Crisi de l'Antic Règim a Espanya (1788-1833): Carles IV, Guerra del Francès i Ferran VII

La crisi de l'Antic Règim (1788-1833)

La crisi de la monarquia absoluta va començar amb el regnat de Carles IV (1788-1808). L'impacte de la Revolució Francesa (1789), les guerres exteriors i les dificultats econòmiques van posar de manifest la incapacitat dels governs borbònics i van obrir les portes a la crisi de l'absolutisme. L'any 1808 la invasió dels exèrcits napoleònics va accelerar la fallida de la monarquia i va desencadenar una guerra contra l'invasor coneguda com la Guerra del Francès (1808-1814). Va ser un conflicte complex en què es van barrejar la defensa de la monarquia tradicional i les idees de llibertat proclamades per la Revolució Francesa. Ara bé, la reunió d'unes corts representatives a Cadis, la promulgació d'una Constitució l'any 1812 i l'obra legislativa que la complementà van marcar un punt de ruptura transcendental amb l'Antic Règim i l'inici del liberalisme a Espanya. El retorn de Ferran VII (1814-1833), un cop fet fora l'exèrcit invasor, i la derrota de Napoleó davant les potències absolutistes europees (1815) van significar la tornada al vell ordre, però el liberalisme havia arrelat entre alguns sectors socials i l'experiència liberal hi havia deixat empremta. Així, el període que va seguir la derrota napoleònica, conegut com a Restauració absolutista, va ser a Espanya una etapa d'inestabilitat política i d'enfrontament entre l'absolutisme i el liberalisme que es va resoldre finalment amb l'esfondrament definitiu de l'Antic Règim.

La monarquia de Carles IV: la Guerra Gran

Carles IV va allunyar del govern els ministres il·lustrats i va tancar les fronteres amb França, d'on arribaven les noves idees revolucionàries. El 1792 va nomenar primer ministre Manuel Godoy. L'execució del monarca francès Lluís XVI, va portar Carles IV a declarar la guerra a França en coalició amb altres monarquies europees: Guerra Gran (1793-1795). La derrota de les tropes espanyoles va ser contundent i la Pau de Basilea (1795), si bé portà la retirada dels francesos del territori català, va comportar la subordinació d'Espanya als interessos de França. L'aliança amb França va derivar en un conflicte amb la Gran Bretanya, que volia mantenir el domini marítim. La Batalla de Trafalgar (1805) va significar la destrucció de la flota espanyola. El desastre naval va paralitzar el comerç colonial i va agreujar la crisi de la hisenda reial, privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. Per superar la crisi, Godoy va recórrer a l'endeutament, a l'augment de les contribucions i a reformes com la desamortització i la venda de béns eclesiàstics. Això va provocar una àmplia oposició de la noblesa i de l'Església.

L'esfondrament de la monarquia borbònica

Carles IV va signar amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau que autoritzava els exèrcits francesos a entrar a Espanya per atacar Portugal, aliat de la Gran Bretanya. A canvi, havien de pactar un futur repartiment de Portugal entre França i Espanya, i es crearia un principat per a Godoy. Els francesos van travessar els Pirineus i van entrar a Catalunya el febrer de 1808. Les tropes es van anar situant en llocs estratègics. Va fer esclatar un motí a Aranjuez. La revolta, amb participació popular, però dirigida per la noblesa palatina i el clergat, va exigir la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran, identificat com l'esperança de redreçament. Crisi profunda de la monarquia espanyola. Carles IV va reclamar a Napoleó el seu ajut per recuperar el tron, i aquest va decidir envair definitivament Espanya, ocupar-ne el tron i annexionar el país a l'Imperi.

La monarquia de Josep Bonaparte

Napoleó va nomenar rei d'Espanya el seu germà Josep i va convocar les corts per tal d'aprovar una constitució que posés fi a l'Antic Règim. El nou codi de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, l'abolició del règim senyorial i la desamortització de terres de l'Església.

La Guerra del Francès (1808-1814)

La resistència contra la invasió

Les tropes franceses van entrar a Barcelona, van aconseguir el control de la ciutat, van iniciar un desplegament estratègic per tot Catalunya i van ocupar el castell de Sant Ferran de Figueres. Les notícies de l'aixecament de la població de Madrid contra les tropes franceses, on el poble creia que Napoleó tenia segrestats els monarques (2 de maig de 1808), i la dura repressió exercida pel general Murat contra els revoltats van encoratjar l'aixecament contra l'invasor. Poc després de la insurrecció esclatava a Lleida i s'estenia a altres ciutats. La població va organitzar juntes d'armament i defensa, que reaccionaven davant el buit de poder creat per les abdicacions de Baiona. El setembre de 1808 les juntes van enviar representants a Aranjuez per formar una Junta Suprema Central que coordinés la lluita i dirigís el país. Floridablanca i Jovellanos eren els membres més il·lustres de la Junta, que va reconèixer Ferran VII com a rei legítim d'Espanya.

