El Modernisme i el Noucentisme a Catalunya

El Modernisme: moviment que va sorgir a Catalunya a finals del segle XIX i principis del segle XX amb la voluntat de transformar la cultura tradicional catalana en una cultura moderna. Els impulsors d'aquest moviment volien acostar Catalunya a Europa. Per això, consideraven que calia bandejar tots els aspectes tradicionalistes de la cultura catalana, ancorats encara a la Renaixença, i introduir-hi idees renovadores.

Enfrontament artista-societat: els qui van introduir el moviment modernista van ser els fills de la burgesia, ja que no volien ser industrials com els seus pares, sinó artistes, i pretenien, amb el seu art, canviar la societat en què vivien.

Aquest enfrontament pares-fills va caracteritzar les relacions entre les classes dirigents i uns artistes que volien seguir amb total llibertat la seva inspiració. Els mateixos artistes van lluitar contra la concepció de l'art com una professió: ells havien de ser els únics que manessin sobre la seva obra. Parlem, doncs, d'una oposició a l'art de compra i venda.

L'art síntesi: el Modernisme va ser un moviment que va intentar inserir l'art a la totalitat de la vida social. Amb aquest objectiu, valorava qualsevol vessant de l'activitat artística i mirava de superar antigues convencions normatives: la literatura, l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música, l'orfebreria... s'havien d'integrar idealment en una obra d'art global.

Així doncs, els interessos dels artistes de l'època eren molt diversos. Fins i tot alguns van conrear diferents disciplines per tal de cercar la desitjada unió de les arts.

Els dos grans corrents: el Modernisme, en el seu propòsit de posar al dia la cultura catalana, va intentar introduir al nostre país, amb èxit desigual, alguns dels models literaris aleshores exitosos a Europa. Aquestes influències van cristal·litzar en els dos grans corrents que defineixen la literatura modernista: el Simbolisme i el Vitalisme.

Simbolisme: els seguidors d'aquest corrent s'enfronten a la societat que els envolta i creen una obra que, incapaç de connectar amb la realitat, la transforma per cercar una bellesa ideal expressada per mitjà de símbols. L'artista s'aïlla en l'art com si fos una religió: és l'art per l'art. Una de les tendències d'aquest corrent: decadentisme/esteticisme. El Simbolisme va influir, sobretot, en la narrativa i el teatre. El representant més destacat d'aquest corrent va ser Santiago Rusiñol.

Vitalisme: corrent literari nascut de l'obra del filòsof alemany Nietzsche. Es caracteritza pel paper central que dóna a la vida com a rerefons profund d'on sorgeix tot. Els seguidors d'aquest corrent propugnen l'exaltació de la voluntat. L'artista, doncs, ha de contribuir a canviar la societat malgrat l'oposició que hi trobi: directament o indirectament, s'ha de revoltar.

A Catalunya, el Vitalisme va entroncar sovint amb el regeneracionisme, una ideologia renovadora sorgida de la insatisfacció provocada pel funcionament del sistema polític, especialment després de la pèrdua de les darreres colònies, el 1898.

La Revista L'Avenç

L'objectiu d'aquesta revista va ser fer literatura moderna en català. Els redactors de la revista atacaven obsessivament tot allò que els semblava antic, vell, caduc, passat, perquè era "dolent", i defensaven sense treva qualsevol estètica contemporània i moderna, o sigui, "bona".

En aquest sentit, la revista va apostar per la modernització de la llengua i va defensar la parla real de la gent en oposició al llenguatge arcaïtzant propi dels Jocs Florals de la Renaixença: va canviar el nom de "l'Avens" per "L'Avenç" i va iniciar una campanya de reforma lingüística, sota el guiatge de Pompeu Fabra, que va ser la base de l'ortografia catalana actual.

