Napoleó, el Congrés de Viena i les revolucions liberals del segle XIX

Napoleó Bonaparte i el cop d'estat de 1799

El cop d'estat de Napoleó Bonaparte el 1799 va obrir a França un nou règim polític: el Consolat i després l'Imperi, que van consolidar els principis més moderats de la Revolució. Es va promulgar un codi civil que confirmava l'abolició dels privilegis de l'antic règim i consolidava la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. També es va signar un concordat entre l'Estat francès i l'Església, que acceptava la pèrdua de les seves propietats, i l'Estat es comprometia a mantenir-la econòmicament.

Política exterior

La política exterior napoleònica es caracteritzava per l'expansió territorial, la modificació de les fronteres del continent i la deposició de monarques, als quals imposava nous governants de la seva família.

• 1808: les tropes napoleòniques ocupen Espanya i Napoleó hi imposa el seu germà José I Bonaparte.
• 1812: l'expansió territorial arriba al seu punt culminant i, el mateix any, Napoleó inicia la invasió de Rússia.
• 1813: fracàs francès en la campanya de Rússia i derrota de França a Espanya. Diversos països europeus (Anglaterra, Rússia, Prússia, Àustria) formen la coalició antifrancesa.
• Març de 1814: París és ocupada i Napoleó és destituït i es retira a l'illa d'Elba. França torna a les fronteres anteriors i la dinastia borbònica es restaura en el tron francès en la persona de Lluís XVIII.
• 1815: Napoleó torna a París, però és derrotat definitivament a la batalla de Waterloo. Morirà a l'illa de Santa Elena el 1821.

El Congrés de Viena i la Restauració

Les potències absolutistes (Àustria, Prússia i Rússia) i el Regne Unit es van reunir al Congrés de Viena i van imposar una tornada a l'Europa anterior a la Revolució Francesa. Es va imposar el principi de legitimitat: els monarques destronats per Napoleó tornaven al tron i hi accedien els legítims successors. Els Borbons van recuperar el tron amb Lluís XVIII, germà de Lluís XVI, que va intentar restaurar l'antic règim. Les grans potències van reordenar les fronteres d'Europa.

Les potències absolutistes van formar la Santa Aliança, en la qual es comprometien a intervenir militarment per frenar qualsevol amenaça revolucionària. El 1820 va ser un any marcat per revoltes a l'Europa mediterrània que tenien com a objectiu implantar règims liberals.

Liberalisme i nacionalisme

El liberalisme i el nacionalisme es van convertir en les principals forces d'oposició a la Restauració.

El liberalisme

Els partidaris del liberalisme defensaven la llibertat i la igualtat, la sobirania nacional, una constitució que limités el poder dels monarques, la separació de poders i l'establiment d'un parlament amb poder legislatiu que representés el poble. Arreu d'Europa, els governs absolutistes van imposar un fort control i una dura repressió contra els grups liberals.

El nacionalisme

El nacionalisme consistia en la defensa del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i reivindicava el dret de cada nació a constituir el seu propi estat independent. Es considerava nació un col·lectiu que tenia unes característiques comunes: llengua, història i tradicions, i que volia constituir-se com a estat.

Les idees liberals i nacionalistes van provocar revolucions entre el 1820, el 1830 i el 1840. Aquestes revolucions van ser dirigides per la burgesia, amb el suport de les classes populars.

La constitució liberal

Constitució: conjunt de normes que regula el sistema polític i que obliga tots els ciutadans, incloent-hi el rei i el govern, a acatar-la.

Una constitució liberal havia de garantir que els ciutadans tinguessin dret de reunió, manifestació i associació, i la llibertat d'expressió i publicació de les seves opinions. A més, establia la divisió de poders: el poder executiu, que exercia el govern; el poder legislatiu, el parlament; i el poder judicial, que havia d'estar en mans de jutges.

El sufragi i el dret a vot

Fins al segle XIX predominava el sufragi censatari: només tenien dret a vot els homes majors d'edat que tenien un determinat nivell de riquesa i pagaven impostos. Al segle XIX es va implantar el sufragi universal masculí, en què tots els homes majors d'edat podien votar. No fou fins al 1915 que es va iniciar el dret de les dones a votar en alguns països, com ara els 1869 (EUA, Wyoming) i el 1931 (Espanya).

Parlament i govern

• Parlament: assemblea formada pels diputats sorgits de les eleccions, que constitueix el poder legislatiu.
• Poder executiu: el govern, format pel president i els ministres.
• Govern: governa el partit o coalició de partits que obté la majoria absoluta de diputats, és a dir, la meitat més un.
• Monarquia: cap d'estat és un rei o una reina, càrrec hereditari.
• República: cap d'estat és un president de la república.

La unificació d'Itàlia

A l'Edat Mitjana, Itàlia estava dividida en diversos estats independents dominats per règims absolutistes, entre ells el Regne de Piemont-Sardenya. Cap al 1830 s'iniciava la revolució industrial, i amb les revolucions de 1820, 1830 i 1840 es van difondre a Itàlia les idees del liberalisme i es va iniciar el nacionalisme.

El 1849, el Regne de Piemont, governat pel rei Víctor Manuel II i amb Cavour com a primer ministre, va obtenir el suport de França de Napoleó III. Giuseppe Garibaldi va encapçalar una expedició militar formada per voluntaris que va ocupar Sicília i Nàpols. Garibaldi va lliurar tot el sud de la península al rei Víctor Manuel II, i així va néixer el Regne d'Itàlia (1861).

La unificació d'Alemanya

La Confederació Germànica la formaven 38 estats importants, entre ells Prússia i Àustria. La unificació va quedar en mans del Regne de Prússia. Otto von Bismarck, primer ministre de Prússia, va impulsar una estratègia destinada a unificar Alemanya. Un dels passos decisius va ser la seva victòria en la guerra austroprussiana, per la qual Àustria va quedar exclosa de la futura Alemanya unificada. El 1871 va néixer l'Imperi Alemany: el rei de Prússia, Guillem I, va ser proclamat emperador d'Alemanya i va ser reconegut com a tal per tots els prínceps i estats alemanys.