La Novel·la Catalana dels Anys 20 i 30: Un Anàlisi Profund

La novel·la dels anys 20 i 30

Durant el Noucentisme, la novel·la gairebé va desaparèixer del panorama literari català. El corrent que aleshores dominava el panorama literari europeu era el de la novel·la psicològica. A Catalunya, el 1925 esclata el debat sobre la novel·la amb l’article de Josep M. de Sagarra “La por a la novel·la” i la conferència de Riba “Una generació sense novel·la”, debat al qual s’afegiren altres intel·lectuals com Josep Pla, que conduirà a un complet programa per estimular la producció novel·listica.

Aquest esforç portarà com a conseqüència un espectacular reviscolament del gènere. Per una banda, vells novel·listes com Puig i Ferrater tornen a publicar; per l’altra, apareix una nova generació de novel·listes que la guerra aturarà o estroncarà. D’entre els nous autors, distingim dues tendències:

• Els marginats: amb Miquel Llor i Sebastià Joan Arbó al capdavant, són autors autodidactes, d’origen modest, que adoptaren com a protagonistes de les seves ficcions uns personatges contradictoris i turmentats, que entren en conflicte tant amb ells mateixos com amb l’entorn on viuen aïllats. Aquests autors presenten la dona com a àngel o dimoni; en qualsevol cas, un personatge amb qui les relacions amoroses són impossibles, mai com una possible companya. La infantesa, simbolitzada per l’aigua, esdevé un mite i és l’únic període de felicitat en uns universos de ficció marcats per la desolació i el pessimisme.
• Els integrats: com Carles Soldevila, Francesc Trabal i C.A. Jordana, manifesten a les seves novel·les una decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen ben integrats en la burgesia barcelonina d’aquells anys, com els seus autors. La problemàtica dels seus personatges, defugint el dramatisme i la crispació dels novel·listes “marginats”, serà únicament d’alliberació personal, de recerca de la felicitat. Les figures femenines són el centre i el fil conductor de les novel·les. A través d’un llenguatge viu i col·loquial, molt diferent del dels marginats, molt més literari.

Autors:

• Sebastià Joan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984). La seva obra esdevé del medi rural d’on prové i es centra en una realitat rural concreta. Arbó té una visió tràgica del món. Terres de l’Ebre (1932) és la seva obra més important.
• Miquel Llor (Barcelona, 1894 - 1966). Caracteritzat per la descripció sovint impressionista i subjectiva d’un món brillant on el protagonista, el qual era un marginat, no podrà arribar a formar part. Els temes eren la soledat i la marginació. La seva obra més important és Laura a la ciutat dels sants (1931).
• Carles Soldevila (Barcelona, 1892 - 1967). Periodista, poeta, dramaturg i narrador, és un innovador i es caracteritza per un monòleg interior, uns personatges femenins amb voluntat de llibertat individual, un teatre que es caracteritza pel rebuig al ruralisme, propugnant l’elegància, la civilitat i la correcció. Destaca Bola de neu (1927).
• Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957). Amb Joan Oliver i Armand Obiols, forma part del grup de Sabadell. L’humor, la ironia, els acudits i els estirabots són característiques de les seves obres. Els seus relats presenten un tipus d’humor avantguardista amb tècniques de reducció a l’absurd. Trabal també es decanta per l’erotisme i per la frustració de l’individu. Destaca Judita (1930).
• Cèsar August Jordana (Barcelona, 1893 - Santiago de Xile, 1957). Periodista polèmic, traductor i virtuós de la llengua. Utilitza l’enginy irònic en la seva ficció. Destaca El collar de la Núria (1927).