La Guerra del Francès i les Corts de Cadis (1808-1814)

1. La Guerra del Francès (1808-1814)

La invasió francesa del 1808 va accelerar la crisi de l'estructura política i administrativa de l'absolutisme a Espanya. Llavors, els partidaris de les reformes van plantejar la transformació política de l'estat en un sentit liberal.

1.1 L'esclat del conflicte

La guerra va enfrontar durant sis anys dos països amb situacions força desiguals: Espanya era una vella potència sumida en la decadència, mentre que França emergia amb força, impulsada pel projecte napoleònic.

La invasió: El 27 d'octubre de 1807 Espanya i França van signar el Tractat de Fontainebleau. Napoleó pretenia envair Portugal per garantir el bloqueig continental contra el Regne Unit, ja que hi estava en guerra. L'objectiu real, però, era ocupar el regne d'Espanya.

El motí d'Aranjuez: Napoleó havia aconseguit l'autorització de Carles IV per travessar l'Estat espanyol i atacar Portugal aprofitant-se de l'ambició del primer ministre espanyol, Godoy, a qui va prometre un principat a Portugal.

Les abdicacions i l'Estatut de Baiona: Carles IV, confiant en el suport de les tropes franceses que havien entrat a Madrid, es va retractar de l'abdicació, però el seu fill no la va acceptar. Napoleó es va convertir en àrbitre de la disputa.

1.2 Entre la resistència i el col·laboracionisme

• El 2 de maig de 1808, els francesos pretenien endur-se els últims membres de la família reial.
• Quan es va saber que prenien l'infant Francesc, el poble de Madrid i uns pocs militars es van enfrontar amb les tropes.
• Els primers xocs van donar pas a la confrontació oberta i a una dura repressió.

Durant la incapacitat de reacció de les autoritats superiors, les autoritats inferiors, com ara l'alcalde de Móstoles, van declarar la guerra als invasors.

La resistència catalana a l'ocupació també va començar espontàniament, sobretot des que es va saber l'aixecament del 2 de maig a la capital, tot i que des de l'abril havien tingut lloc incidents contra les noves autoritats, símptoma del descontentament de la població, que encara recordava la Guerra Gran (1793-1795) contra la França de la Convenció.

1.3 La Guerra

Les primeres derrotes a Espanya van enfurir Napoleó que, a principis de novembre del 1808, va entrar a la Península al capdavant d'un exèrcit nombrós i experimentat, l'avanç del qual no va poder aturar ningú. La resistència espanyola estava quasi dominada al final del 1808, i l'emperador va tornar a França deixant el seu germà consolidat com a rei.

La incapacitat de l'exèrcit regular espanyol per sostenir una guerra convencional contra els francesos va comportar la participació de la població civil, militars i bandolers. El capità general de Catalunya va negociar amb el general francès Suchet el lliurament de les places catalanes, però els francesos no van marxar fins al maig del 1814.

2. Les Corts de Cadis (1810-1814)

La transformació de l'estat absolutista a Espanya va ser possible gràcies a les Corts reunides a la ciutat de Cadis l'any 1810. Entre el 1810 i el 1814, aquelles Corts van redactar la primera constitució de la història d'Espanya i van posar els fonaments del nou estat liberal.

2.1 El buit de poder i la formació de juntes

Davant la reacció de les autoritats del país enfront de la invasió, es va crear una situació de buit de poder, que ràpidament va ser corregida pels eclesiàstics, els propietaris i els sectors cultes, que van organitzar una forma de poder local extraordinari, les anomenades juntes locals o corregiments. Després de la Junta Suprema Central de Govern a Aranjuez, les juntes provincials, incloent-hi la de Catalunya, es van supeditar al poder de la Central, encarregada de governar el país i de coordinar la defensa del territori.

2.2 Convocatòria de Corts

El 22 de maig de 1809, la Junta Central va convocar una reunió de Corts generals i extraordinàries. Les eleccions a diputats es van fer per sufragi universal masculí sense una llei electoral prèvia. Les Corts es van reunir a l'illa de León (Cadis) el 24 de setembre de 1810. Els diputats electes no van poder assistir-hi, i els van substituir naturals de les seves províncies residents a Cadis.

Els diputats no es van reunir per estaments, com era tradicional, ni en dues cambres, fet que atorgà a la reunió el caràcter d'assemblea nacional. Ràpidament es va posar de manifest la seva voluntat revolucionària, ja que les Corts es van proclamar sobiranes. Entre el 1810 i el 1813, les Corts van dur a terme una tasca legislativa important que pretenia substituir el model social i polític de l'Antic Règim per un de liberal.