Lluita armada

La resistència popular va aconseguir un primer èxit al Bruc el 6 i el 14 de juny del 1808. Poc després, forces militars espanyoles aconseguien la victòria a Bailén.

Catalunya: de l'ocupació a l'annexió

Al llarg del 1809 i el 1810 les principals ciutats catalanes van caure en mans de l'invasor. Van ocupar Tortosa i Tarragona (1811), amb la qual cosa es va fer efectiu el control de tot el territori. Es va fer oficial l'ús del català. Es van crear quatre departaments i una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Des de mitjan 1812 el curs de la guerra va començar a ser desfavorable als francesos. La campanya de Rússia havia obligat Napoleó a desplaçar-hi una gran part del seu exèrcit i, aprofitant la conjuntura, les forces espanyoles, amb el suport de la guerrilla i de l'exèrcit britànic, van aconseguir la victòria de Los Arapiles (Salamanca, juliol del 1812). Josep I va abandonar definitivament Madrid. Incapaç de mantenir la guerra a Rússia i Espanya, Napoleó va decidir pactar la fi del conflicte (Tractat de Valençay, 1813), i va reconèixer Ferran VII com a rei d'Espanya. La retirada de Catalunya va trigar uns mesos més i les últimes tropes franceses van marxar el maig de 1814.

Convocatòria de les Corts

Pretenia ser la convocatòria representativa de cada país. La Junta Suprema Central convoca les Corts, anava contra els francesos i la convoca per fer una nova Espanya (1810). Les juntes provincials van consultar a representants d'aquestes províncies i a la gent més poderosa. I tots contra l'absolutisme.

La Constitució de 1812

La primera sessió es va realitzar a Cadis el setembre de 1810, i s'aprova el principi de sobirania nacional (el poder no resideix en una sola persona sinó que resideix en els ciutadans que els representen els diputats). La Constitució s'aprova el 19 de març de 1812 i s'aprova amb molts debats entre liberals i absolutistes. En aquestes Corts també es fa la declaració dels drets dels ciutadans: llibertat d'expressió, igualtat davant la llei i dret de privacitat. Monarquia limitada amb divisió de poders:

• Legislatiu: aprovar lleis, les Corts havien de ser triades per sufragi universal masculí i indirecte.
• Executiu: el monarca podia proposar lleis i les lleis que sortien del parlament les podia vetar si volia.
• Judicial: administració de justícia.

Reforma dels impostos i de la hisenda, un exèrcit nacional, servei militar obligatori, ensenyament primari obligatori, la constitució d'ajuntaments democràtics i es manté la confessionalitat de l'Estat (catòlica), tot això ho van posar a la nova Constitució.

L'acció legislativa de les Corts

Les Corts van suprimir les senyories jurisdiccionals, es va votar l'abolició de la Inquisició, la llibertat d'impremta regulada, van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar legalment l'Antic Règim i ordenar l'Estat com un règim liberal, van reclamar la llibertat de concentració, l'anul·lació dels gremis i la unificació del mercat.

El regnat de Ferran VII (1814-1833)

Els francesos se'n van. Els francesos van estar en guerra amb totes les monarquies absolutistes, i les va perdre totes. Totes les monarquies van crear la Santa Aliança, que era perquè no hi hagués cap règim liberal.

Restauració de l'absolutisme (1814-1820)

Es promou la Constitució de Cadis, però Ferran VII vol tornar a posar l'absolutisme. Al començament va jurar la Constitució, però com després va passar de la Constitució, Ferran VII i els nobles van fer un cop de timó. Dos mesos després que Ferran VII jurés la Constitució (març de 1814), la van anul·lar. Políticament hi havia liberalisme però socialment no, la pagesia ja era lliure. Existeix una oposició liberal que es manifesta amb societats secretes (que es consideren lliures i són burgesos). Maçoneria i il·lustrats són sinònims. Els processos d'independència de les colònies espanyoles suposaven una baixada d'ingressos.

Trienni Liberal (1820-1823)

Rafael de Riego era un general que va fer un cop d'estat liberal, l'1 de gener de 1820 i li fa jurar a Ferran VII la Constitució de nou.

Canvis

• Economia: nova desamortització eclesiàstica, una reforma del sistema fiscal, la suspensió de les senyories jurisdiccionals, la reforma del codi penal (tots són iguals davant la llei).
• Mesures polítiques: instauració de la Milícia Nacional.

Dificultats del Trienni (1820-1823)

Els liberals han de patir una revolta de pagesos. Fan fora els camperols de les terres i s'han d'anar a la ciutat (en procés d'industrialització). Llavors va començar la guerra, van aparèixer partides de guerrilles absolutistes (1822), van arribar a comptar 280.000 membres, van arribar a crear un govern provisional. Hi havia divisió entre els liberals, moderats i exaltats.