La Novel·la Modernista

La característica principal de la majoria de les novel·les modernistes és que l'acció passa en un marc natural en què la natura esdevé dominant. Però aquesta natura no té sentit romàntic, sinó al contrari: és una natura hostil presentada d'una manera crua i pessimista, que té com a finalitat presentar d'una manera dramàtica les preocupacions i les tensions entre l'individu i la societat.

Els protagonistes de les novel·les modernistes són presoners de la lluita entre el seu ideal i la realitat. Són la plasmació de l'heroi modernista, que s'imposa a la seva sort.

De vegades, fins i tot, determinats elements naturals prenen tant de relleu que es converteixen en personatges de la trama argumental i adquireixen el valor de símbols. La natura, doncs, es converteix en un espai simbòlic. Els personatges (tret del protagonista) també són simbòlics i representen el bé i el mal.

Autors

Víctor Català

Aquest és el pseudònim que va utilitzar Caterina Albert i Paradís per poder publicar les seves obres. De formació autodidacta, la seva condició de filla d'una família benestant li va permetre dedicar-se plenament a la literatura.

Obra: va publicar obres de teatre, poemes, novel·les i narracions, de les quals destaquen les que s'inclouen a Drames rurals. Ara bé, Víctor Català és una escriptora coneguda sobretot per Solitud, la novel·la més important de tot el període modernista.

Solitud: la lluita de la protagonista contra un entorn agressiu és característica de tota la novel·la modernista.

La protagonista acompanya el seu marit a fer d'ermità a la muntanya. Ell és un home sense esma que es deixa arrossegar per un personatge funest: l'Ànima. Tots els elements narratius responen al model de novel·la modernista rural.

El Teatre Modernista

Les dues tendències del teatre modernista:

• Teatre vitalista: influït pel dramaturg noruec Henrik Ibsen, aquest teatre tractava temes de gran impacte social: la defensa de la veritat per damunt de tot, la situació de la dona a la societat, el caràcter individualista de la llibertat... Tot amb un rerefons ideològic claríssim. L'autor més destacable va ser Joan Puig i Ferreter. Les seves primeres obres pertanyen a aquest tipus de teatre i l'obra més coneguda és Aigües encantades, que combat el fanatisme religiós i el caciquisme perquè són un fre per al progrés de la societat rural.
• Teatre simbolista: l'any 1893 va tenir un fort impacte a Catalunya l'estrena, durant la Segona Festa Modernista celebrada a Sitges, de La intrusa, d'un dramaturg belga. Aquest, a diferència d'Henrik Ibsen, no pretenia fer cap discurs ideològic a les seves obres. Aquest teatre representava realitats simbòliques i personatges idealitzats dominats per la tristesa. Pretenia commoure l'espectador.

L'autor per excel·lència d'aquest teatre va ser Santiago Rusiñol, que va ser un artista polifacètic, veritable model de l'artista modernista pur, que va destacar sobretot com a dramaturg i pintor.

La seva obra més important va ser Cigales i formigues, un nou enfrontament artista-societat, poesia-prosa, com deia ell, en què les formigues representen la societat burgesa, treballadora i immòbil, i les cigales són els artistes bohemis i inquiets que viuen el moment. Però després va anar abandonant aquest enfrontament i l'obsessió decadentista.

Rusiñol va abandonar la pintura i va començar a escriure només obres humorístiques i quadres de costums segons la demanda del públic.

L'auca del senyor Esteve: l'obra que trenca definitivament la primera concepció de l'artista enfrontat a la societat és L'auca del senyor Esteve, creada primer com a novel·la costumista.

Autors

Joan Maragall

Joan Maragall és el poeta més important del Modernisme. La seva obra poètica presenta un conjunt molt divers de temes i d'influències literàries, però, tot i que és profundament unitari, perquè mostra un concepte únic de la poesia i de la missió del poeta, que és concebut com un guia per a la societat que cal regenerar i modernitzar. Joan Maragall va col·laborar a la revista L'Avenç, on va fer conèixer els autors europeus més importants del moment, sobretot Nietzsche, de qui va rebre una forta influència. També va col·laborar en altres revistes fent articles d'opinió. Tant la seva poesia com els seus articles periodístics expressen les seves preocupacions socials en una època en què es presagiaven ja els grans canvis que es van produir al segle XX.

