Nacionalisme Català i Basc: Orígens i Evolució (s. XIX-XX)

Nacionalismes Basc i Català (s. XIX-XX)

El Catalanisme Polític

A mitjan segle XIX neix un moviment amb l’objectiu de recuperar la llengua catalana i els trets d’identitat catalans, conegut com la Renaixença. En la dècada del 1880 es desenvolupa el catalanisme polític, que va tenir diferents corrents:

• Un corrent basat en el tradicionalisme, amb el bisbe Torras i Bages com a màxim representant.
• Un altre de caràcter progressista, liderat per Valentí Almirall, qui va fundar l’any 1882 el Centre Català.

Un pas molt important en la consolidació del catalanisme polític va ser l’elaboració de les Bases de Manresa (1892), que proposaven la consecució de Catalunya com una entitat autònoma dins d’Espanya.

La crisi del sistema polític de la Restauració l’any 1898 va acréixer l’interès de la burgesia catalana per tenir una representació política pròpia. Així es va crear la Lliga Regionalista, obra d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. La Lliga va obtenir èxits electorals i va governar la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1923.

Paral·lelament, va anar consolidant-se un catalanisme republicà:

• El 1905 es va crear el Centre Nacionalista Republicà.
• El 1910, la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Com a reacció a la política anticatalanista del govern liberal, es va constituir Solidaritat Catalana, una coalició electoral que agrupava catalanistes, republicans i carlins, i que va tenir un gran èxit en les eleccions de 1907.

Més tard van sorgir altres formacions:

• L’any 1917 es va crear el Partit Republicà Català, liderat per Marcel·lí Domingo.
• El 1922 van sorgir Acció Catalana i Estat Català. Aquest darrer era una organització independentista dirigida por Francesc Macià.

El catalanisme republicà va ser derrotat electoralment per la Lliga fins l’any 1931, quan va sorgir Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va aconseguir el triomf en les eleccions.

El Nacionalisme Basc

Els orígens del nacionalisme basc estan en la derrota del carlisme. El gran propulsor va ser Sabino de Arana, que considerava un perill l’arribada a Bilbao d’immigrants procedents d’altres regions espanyoles, als quals anomenava maketos, perquè posaven en perill la llengua basca, les tradicions i l’ètnia basca.

L’any 1895, Arana va crear el Partit Nacionalista Basc (PNB) a Bilbao. Va popularitzar un nom per a la seva pàtria, Euzkadi, va dissenyar una bandera pròpia (la ikurriña) i un lema: “Déu i llei antiga” (Jaungoikoa eta Lege Zarra).

El moviment estava impregnat d’un gran sentiment catòlic, defensa de la tradició i racisme, ja que defensaven la puresa racial del poble basc. En un primer moment, el PNB es va declarar independentista, però aquesta posició va anar evolucionant cap a l’autonomisme.

El seu principal rival va ser el carlisme, que tenia molta més força a Navarra. L’any 1916, el PNB es va anomenar temporalment Comunió Nacionalista Basca.

Les escissions més importants van ser:

• La del grup Aberri l’any 1921 (després reunificat amb el PNB el 1930).
• La d’Acció Nacionalista Basca (ANV), grup republicà nascut el 1930.

Malgrat la fragmentació, el gran auge econòmic del País Basc va afavorir el creixement del nacionalisme, sobretot a Biscaia, on tenia la principal base electoral.

Pel que fa al sindicalisme, l’any 1911 el PNB va crear el seu propi sindicat de confessionalitat catòlica, anomenat Solidaritat d’Obrers Bascos (ELA-STV), per atreure els obrers cap a un sindicalisme nacionalista i apartar-los dels sindicats socialistes.