Oda a Espanya de Joan Maragall: Anàlisi del Poema Regeneracionista

Oda a Espanya de Joan Maragall

Oda a Espanya és un poema de Joan Maragall que va aparèixer a la revista «Catalònia» el 6 de juliol de 1898. Juntament amb dos altres poemes va formar part de la secció «Els tres cants de la guerra», secció que va publicar al llibre Visions i cants l'any 1900. Aquest poema va ser escrit durant el desastre colonial d'Espanya, d'aquí el nom de la secció a la qual pertany.

Context i contingut

El poema fa referència a la crisi colonial generada com a conseqüència de la guerra de Cuba, i en l'Oda a Espanya Maragall és el portaveu dels sentiments catalanistes del poble català. Cal saber que una oda és una composició lírica cantada per un cor, i aquesta oda manté un to de cant emotiu. Per tant, en aquest cas, podem observar que Maragall crea un poema per regenerar una idea d'Espanya que impedeix la modernitat de Catalunya. Observem que tot el poema és plantejat com un diàleg polític i emocional entre Catalunya i Espanya.

Estructura i mètrica

El poema s'estructura en vuit estrofes de cinc versos cadascuna i dues estrofes de sis versos. Té una mètrica diversa: quatre versos decasíl·labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè). Es pot apreciar cesura en alguns dels versos i també es pot apreciar que la rima és irregular, tot i que només alguns versos coincideixen amb la mateixa rima de manera semblant.

Tema i primera part

El tema del poema són les sempre conflictives relacions entre el catalanisme i una determinada idea d'Espanya que sovint impedeix la modernitat de Catalunya. Es tracta d'un monòleg de l'autor on sovint s'hi veuen expressades preguntes retòriques. A la primera estrofa, que és aquella que considerem la primera part, veiem com el poeta es dirigeix a Espanya d'una manera directa, en segona persona, sense complexos, de tu a tu. Per tant, Maragall es presenta com a fill d'aquesta Espanya a la qual s'adreça, però deixa ben clar que no parlarà altra llengua que la seva, com esmenta en el poema aquella llengua que li ha donat la terra aspra. Així, en aquesta estrofa identifica el caràcter castellà amb l'esperit espanyol usurpador d'aquest. D'altra banda, Maragall, que té un altre concepte d'Espanya, més obert i més participatiu, pretén que pugui rebre suggeriments i col·laboracions de les diferents parts d'Espanya, no només de Castella, sinó també de Catalunya. És aquí quan en el poema esmenta en el vers 5: «pocs t'han parlat; en l'altra, massa».

Segona part: crítica a l'Espanya de la Restauració

De la segona estrofa a la sisena trobem la segona part d'aquesta estructura interna del poema, on Maragall critica certs aspectes de l'Espanya de la Restauració que ell considera negatius:

• La complaença excessiva en el record de les glòries espanyoles passades, fet que podem observar als versos 7 i 8.
• El peculiar concepte de l'honor que tenen els espanyols, fet que podem observar en els versos 17 i 18.
• La tendència desmesurada al fatalisme, que acaba per fer que es complagui en el pessimisme i en tot allò de caire fúnebre, crítica que podem observar en els versos 9-11 i 20-22.
• La pèrdua de les colònies, a la qual fa una referència concreta (versos 23, 24, 28 i 29).

Tots aquests aspectes negatius Maragall els sotmet a crítica, i és una crítica de caràcter regeneracionista, que és un element característic del modernisme. El que Maragall pretén és modernitzar Espanya des de Catalunya. A més, Maragall insisteix en el tema del vitalisme, una de les altres influències importants del modernisme, i que per a ell és indesllligable de qualsevol intent regeneracionista. Aquest vitalisme el podem observar en els versos 14, 15 i 16. A la fi d'aquesta segona part del poema, Maragall invoca de nou Espanya i l'exhorta, és a dir, la crida a adonar-se del que li està passant, com podem observar als versos 31 i 32: «Espanya, Espanya!»

Tercera part: la imatge del plor

La tercera part comprèn els versos 7 i 8 de les dues últimes estrofes del poema. De fet, l'últim vers de la sisena estrofa recull la imatge del plor, i en aquesta tercera part Maragall analitza aquesta imatge cap a un vessant positiu. A la setena estrofa intenta fer que el plor esdevingui un revulsiu, és a dir, el fet que faci que Espanya canviï, que es regeneri i es modernitzi. Per tant, en aquesta estrofa reprèn el discurs regeneracionista i acaba l'estrofa amb l'arc de Sant Martí, que simbolitza aquesta proposta esperançadora.

Epíleg i contrast final

El poema podria haver acabat aquí, però Maragall afegeix una estrofa final, la vuitena, que fa una funció d'epíleg. Aquesta vuitena estrofa és molt significativa perquè ara Maragall posa en dubte justament el que acaba d'afirmar, i si aquest projecte regeneracionista pot ser viable («On ets Espanya?...»).

De fet, el més interessant del poema és el contrast entre la setena i la vuitena estrofa. Maragall ha presentat un programa sòlid destinat a intentar la salvació d'una Espanya en un moment històric difícil i complicat; ha exposat a la setena estrofa una esperança de salvació, i ho ha fet amb contundència i resolució. Però a l'última estrofa tot aquest programa que ha exposat el posa en dubte: el poeta té por de no ser atès, de no ser escoltat, ell que li està parlant amb una llengua entre perills, i sobretot por que Espanya es desentengui d'ell i l'ignori. Per tant, l'últim vers és molt significatiu perquè Maragall s'acomiada d'Espanya i renuncia a tirar endavant el projecte que ell mateix ha exposat a través del poema. Veiem, doncs, les vacil·lacions de l'esperança a la desesperança, constants en Maragall quan s'enfronta al que ell anomena «el problema espanyol», i el poema n'és un exemple.

Conclusió

Com a conclusió, hem observat la preocupació de Maragall sobre els fets de guerra. Però, malgrat la insistència per dur a terme un canvi, Espanya no li fa cas, no l'escolta.