2.3 Característiques (La Constitució del 1812)

Les Corts de Cadis van aprovar la primera constitució de la història d'Espanya el 19 de març de 1812, diada de Sant Josep, d'on deriva la denominació popular de la Pepa.

La nova constitució va determinar un model liberal d'estat, fonamentat en la divisió de poders, i va reconèixer de manera inqüestionable els drets de la religió catòlica. L'estat adoptà la forma de monarquia limitada, donà àmplies atribucions a les Corts i deixà a les mans del rei el govern i l'administració del país.

Judicial: Els tribunals de justícia eren els únics competents en les causes civils i criminals, i es preveia l'existència, per quan no estiguessin reunides les Corts, d'una diputació permanent, encarregada de vetllar pel compliment de la Constitució i de convocar, sempre que fos necessari, sessions extraordinàries.

Legislatiu: Les Corts s'havien de reunir anualment durant tres mesos, i es renovava la totalitat dels diputats cada dos anys. L'article 172 establia els límits del poder reial: El monarca no podia dissoldre les Corts, suspendre les sessions ni imposar contribucions no votades.

3. La Restauració de l'absolutisme (1814-1820)

Quan Ferran VII arriba a Espanya els liberals pretenen que juri la Constitució de 1812, però ell decideix donar un cop d'estat i anul·lar la Constitució, la Pepa, i la resta de lleis de Cadis. En aquest cas l'absolutisme era un endarreriment, va restaurar les antigues lleis i institucions per establir el règim senyorial i clausurar les Corts, Ferran VII fa un ordre absolutista.

Els liberals van ser brutalment perseguits, empresonats i executats. Es van produir diversos pronunciaments (revoltes militars) i tots ells van fracassar. L'any 1820 un d'aquests pronunciaments va triomfar, el del general Riego a Cabeza de San Juan (Sevilla), quan l'alçament es va estendre pel sud d'Espanya i va iniciar el que s'anomenà Trienni Liberal (1820-1823).

3.1 El retorn de Ferran VII

• L'emperador Napoleó signà el Tractat de Valençay (1813) amb Ferran VII, circumstància que va permetre al monarca espanyol recuperar la corona sense intercessió de les Corts de Cadis.
• Els liberals volien que el monarca jurés immediatament la Constitució del 1812, però els absolutistes van pressionar perquè restaurés l'absolutisme i derogués tota legislació liberal de les Corts de Cadis. Amb el retorn de Ferran VII volien el retorn de l'Antic Règim, Ferran VII és absolutista.
• Però ell va imposar un cop d'Estat i va clausurar les Corts i anul·lar la Constitució de Cadis. Això doncs, es van restaurar totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial.

3.2 Els intents de restaurar la Constitució del 1812

La restauració absolutista del 1814 va posar de manifest que el projecte polític dels liberals no tenia prou suport social, però les idees de llibertat que defensava havien impressionat profundament alguns sectors de la població.

Entre el 1814 i el 1820 alguns militars liberals espanyols, que havien continuat a l'exèrcit, van protagonitzar aixecaments militars, coneguts amb el nom de pronunciaments, per obligar el rei a acceptar la Constitució del 1812. De totes les insurreccions militars, l'única que va triomfar va ser la protagonitzada pel tinent coronel Rafael del Riego a Las Cabezas de San Juan (1820).

Els pronunciaments van començar el setembre del 1814, amb la marxa sobre Pamplona de Francisco Espoz y Mina i el seu nebot Javier Mina. Després van venir el pronunciament de Porlier (1815) i la conspiració anomenada del Triangle (1816).

4. El Trienni Liberal (1820-1823)

El 1820 el coronel Riego fa un pronunciament a Cabeza de San Juan (Sevilla) que va aconseguir triomfar, amb la qual cosa s'inicia l'anomenat Trienni Liberal (1820-1823). El rei finalment acata la Constitució de 1812. Això suposa amnistia dels presos i convocatòria d'eleccions.

Les noves corts liberals van establir les lleis i les reformes de Cadis, així com també es crea la Milícia Nacional (Voluntaris armats).

4.1 La insurrecció de Riego i el restabliment de la Constitució del 1812

El 1819, la monarquia va preparar una expedició militar per combatre els insurrectes de les colònies americanes que havien de sortir de Cadis. El retard en la partida i l'epidèmia de febre groga que afectava el país van afeblir l'ànim de la tropa, seduïda, a més, per la propaganda liberal. El juliol del 1819 les tropes van fer un intent d'insurrecció, que va fracassar (conxorxa del Palmar).

4.2 Divisió del liberalisme

Les Corts de la nova etapa constitucional van començar les sessions el 9 de juliol de 1820. Al nou govern, però, hi havia liberals juntament amb destacades personalitats absolutistes, com ara el marquès de Las Amarillas, que des del primer moment va treballar per establir l'absolutisme.

• Durant el Trienni, els liberals es van dividir en dues tendències clarament diferenciades: els exaltats i els anomenats doceañistas (liberals moderats que havien participat en l'elaboració de la Constitució del 1812).
• El rei, va aprofitar la divisió que hi havia entre els liberals per obstaculitzar l'acció de govern i afavorir el restabliment de l'absolutisme. El monarca va protagonitzar diverses actuacions anticonstitucionals, com el nomenament del capità general de Castella la Nova sense la signatura del ministre corresponent. Aquest fet va provocar la protesta dels exaltats, que van demanar-se la destitució i el nomenament d'una regència.

4.3 La Regència d'Urgell

Davant d'aquesta situació, Ferran VII demana ajuda a potències europees per restaurar l'absolutisme a Espanya. L'estiu del 1822 les accions de les partides absolutistes es van intensificar a tot el territori espanyol.

Les potències absolutistes europees, agrupades en la Santa Aliança, van decidir en el congrés de Verona (1822) enviar tropes a Espanya per enderrocar el govern liberal i restaurar la monarquia absoluta.

L'estiu del 1822 les accions de les partides absolutes es van intensificar a tot el territori espanyol, i a la Seu d'Urgell es formà l'anomenada Regència d'Urgell, un govern absolutista provisional integrat pel marquès de Mataflorida, l'arquebisbe de Tarragona i el baró d'Eroles.

5. La Dècada Ominosa (1823-1833)

El primer d'octubre de 1823, quan Ferran VII va desembarcar al Puerto de Santa María i va ser rebut pel duc d'Angulema, va finalitzar l'etapa del govern constitucional i va començar un nou cicle de deu anys de duració, durant el qual el rei va imposar el ple exercici de la seva sobirania.

El retorn del rei a Madrid va ser lent i apoteòsic, va trigar un mes i mig. El propi Ferran VII en el seu itinerari dictat al seu secretari particular el 1824. L'ocupació va finalitzar amb l'evacuació el setembre de 1828 de les tropes franceses que estaven de guarnició a Cadis, quan ja la monarquia absolutista es trobava consolidada i quan el rei podia prescindir del suport d'un exèrcit estranger.

5.1 Les insurreccions liberals

Entre el 1824 i el 1831 els liberals que van poder fugir de la persecució de la policia absolutista van intentar restablir el règim constitucional a l'Estat espanyol a través d'insurreccions i d'incursions armades, organitzades des de l'exili. Pretenien, així, provocar un aixecament popular general a tot Espanya a favor de la Constitució del 1812. Totes les temptatives, però, van fracassar. Les desfetes de les expedicions de Valdès i Iglesias des de Gibraltar al mes d'agost del 1824 i el fracàs del desembarcament dels germans Bazán a Guardamar, el 1826, van posar de manifest que la fórmula del pronunciament ja no era eficaç contra l'absolutisme.

Malgrat tot, tant el fracàs de l'estratègia insurreccional com l'aparició dels sectors ultrareialistes procarlins van afavorir la ulterior solució pactista.

5.2 La revolta dels Malcontents

• El 1827 es va produir una insurrecció armada ultrareialista al camp català, que es coneix amb el nom de guerra dels Malcontents.
• Pagesos, artesans i antics membres de les partides dels voluntaris reialistes que durant el Trienni Liberal van lluitar contra els liberals, es van revoltar contra Ferran VII descontents amb la seva política, ja que se sentien perjudicats i marginats pel rei.

6. Les Regències (1833-1843)

• Les regències designen un període de deu anys en què es va posar en marxa de manera definitiva i continuada la Constitució de l'Estat liberal espanyol. Aquest període va ser molt complex i es desenvolupa en un context de guerra civil (Primera Guerra Carlina), amb disturbis urbans, mostra el descontentament polític i social dels sectors populars (Bullangues).
• Quan va morir Ferran VII el 1833, la seva filla Isabel era menor d'edat i no podia assumir les responsabilitats de la corona. És per aquesta raó que Maria Cristina de Borbó, la seva mare, actua de regent (Primera Regència).
• Maria Cristina es recolzà en els sectors més moderats de l'absolutisme i en els liberals (Període de l'Estatut Reial), mentre que els progressistes van haver de recórrer a la força per aconseguir canvis polítics.

6.1 De l'Estatut Reial a la Constitució del 1837

Com hem pogut comprovar, fins a l'any 1833 la lluita entre els liberals i els absolutistes es va fonamentar en la defensa per part d'uns i la negació per part dels altres de la Constitució, que implicava una retallada important de sobirania, i per això s'hi va resistir mentre va ser possible.

6.2 La Regència d'Espartero

Un cop acabada la guerra carlina, en què els militars van ser protagonistes de la vida nacional com ho havien estat des del 1808-1824 (guerres d'independència i emancipació americana), comença en la vida política el parlamentarisme pretorià en denominació de R. Carr o el Règim dels generals, segons J. Pabón. Aquest període, que abasta el regnat efectiu d'Isabel II i el govern provisional del sexenni en què diversos destacats generals continuaran exercint el lideratge des del poder polític.

L'arribada al poder d'Espartero va ser el resultat del desig del corrent progressista per exercir emparada en el prestigi d'aquest general. El 1840 va trobar el seu moment de pronunciar-se amb l'ajuda negativa de l'exèrcit que no donarà suport a la feble situació de Maria Cristina. El motiu immediat serà una llei típicament moderada, la Llei d'Ajuntaments.

Espartero, afeblit políticament, no va poder fer front a la coalició de progressistes i moderats que el 1843 el va fer fora del poder.

6.3 La Primera Guerra Carlina (1833-1839/40)

És la primera guerra civil contemporània, és un conflicte dinàstic, com ja vam dir, entre isabelins o cristins i carlins o absolutistes. L'enfrontament era més profund, una societat, una ideologia, una idea del territori, cara a cara. Isabel va comptar amb el suport de l'exèrcit, la noblesa, la burgesia, les classes populars urbanes, la pagesia del sud i les potències liberals, com França o la Gran Bretanya.

1a fase. 1833-1835: Es caracteritza per l'organització de l'exèrcit de Navarra al comandament del general Zumalacárregui, com a fet més destacable. Aquest personatge tan transcendent en les files carlistes, va morir en el setge a la ciutat de Bilbao.

2a fase. 1835-1837: Les expedicions carlines van arribar fins al sud d'Espanya (Cadis). És l'època en què es dóna la desamortització de Mendizábal. Carles V (l'infant don Carlos), arribava a les portes de Madrid, però la seva actitud vacil·lant fa que es replegui amb les seves tropes cap al nord.

3a fase. 1837-1840: La fase definitiva. Els avenços cristins davant de la resistència carlista, suposen la rendició d'aquests. El general Maroto era partidari d'un acord: el general Espartero va protagonitzar l'"Abraçada de Vergara", posant fi a la contesa, després de la signatura del Conveni d'Oñate, el 29 d'agost de 1839. La guerra es perllongava amb la resistència de les partides del general Cabrera a la zona de Morella i el Maestrat, també a Castella la Vella (1840).

Bajo el lema “DIOS, PATRIA, REY Y FUEROS” se agrupaban los defensores de la legitimidad dinàstica de don Carlos, la monarquia absolutista, preeminencia social de la iglesia, el mantenimiento del Antiguo Régimen y la conservación de un sistema liberal.

6.4 L'època de les bullangues

Durant les regències hi ha guerres carlines. Maria Cristina s'acosta als liberals moderats. Al 1834 es fa l'Estatut Reial (que és una carta atorgada). Les bullangues eren aldarulls de caràcter espontani. Les bullangues començaren a partir de 1835 fins a 1843.

Les bullangues són causades perquè el poble estava descontent amb el govern. La població veia que no els protegia contra els atacs carlins. També es reclamen reformes progressistes. La primera fàbrica que va fer servir el vapor a l'Estat espanyol va ser la fàbrica Bonaplanta, a Barcelona, aquesta va ser cremada. Aquests anys de bullangues coincideixen amb la crisi econòmica, per això hi ha atur, fam.

L'anticlericalisme popular va anar en augment. L'Església és contrària al liberalisme. El primer nucli d'aldarulls va ser a Reus el 22 de juliol de 1835, l'actuació d'una partida liberal va ser derrotada per un grup de carlins dirigit per un frare. La bullanga més important de totes va succeir a Barcelona (25 de juliol de 1835) el dia de sant Jaume, que en aquella època era festa nacional d'Espanya.

Conseqüències

• Mort de monjos
• Reforma liberal ---> Mendizábal ----> formació d'una junta que governava a Catalunya.
• Desaparició règims senyorials
• Desvinculació
• Desamortització