La teoria poètica de Joan Maragall està influïda pel Romanticisme alemany (Goethe) i va ser exposada en dos textos teòrics (L'elogi de la paraula i L'elogi de la poesia). El contingut de la seva doctrina, coneguda popularment com la teoria de La paraula viva, es pot resumir de la manera següent:

1. La poesia té el poder de revelar una realitat més transcendent i veritable amagada darrere la realitat objectiva.
2. La revelació d'aquesta realitat absoluta s'aconsegueix mitjançant la paraula, que ha de ser "viva", és a dir, provocada espontàniament per l'emoció del poeta davant el món.
3. El poeta és qui descobreix aquesta realitat transcendent.

Temes i obres: la poesia de Joan Maragall s'agrupa en els següents blocs temàtics:

• Poesia decadentista: són poemes caracteritzats per l'expressió d'estats d'ànim (melancolia, tristesa...).
• Poesia vitalista: és una poesia optimista que defensa la vida en plenitud.
• Poesia nacionalista: partint de la idea nacionalista de la recerca de l'ànima catalana, Maragall va escriure les "Visions", text en què recupera uns mites essencialment catalans i els dóna un tractament simbòlic.

El Noucentisme

El Noucentisme és el moviment politicocultural que, entre el 1906 i el 1923, aproximadament, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acció reformista.

Aquesta ideologia es basava a considerar la raó i l'intel·lecte sempre per damunt del sentiment i de l'instint, i el principi de la realitat per damunt del principi del plaer; s'havien de defugir les postures extremes i es defensava la contenció i la laborositat més que el geni creador.

Aquests postulats ideològics són la base de la formulació de l'ideari noucentista, que gira entorn d'uns mots clau que els noucentistes repetien contínuament per arribar a imposar el que significaven.

La normativització lingüística

El Noucentisme va aconseguir la unificació de la llengua gràcies al poder polític de la Mancomunitat. Bé que la Mancomunitat no va fer una política lingüística pròpiament dita, va dur a terme la unificació del català com a llengua de cultura per equiparar-la amb les altres llengües europees.

Amb aquest objectiu, l'any 1906 es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, sota la presidència del canonge mallorquí mossèn Antoni M. Alcover, en què van participar romanistes europeus que van contribuir a la consolidació científica del català. Més tard, el 1911, es va crear la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i Prat de la Riba va posar al capdavant de les oficines lexicogràfiques d'aquesta secció un home clau en la normativització de la llengua: Pompeu Fabra.

Les Normes ortogràfiques van ser publicades l'any 1913; l'any 1917, el Diccionari ortogràfic; i el 1918, la Gramàtica catalana. L'obra de Pompeu Fabra va culminar el 1932 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

Autors

Eugeni d'Ors

Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans.

Eugeni d'Ors és l'autor d'una única obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari, inventat per ell: la glosa. Es tracta d'un assaig breu, no superior a una pàgina, que, amb un estil enlluernador, mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva.

Josep Carner

Col·laborador a La Veu de Catalunya, el jove Carner aviat es converteix en un punt fonamental del moviment noucentista i, a poc a poc, la seva imatge com a poeta es va consolidant.

Va ser la publicació d'Els fruits saborosos, el 1906, que va imposar la figura de Carner per damunt de qualsevol altre poeta del seu temps. El cor quiet i altres llibres de poemes conformen una nova etapa de la seva poesia, que es caracteritza per la reflexió i la introspecció sobre temes que ja havia tractat, sobretot el pas del temps.

Els fruits saborosos

És un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com a fruits saborosos que s'han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d'una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica.