Narrativa curta de Quim Monzó: reflexo de la societat contemporània i recursos literaris

Narrativa curta de Quim Monzó i la societat contemporània

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó destaca per la seva prosa original. El seu llibre Selfservice (a la fi de la dècada dels 80), en col·laboració amb Biel Mesquida, demostra un gran interès per la provocació d'escriure amb formes expressives trencadores: ús de signes gràfics, onomatopeies, construcció tallada i excés de barres de separació. Si es llegeix qualsevol dels seus llibres, com Tot és mentida, es comproven característiques molt seves.

Al mateix temps, els llibres que ha publicat demostren una superació dels plantejaments més experimentals, que provocaven dificultats en la comprensió lectora. Sobretot, els llibres Uf, va dir ell (1978) i L'illa de Maians (a mitjan la dècada dels 80?) marquen l'evolució d'un contista d'molt èxit, reconegut pels lectors i pels crítics.

La tècnica narrativa de Monzó

La tècnica contística de Monzó es perfila ja que aconsegueix un domini de la llengua voluntàriament col·loquial. El paradigma de les narratives de Monzó prové de la postmodern fiction nord-americana, com per exemple de Robert Coover.

La tècnica narrativa de Monzó es classifica així:

• Els seus contes es basen en una idea inicial i única.
• A vegades té una sorpresa final que produeix un gag, una situació còmica i absurda.

Monzó, l'«home asfàltic»

Monzó, anomenat «home asfàltic» pels seus relats, situa les històries en ambients i amb protagonistes que tenen una relació directa amb les formes i els costums de la civilització urbana dels anys 80, amb característiques com:

• Personatges noctàmbuls.
• Gent pasota que viu en ciutats «fantasmals».

Benzina i la influència de Nova York

Després d'una llarga estada a Nova York, publica Benzina (1983), una «novel·la sobre el buit i el no-sentit» de l'art postmodern. Hi apareix la idea d'un personatge que devora un altre, «dos pintors clònics sense pintar». Les voltes entorn del no-res en una ciutat basada en Nova York, amb personatges que ronden els bars nocturns, configuren un univers narratiu propi.

La valoració de la crítica

Maria Campillo va escriure: «els seus personatges actuen com a metonímia d'un jo generacional i humanitzen les obsessions col·lectives a través de la dialèctica "realitat-somni" i desig-frustració de manera constant».