Nietzsche: crítica a la metafísica i perspectivisme

Friedrich Nietzsche

Característiques de la filosofia irracionalista

1. Valoració afectiva del món: importància dels sentiments.
2. Exaltació de la voluntat i la imaginació creadora: considerades fonts de coneixement.
3. Accentuació del caràcter angoixant i dolorós de l’existència humana.
4. Rebuig de la filosofia sistemàtica.
5. Èmfasi en la individualitat.

Crítica a la metafísica tradicional

Nietzsche criticà els conceptes bàsics de la metafísica —com Déu, essència, substància, veritat, ànima i permanència—. Aquests conceptes els inventa la filosofia per presentar el món com un cosmos i no com un caos en la realitat intrínseca de la realitat.

Per tant, la filosofia presenta una imatge inadequada del món, on les entitats metafísiques són pures ficcions i no hi ha res que garanteixi la seva existència fora dels nostres prejudicis i del poder fascinador de la nostra raó.

Segons Nietzsche, la culpa d’aquesta situació la té Sòcrates, però sobretot Plató, i per això anomena platonisme la tendència filosòfica de separar la realitat i l’aparença. Aquesta tendència valora positivament el món de l’esperit i de manera negativa el món del cos.

Naixement de la metafísica

És comú indicar que els primers filòsofs descobreixen el món com una totalitat ordenada, com un cosmos. Nietzsche creu que els grecs inventen la racionalitat i el caràcter ordenat del món per dos motius: psicològics i per la influència de la gramàtica.

Motius psicològics

• Tendències antivitals: gent incapaç d’acceptar la realitat com un caos per por.
• Ressentiment: és un símptoma de ressentiment envers l’únic món existent.

Per influència de la gramàtica

• Estructura subjecte/predicat: la forma de les proposicions en gairebé tots els llenguatges ens fa pensar que el subjecte és diferent del que en diuen (predicat) —som el que fem.
• Creació de conceptes: els conceptes són noms comuns que agrupen diferents objectes semblants. Creem conceptes per ordenar la realitat i, per això, tendim a creure que la realitat està ordenada. Aquesta classificació amb conceptes és arbitrària; creiem que la realitat està ordenada perquè oblidem que hem creat els termes.

La contraposició apol·línia/dionisíaca

Segons Nietzsche, la civilització grega va descobrir dues maneres estètiques diferents d’afrontar els esdeveniments de la vida. Aquestes dues actituds oposades són l’apol·línia (del déu Apol·lo) i la dionisíaca (del déu Dionís).

Apol·lo representa la mesura i la proporció, la singularitat de l’individu. Per contra, Dionís representa la força imparable de la vida. Sòcrates elimina tot allò que sigui dionisíac i l’únic vàlid per a ell serà la concepció apol·línia.

Els grecs vivien amb les dues visions contraposades i es barrejaven els dos mons. La cultura grega creia en la irracionalitat i en el destí (dionisíac) i també en la individualització (apol·línia). Aquesta barreja es veu molt bé representada a la tragèdia grega, la màxima expressió de l’art grec, on es barregen el destí i la singularitat humana.

Epistemologia: el coneixement sota sospita

Per a Nietzsche no hi ha una veritat única, sinó diverses interpretacions que ens poden afavorir o no. Ell sosté que no existeix una sola interpretació de la realitat, sinó diversos acostaments a la mateixa. Nietzsche diu que el nostre llenguatge és una convenció inventada per la humanitat, i per aquest motiu el pensament no pot anar més enllà de les paraules.

La realitat està lluny del que nosaltres creiem perquè la paraula converteix impulsos nerviosos en imatges i les imatges en sons (dues metàfores). Si la música converteix el so en notes escrites, nosaltres fem el mateix amb les paraules. Els coneixements que anomenem veritaders no són més que coneixements que han esdevingut útils i que han servit per a la conservació de l’espècie.

El perspectivisme

El perspectivisme és la doctrina segons la qual tot coneixement s’obté a partir d’una determinada perspectiva i des d’uns fonaments vitals que el condicionen. Per a Nietzsche, la filosofia tradicional creu que hi ha una realitat objectiva que es pot captar per l’ésser humà, però el coneixement sempre arrenca a partir d’unes necessitats vitals del subjecte que es disposa a conèixer.

Aquestes necessitats situen el subjecte en una perspectiva determinada des de la qual capta la realitat. Per aquest motiu no es pot afirmar que una perspectiva concreta sigui l’única veritat objectiva. Cada perspectiva serà, per Nietzsche, una voluntat de poder. Així, una idea és vertadera si és útil.