sí en potència).

Potència: És la capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. Per exemple, la fusta és en potència una taula, un banc, una cadira o una cullera, perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses.

Acte: És la realitat actual de qualsevol substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria; en altres paraules, sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència.

Aquest conjunt (potència i acte) és el que fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi, és a dir, de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. Tot ésser està en acte de quelcom i té diferents potències. Això explica el dinamisme que regula el món. Qualsevol canvi consisteix en l’actualització d’una potència.

Els Factors Explicatius del Canvi: Les Causes

Per a Aristòtil, saber és saber les causes. Per a ell, el concepte de causa (en grec, aitía) té un significat més ampli que el nostre concepte actual. Distingeix quatre tipus de causa:

• Causa material: És el substrat o el subjecte del canvi.
• Causa formal: És l'estructura o organització que adopta el substrat al final del canvi.
• Causa eficient: És allò que provoca o inicia el moviment, el seu motor (equivalent al nostre concepte actual de causa).
• Causa final: És la finalitat per la qual es fa una cosa.

Teleologisme o Finalisme

La biologia era molt important per a Aristòtil i l’enfocava com si es tractés d’un organisme viu. Aristòtil repeteix una vegada i una altra que la naturalesa no fa res en va, a l’atzar, sinó que té certs fins.

Tot el que existeix té una finalitat: en els objectes artificials, aquesta finalitat és externa; en canvi, en els éssers naturals, la finalitat és interna.

Aristòtil, doncs, contempla el món natural des de l’òptica del biòleg i està dirigit a trobar causes finals.