Dècada Ominosa (1823-1833)

El 1823 intervé la Santa Aliança amb 100.000 soldats i li tornen el poder a Ferran VII (absolutisme) i les conseqüències són: repressió, empresonament, afusellaments massius... A partir de 1825 s'independitzen les primeres colònies espanyoles, això va causar un defalliment econòmic. Ferran VII també tenia problemes amb els absolutistes, els absolutistes més extrems es van revoltar amb Ferran perquè no va imposar la Inquisició.

Conflicte dinàstic (comencen les guerres carlines)

El conflicte dinàstic sorgeix quan no està clar la successió de Ferran VII. Té un germà que es diu Carles i el 1830 li neix una filla (Isabel) però el successor continua sent el seu germà Carles per la llei Sàlica (llei que no deixa que les dones pugin a la corona). Els absolutistes extremistes agafen Carles perquè sigui el seu representant i veient això, Ferran VII aboleix la llei Sàlica perquè la seva filla Isabel pugui governar.

L'Amèrica espanyola al final del segle XVIII

Etapa de prosperitat als territoris d'ultramar basada en la reactivació del comerç i en la creació i l'explotació de nombroses plantacions (cafè, sucre, tabac) en què treballava mà d'obra esclava. La burgesia criolla, de raça blanca però nascuda a Amèrica, va fer seves les idees liberals que s'havien difós a Espanya durant la Guerra del Francès i va elaborar els programes que van menar a la independència. La Gran Bretanya, que ambicionava controlar el mercat americà, es va encarregar de donar suport als moviments secessionistes, convençuda que, un cop haguessin aconseguit la independència, podria dominar fàcilment el mercat de les noves nacions.

El procés d'independència

Els criolls van optar per no acceptar l'autoritat de Josep Bonaparte i van crear juntes que van assumir el poder als seus territoris. Teòricament es mantenien fidels a Ferran VII, no van reconèixer l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap al 1810 moltes es van declarar autònomes. Els focus més clarament independentistes van ser el virregnat del Riu de la Plata, on José de San Martín va proclamar, l'any 1810, la independència de la República Argentina a la ciutat de Buenos Aires; el virregnat de Nova Granada i Veneçuela. Les Corts de Cadis van considerar les colònies com a territori espanyol i van reconèixer els drets dels criolls, però van ser incapaces d'intervenir davant el moviment independentista. Ferran VII va enviar un exèrcit de 100.000 homes que va aconseguir pacificar Nova Granada i Mèxic, però es va mostrar impotent al virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai (1811) i l'Argentina (1816) es van consolidar com a nacions independents. Xile (1818), les repúbliques de Veneçuela, Colòmbia, l'Equador i Panamà, el Perú i Bolívia. Només Cuba i Puerto Rico, a les Antilles, i les Filipines, al Pacífic, van continuar com a possessions espanyoles.

Les repercussions a Catalunya

La monarquia borbònica va perdre totes les colònies a l'Amèrica continental. Això va significar un cop terrible per al conjunt de l'economia espanyola. Molts catalans van tornar a Catalunya i van repatriar els capitals. A partir d'aleshores les Antilles, especialment Cuba, van esdevenir la principal destinació de les exportacions catalanes. Els capitals repatriats d'Amèrica van significar un bon impuls per al desenvolupament econòmic de Catalunya.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Els carlins eren absolutistes i volien que Ferran VII els afavorís a ells. El conflicte comença el 1833 quan mor Ferran VII, tenim dos grups enfrontats: els carlins i els isabelins. Els carlistes volien monarquia absoluta, volien que l'Església continués tenint molt de poder i també volien el sistema foral al País Basc i Navarra.

Composició social carlistes

• Clergat
• Petita noblesa rural
• Camperols i artesans
• Arrendataris de camp
• Base de tipus rural

Composició social dels isabelins

• Alta noblesa
• Funcionaris
• Una petita part de la jerarquia eclesiàstica

Desenvolupament del conflicte armat

: Esclata la guerra, els carlins es subleven a les petites ciutats dels territoris on tenien el poder. 1era etapa: 1833-1835: Els carlins es fan forts a la catalunya nord. Carles s'instala a NAvarra i declara una monarquia. 2ona etapa(1836-1840): Els carlins comensen a perdre la guerra, aqui entra en escena el generl Espartero, va derrotar a Carles a bilbao i els carlins es van refugiar als pobles. Aixo provoca que els carlins es divideixin entre els moderats i protestants, van arribar a un acord de pau amb espartero(1839) i ells els i concedeixen que continuint sent vigents. A acordar la pau es com si es rendissin i acorden que tots els generals moderats s'integrin a l'exercit d'Isabel.